55

Em vaig quedar ajagut a l’ombra, intentant trobar un pla més efectiu. Vaig sentir que, més avall, s’obria una porta i, tot seguit, esclatava una granada atordidora. Em vaig clavar un ensurt de mort: pel que es veia, els polis turcs no tenien miraments. Vaig suposar que ja havien entrat al dormitori de la Cumali i que en qualsevol moment començarien a escorcollar les golfes.

No em van caldre més incentius. Em vaig alçar i, mig ajupit, vaig arrencar a córrer cap on s’acabava la teulada. Abans no me n’adonés, les teules havien desaparegut de sota els meus peus i estava volant, estirant els braços i el pit cap endavant per allargar el salt i tenir més probabilitats d’agafar-me al canaló que hi havia al lateral del magatzem. Queia, i durant un instant de pànic vaig pensar que no me’n sortiria, però llavors vaig tocar el metall amb la mà esquerra. Em va relliscar, però amb la dreta, en canvi, sí que m’hi vaig poder agafar. Gronxant-me com un trapezista de pa sucat amb oli, vaig allargar la mà esquerra una altra vegada, em vaig donar impuls i em vaig enfilar al terrat del magatzem.

Per desgràcia, la nit no era prou fosca.

Vaig sentir crits i un tret: com a mínim un dels agents situats a prop del garatge m’havia vist. La bala va sortir molt desviada. Estava convençut que ningú no em sabria reconèixer en la penombra, però el problema seria baixar d’aquell terrat.

Vaig sentir algú que bramava unes ordres i unes ràdios portàtils que s’activaven. No necessitava un intèrpret per saber que els homes es disposaven a encerclar el magatzem. Havia de trobar una escala de manteniment que em permetés baixar d’allà, entrar a l’edifici i marxar corrent cap als molls de càrrega que hi havia a la part del darrere, on havia aparcat la Vespa.

M’esperava una cursa frenètica que, per si no n’hi havia prou, ja començava malament: un dels polis havia cridat un helicòpter.

El pilot duia el reflector encès i el feix de llum se m’acostava per moments, mentre jo corria per l’estructura d’acer i m’enfilava per una escala de mà que conduïa a una part encara més alta del terrat. Em vaig dirigir cap a dues grans torres de refrigeració amb l’esperança que el senyor Gul i els seus fills fossin escrupolosos amb el manteniment regular de les instal·lacions. No em van decebre: al costat hi havia una porta tancada amb clau que segurament devia donar a una escala. Vaig alçar la Walther i vaig fer saltar el pany d’un tret.

Vaig obrir la porta amb un cop de peu i vaig baixar el primer tram a tota velocitat. Gairebé no hi havia llum, només la justa per adonar-me que em trobava a l’interior d’unes drassanes, un lloc cavernós que feia posar els pèls de punta. Entre uns murs altíssims hi havia diversos dics i desenes de iots de luxe suspesos en l’aire gràcies a uns enormes perns fixats a uns carrils d’acer que, al seu torn, estaven collats a les bigues. Mitjançant un sistema hidràulic, les embarcacions podien circular d’una àrea de treball a l’altra sense tocar el terra en cap moment. Eren unes instal·lacions espectaculars.

Mentre els vaixells penjats cruixien i grinyolaven a causa del fort vent, vaig baixar el tram d’escales següent. Quatre llums de gas clavats al sostre es van encendre de cop i volta.

A la pràctica, permetre que els policies em veiessin la cara era el mateix que deixar-me enxampar, o sigui que vaig clavar un genoll a terra i vaig apuntar. A diferència del salt de llargada, el camp de tir sempre havia estat la meva especialitat: vaig etzibar una ràfega de quatre bales que van impactar en els quatre llums i els van fer esclatar en bocins, entre una impressionant explosió de gas i vidres trencats.

Un altre cop a les fosques, vaig sentir com els meus perseguidors renegaven en turc i alçaven unes grans portes de persiana: havien arribat més reforços. Sabia que els agents aviat serien suficients per organitzar una batuda exhaustiva que m’acabaria acorralant. Vaig tornar a pujar l’escala per on havia vingut, em vaig enfilar a una grua metàl·lica que quedava just per sota de l’entramat de carrils i vaig arrencar a córrer cap a un armariet de controls. Vaig contemplar els polis dispersant-se a peu de terra. Jo resava perquè a cap d’ells no se li acudís mirar cap a les bigues, perquè de seguida distingiria la meva silueta retallada contra el sostre.

En arribar a l’armariet de controls, vaig donar gràcies a un Déu que ni tan sols sabia del cert si existia o no: sis dispositius portàtils idèntics estaven connectats als seus respectius carregadors de paret. Vaig agafar el primer, el vaig encendre i vaig veure aparèixer un teclat numèric i una pantalla. Em vaig ajeure a terra per quedar més arrecerat de la vista dels policies i, sense saber ben bé què feia, actuant més per intuïció que per altra cosa, vaig apuntar el dispositiu cap a la foscor mentre manipulava la palanca del comandament.

Les pinces motoritzades que suportaven el pes d’un enorme iot van començar a avançar per la graella elevada. A terra hi havia quatre polis vestits amb uns uniformes plens de galons. Van alçar la mirada cap al iot de color blanc i daurat, que cada cop es movia més de pressa per damunt dels seus caps. Un agent més veterà, de pell rogenca i tan obès que la camisa estava a punt d’esclatar-li —vaig suposar que era el cap de policia de Bodrum—, o bé va arribar a una conclusió lògica, o bé va veure brillar el comandament, perquè de seguida va assenyalar el pont grua i va bordar unes instruccions als seus homes.

Els policies es van precipitar cap a les diverses escales d’accés que hi havia disposades al llarg de les parets i van començar a pujar cap al meu amagatall. La majoria eren joves i no paraven de dir-se coses a crits, però enmig del rebombori hi vaig detectar cert aire festiu: pensaven, sens dubte, que un sol home no tenia res a pelar davant de tants agents, i estaven disposats a fer-me pagar amb escreix haver violat la propietat d’una membre del seu gremi. Em vaig adonar que no podia descartar la possibilitat de patir una caiguda «accidental».

Em vaig posar a experimentar amb el comandament a distància com un boig. Cada vaixell tenia un número d’identificació penjat al costat, i em vaig adonar que, si l’introduïa al teclat numèric, podia utilitzar el comandament per moure’l endavant, endarrere, a l’esquerra i a la dreta. Mentre anaven arribant polis per intentar-me caçar, vaig aconseguir ocultar-me i vaig continuar movent tants vaixells com vaig poder, amb l’esperança de poder fugir corrents enmig de la confusió.

L’únic element del dispositiu del qual desconeixia la funció era un botó groc que hi havia a baix; sospitava per a què servia, però tampoc no la volia cagar. De moment, vaig fer córrer més el iot blanc i daurat i el vaig fer girar perquè el seu curs coincidís amb el d’un veler de dotze metres d’eslora. Em vaig estirar pla a terra.

Un dels agents que pujava per una escala de la paret es va ensumar el que estava a punt de passar i va deixar anar un crit d’alarma. Tots els que eren a peu de terra van apartar-se d’una revolada: quedar-se entre dues embarcacions a punt de col·lidir no era una bona idea.

Van xocar i les restes van sortir volant en totes direccions. El veler es va despenjar de les pinces, va caure des de quinze metres d’altura i va quedar completament trinxat.

Vaig aprofitar la confusió per posar-me dret. Una llanxa negra de dotze metres d’eslora, amb dues turbines de gas i un gran aleró al darrere —la mena de vaixell que hauria estat l’enveja de qualsevol contrabandista—, se m’acostava a tot drap. Just quan em passava pel costat, em vaig aferrar a un suport cromat del lateral i vaig saltar a bord.