41

Quan els Chinook van aterrar, el Sarraí ja havia baixat el primer dels pendents escarpats i creuava un altiplà estret, assotat pel vent. Potser sí que el món occidental havia tingut la sort que en Keating prengués el control de la situació al cim d’aquella muntanya, però el Sarraí també havia trobat la seva dosi de bona sort: anava al llom d’un cavall.

El descens pel pendent se li havia anat complicant per moments per culpa del maluc lesionat. La seva experiència com a metge li deia que no estava trencat, però, fos quina fos la gravetat de la ferida, cada vegada li costava més caminar.

Sabia que, si no aconseguia una crossa o un bastó que li permetés alleugerir el pes del cos, ben aviat hauria de trobar una cova o un forat a terra per ajeure-s’hi unes quantes hores com a mínim, i intentar descansar. I llavors, quan tot just havia començat a travessar l’altiplà, va veure el cavall.

Era un dels seus ponis. Sota la llum de les estrelles, semblava perdut i desorientat, com si s’hagués separat del ramat. L’animal va reconèixer la veu del Sarraí i, ansiós per rebre companyia i afecte, va trotar cap a ell, obedient. L’home va agafar la corda que havia tallat una estona abans i la va fer servir de cabestre improvisat per enfilar-se al cavall.

El va fer avançar a mig galop i va creuar l’altiplà a pas lleuger. Va trobar un camí que els pastors de cabres feien servir a l’estiu per accedir a les pastures més altes, i el va menar cap allà. El cavall, criat a la muntanya, coneixia aquell terreny a la perfecció, de manera que va recórrer ràpidament aquell camí esgrunat, tot evitant instintivament les clapes de grava despresa. No va perdre el tremp en cap moment, ni tan sols quan a banda i banda de les seves peülles s’obria una caiguda lliure de tres-cents metres o més.

A la sortida del sol, els helicòpters dels Estats Units i les Nacions Unides ja sobrevolaven l’estret altiplà i l’examinaven detingudament. Tot i això, els soldats es pensaven que buscaven un home a peu, de manera que van regular els arcs i les graelles segons aquest supòsit. El terreny era ple de barrancs i coves, tant de naturals com d’artificials, i el procés resultava igual de lent i feixuc per als pilots i els vigilants.

Van anar estenent gradualment el perímetre de la cerca, però el cavall ja s’havia endut el Sarraí molt lluny d’allà. Al cap de dos dies, l’home es va unir a una tribu de pastors nòmades: de dia muntava amb ells i de nit dormia entre les seves tendes.

Un matí, molt d’hora, mentre resseguien una cresta alta, el Sarraí va albirar l’antiga autopista transafganesa que partia la vall en dos. Llavors es va separar dels nòmades i va enfilar cap allà.

Dues hores més tard ja s’havia incorporat a la processó de camions desballestats, veloces camionetes Toyota i autobusos abarrotats, i es va fer fonedís entre el caos de l’Afganistan modern.