51

El petit ascensor va pujar pel forat ràpidament i en silenci. Jo estava fet un sac de nervis: no sabia a quina part de la casa s’aturaria ni si hi hauria algú.

L’ascensor es va aturar en sec i vaig sentir el soroll d’un motor elèctric. Quan finalment la porta es va obrir, vaig entendre com funcionava: la paret de guix d’un enorme armari de roba que ocultava l’ascensor s’havia desplaçat cap a un costat. Vaig sortir a la penombra, em vaig esquitllar amb agilitat entre els prestatges de llençols meticulosament planxats i vaig obrir una porta, prou per veure-m’hi a través de l’escletxa.

Donava a un passadís. Em trobava al primer pis, una part de la casa que encara no havia visitat. Hauria pogut marxar en aquell moment; ben mirat, ja havia descobert l’entrada secreta a la mansió. Però tot d’una vaig sentir una veu, amortida i irrecognoscible a causa de la distància, i vaig sortir a aquell passadís tan llarg.

La veu va callar, però vaig continuar avançant sigil·losament fins que em vaig trobar davant de l’escalinata. A l’altra banda, la porta del dormitori principal estava entreoberta.

Vaig tornar a sentir aquella veu, que venia de dins: era la Cameron. Vaig suposar que devia estar parlant tota sola mentre passava l’estona al dormitori, acompanyada de la memòria del seu marit. Vaig recordar que m’havia explicat que, si s’ajeia al llit, sentia la seva olor i s’imaginava que encara era allà. Però llavors vaig sentir una segona veu.

Era d’una dona jove i, per l’accent, vaig suposar que era del Mitjà Oest dels Estats Units. Estava dient alguna cosa sobre un restaurant, però va callar en sec.

—Què ha estat, això? —va preguntar.

—Jo no he sentit res —va contestar la Cameron.

—No, no era un soroll. Ha passat un corrent d’aire.

Tenia raó. El vent es colava pel túnel, pujava pel forat de l’ascensor i sortia per l’armari dels llençols.

—Has deixat la porta de l’embarcador oberta? —va preguntar la Cameron.

—És clar que no —va respondre l’altra dona.

Així doncs, totes dues estaven al corrent de l’existència del túnel. L’actuació de la Cameron quan m’havia dit com s’estimava el seu marit li hauria pogut valdre un Oscar.

—Potser el vent ha obert una de les portes de baix —va fer la Cameron—. S’acosta una tempesta.

—No ho sé, vaig a donar un cop d’ull.

—Em pensava que ja ens ficàvem al llit —va contestar la Cameron.

—Sí, ara mateix. No trigaré gens.

Vaig sentir el soroll d’un calaix obrint-se, seguit d’un esclafit metàl·lic. Per la meva llarga i desgraciada experiència, coneixia molt bé el soroll del percussor d’una pistola, i vaig girar cua per tornar ràpidament a l’armari dels llençols.

Però el passadís era massa llarg, i de seguida em vaig adonar que la dona desconeguda em veuria tan bon punt sortís del dormitori. Vaig girar cap a l’esquerra, vaig obrir una porta i em vaig trobar dins d’una habitació de convidats. Vaig tancar la porta sense fer soroll i, amb el cor a cent, em vaig quedar dret a les fosques, resant perquè la dona baixés per l’escalinata.

Però no ho va fer. Vaig sentir com s’acostaven les seves passes i em vaig preparar per abraonar-m’hi i desarmar-la tan bon punt obrís la porta. Va passar de llarg —en direcció a l’escala del darrere, vaig suposar—, i vaig esperar una estona abans de tornar a sortir al passadís.

No hi havia ningú. Em vaig afanyar a arribar a l’armari dels llençols, vaig observar com la paret secreta lliscava darrere meu i vaig esperar que l’ascensor descendís fins al túnel. No va ser fins llavors que em vaig repenjar a la paret per concentrar-me i intentar memoritzar el so i la cadència exacta de la veu de la dona.

En realitat, no hauria calgut que em prengués la molèstia. Per estany que sembli, el que va acabar sent realment rellevant va ser l’olor de gardènies.