40

Els australians no van perseguir el Sarraí, cosa que va ser un error, però la seva missió consistia a trobar els tres civils segrestats, no pas a empaitar un insurgent solitari. Amb tot, en una nit marcada per la mala sort, es va produir una casualitat que va resultar clau: el soldat australià que havia rebut el tret de bala a la cuixa era el capità, o sigui que el lloctinent Keating va quedar al capdavant de la tropa.

Només tenia vint-i-sis anys, però ja havia servit a l’exèrcit a l’Afganistan, és a dir, que, malgrat la seva edat, el seu rostre reflectia l’experiència de molts anys. Era originari d’una poblet anomenat Cunnamulla, situat en una regió de l’oest llunyà formada bàsicament per camps de blat, a l’extrem del que els australians anomenen la Terra de Mai Més, una zona tan calorosa que els locals consideren que un pervertit és un home que prefereix les dones a la cervesa. Fos com fos, alguns dels habitants tenien ovelles, i va ser arran d’un brot de febre aftosa que en Keating va descobrir per a què servia la calç viva.

Per això, quan finalment van arribar a la cuina i el lloctinent es va fixar en els dos sacs buits, va sentir que la terra li tremolava sota els peus. La calç no era gens pròpia d’aquell racó de món. Quin motiu podia haver tingut algú per carregar aquells sacs fins allà? Segur que no havien estat els segrestadors. Encara creia que els explosius indicaven que en aquell poble hi havia un element d’alt valor que calia protegir, tot i que ja no estava convençut que l’element en qüestió encara fos viu. Immediatament va ordenar als seus homes que encenguessin les llanternes i busquessin una tomba o una fossa.

Primer van trobar les restes socarrimades del magatzem de pedra. Mentre en Keating intentava desxifrar-ne el significat, es va sentir un crit.

Era un dels joves soldats d’infanteria que, sense molestar-se a fer servir la ràdio i ignorant el protocol, va cridar als seus companys:

—L’he trobat! Passeu-me una pala!

En Keating el va sentir. Ell i diversos homes van córrer cap a la part posterior de la casa del cacic, amb compte d’esquivar els artefactes que encara no havien detonat. Amb un simple cop d’ull a aquell tros de terra acabat de remoure, prou profund i ample per contenir qui sap què, i a banda de les restes de calç escampades aquí i allà, en Keating va decidir que no estava disposat a córrer més riscos.

—Retirada! Tothom cap a la zona d’aterratge! De pressa!

Un dels sergents que, com la resta, no tenia ni idea del que passava es va tombar cap a en Keating.

—I si escorcollem les cases que queden, capità? Potser hi trobem més enemics…

Però en Keating va brandar el cap. Aquells explosius tan elaborats i el fet que ningú més no hagués atacat l’esquadró l’obligaven a concloure que l’únic ocupant del poble s’havia fet fonedís en la nit.

—No, sergent. Fos el que fos el que buscàvem, crec que ja ho hem trobat.

Ja a la zona d’aterratge, mentre tractaven els ferits i l’únic metge de l’esquadró intentava introduir un degotador al braç del capità, en Keating va trucar a la base a través de la xarxa segura de comunicacions.

Els helicòpters d’evacuació medicalitzats ja s’havien posat en marxa per atendre els ferits, i l’operador de la base, que es trobava en un fortí amb aire condicionat a tres-cents quilòmetres de distància, va donar per fet que l’oficial només trucava per demanar que s’afanyessin i per queixar-se que eren a primera fila, i que l’únic que demanaven eren reforços, collons. Com sempre, vaja.

Però en Keating va interrompre l’actualització avorrida sobre els helicòpters de l’operador i li va dir que necessitaven una unitat de protecció contra materials perillosos, immediatament. Com que allò era l’exèrcit, aquella afirmació va venir seguida d’un reguitzell de preguntes, sol·licituds d’autorització i confusió respecte a la cadena de comandament. En Keating sabia que s’hi podien estar hores.

—Vol fer el favor d’escoltar-me?! —va cridar a aquell pobre operador—. Li dic que pot ser que ens hàgim contaminat! Podria tractar-se d’una amenaça nuclear. Alguna cosa seriosa, això segur.

Igual que l’operador, els homes d’en Keating es van quedar de pedra, inclòs el capità, que amb prou feines estava conscient. Durant un moment, fins i tot va semblar que el vent que s’alçava quedava engolit pel silenci. Llavors l’operador va començar a parlar a borbollons, demanant-li que es mantingués a l’espera mentre ell obria una munió de canals per tal que en Keating pogués avançar a través de la cadena de comandament tan de pressa com fos possible.

En Keating va penjar. Sabia que tallar la connexió provocaria que els altres s’afanyessin més: a l’exèrcit, com a la vida, de vegades no hi ha res com provocar una crisi per atreure l’atenció de la gent. En realitat no creia que el perill fos nuclear, però la intuïció li deia que acabaven de topar amb alguna cosa molt dolenta, i no se li acudia cap altra manera d’expressar la urgència de la situació. Ja s’havia resignat a rebre un càstig exemplar per haver reaccionat de manera exagerada, però quina altra cosa podia fer?

Mentre els oficials de la base d’operacions movien els fils a tota velocitat, ningú no va pensar com s’haurien pogut torçar els esdeveniments si el capità no hagués rebut l’impacte d’una bala, o bé si en Keating hagués crescut en algun altre lloc que no fos l’oest d’Austràlia i no hagués sabut quina pinta té i per a què s’usa la calç viva. Si no hagués estat per tot allò, i per moltes altres coses, la unitat d’homes equipats amb vestits d’astronauta, una tenda inflable de color platejat i focus de carbó no hauria arribat a temps.

Però la flota d’helicòpters Chinook van aterrar en menys d’una hora. Si hagués trigat gaire més, la calç viva hauria fet efecte i no haurien trobat la vora d’una flassada d’ensellar cavalls.