42

La Beretta va sortir volant pels aires. Me l’havia treta de la butxaca i l’havia passada a la Cumali d’una revolada. Ella la va agafar a l’aire i em va mirar, sorpresa.

—Si em passa res —vaig dir—, l’home de Bodrum no acceptarà excuses. Dispararà contra la cangur immediatament. O sigui que el millor que podeu fer és assegurar-vos que en surto viu, entesos?

La Cumali estava a punt d’assentir amb el cap, però el seu germà la va interrompre.

—No, aquesta feina no és per a ella; és una dona. Passa’m la pistola.

Me’l vaig quedar mirant amb incredulitat, però llavors vaig revisar mentalment les meves paraules. Coneixent el seu passat i les seves creences, m’hauria d’haver esperat aquella resposta.

—No —vaig dir.

—Ja saps que vaig ser mujahidí —va replicar ell—. No seria el primer cop que mato algú, i disparo més bé que ella. Dóna’m la pistola.

—No —vaig repetir amb rotunditat—. No me’n refio, de tu. A més a més, tu ets l’esquer.

Es va quedar perplex. L’esquer? Però jo no tenia temps de posar-lo al corrent. Em vaig tombar cap a la Cumali.

—Has matat mai algú?

—No, mai.

Per la cara que feia, no semblava que la idea li fes gaire gràcia.

—En aquest cas, només cal que recordis que no estàs disparant un home, sinó salvant el teu nebot.

Li vaig ordenar que corregués cap a una zona de roques despreses per posar-se a cobert. Des d’allà disposaria d’una vista perfecta dels tres homes.

—El teu objectiu és el vell —vaig dir—. Anirà més lent que la resta i només porta una pistola. Jo intentaré abatre els altres, els que porten metralladores. Estaré assegut i l’esquer estarà dret, fent veure que m’interroga. Tan bon punt vegis que em deixo caure sobre una espatlla, obre foc. Apunta al pit d’en Nikolaides, i quan es desplomi continua disparant, d’acord? El soroll sempre ajuda.

Vaig agafar la tapa d’acer del congelador que hi havia a terra i la vaig col·locar contra una columna enderrocada. Em vaig asseure a terra i em vaig repenjar a l’abeurador, mig donant l’esquena a l’enemic que s’atansava.

Quan els homes em veiessin, ajupit d’esquena, no sospitarien que alguna cosa no rutllava. Tampoc no veurien la SIG que tenia a la falda. La tapa del congelador no era un mirall ideal que diguéssim, però faria el fet: m’oferiria una panoràmica clara del camp de batalla i de la posició exacta dels tres enemics.

—Ja vénen —va xiuxiuejar la Cumali.

Vaig treure el fiador de la SIG i vaig confiar que, malgrat l’angoixa, la inspectora es recordés de fer el mateix. Llavors em vaig limitar a esperar, amb el Sarraí dret davant meu. Jo respirava amb dificultat: era un home destrossat amb la mirada clavada a una tapa d’acer de congelador.

Vaig distingir el reflex d’en Nikolaides i dels altres dos just quan entraven, i llavors em vaig forçar a esperar el moment que els franctiradors anomenen «màxim abast mortal». Quatre segons… tres…

El sol va girar lleugerament sobre el seu eix i un raig de llum es va filtrar pel sostre fet miques. La claror es va reflectir sobre la tapa del congelador i la lluïssor intensa va atreure l’atenció dels tres homes.

En Nikolaides, que no es mamava el dit, es va adonar que la tapa estava en un lloc diferent. Entretancant els ulls, va veure que jo els observava. Va cridar alguna cosa als albanesos, es va llançar cap a un costat i va desenfundar la pistola.

Jo em vaig deixar caure sobre una espatlla i vaig rodolar fins a quedar en posició de disparar. La Cumali va obrir foc amb la Beretta, però, com que no era prou bona, no va encertar ningú, i encara menys el toro vell, que corria com un esperitat.

Vaig rodolar per terra, cobert de fang i pols, cridant a causa del dolor que em feien el peu i el pit i apuntant el forçut, que es girava amb la metralladora a la mà, disposat a cosir a bales l’abeurador i tot el que hi havia al voltant, incloent-m’hi a mi.

El Sarraí, desarmat, havia fet un salt i ara intentava arrossegar-se entre les runes per arribar a un lloc segur.

Apuntant enrere, de panxa enlaire, vaig posar el dit al gallet, però el tenia tan inflat que gairebé no notava res. Desesperat, vaig disparar tres bales contra el forçut, fent tot el possible per encertar-lo en punts diferents. En condicions normals, hauria fet diana amb el primer tret, però aquelles condicions eren de tot menys normals, i els dos primers trets van fallar.

El tercer li va impactar a l’engonal, una part gens vital del cos, però estava tan a prop que el paio va caure d’esquena. Va deixar anar la seva Skorpion i es va agafar el que li quedava dels genitals.

La Cumali, disparant a tort i a dret mentre intentava encertar en Nikolaides, que es movia amb rapidesa, no tenia ni idea de com anaven les coses en el camp de batalla. Una bala dirigida al toro vell va fallar l’objectiu de manera clamorosa però va foradar la gola de l’ajudant, que es va desplomar a l’acte.

La inspectora va continuar disparant, empaitant en Nikolaides mentre aquest s’apropava ràpidament a l’abeurador. Les bales van impactar al fang, tot al meu voltant.

Redéu! Hauria deixat anar un crit d’advertència, però ningú no m’hauria sentit per damunt dels brams del forçut, que intentava frenar l’hemorràgia que li sortia de l’entrecuix. Vaig intentar rodolar per posar-me a recer, però de sobte vaig notar que una força m’empenyia enrere. Un rampell de dolor em va envair la part carnosa de l’espatlla i vaig saber que un dels trets a cegues de la Cumali m’havia encertat de ple.

Vaig aconseguir clavar un genoll a terra, apuntant amb la SIG la silueta borrosa d’en Nikolaides, que continuava il·lès, i vaig maleir l’estat del meu dit índex, que amb prou feines podia prémer el gallet. La mà esquerra, la que estabilitzava el canó, em tremolava com una fulla.

Vaig disparar una ràfega de quatre trets, però tot just vaig aconseguir encertar el toro vell a les cames i fer-lo caure a terra. La pistola li va volar de les mans. Em vaig girar d’una revolada, conscient que l’havia de rematar de seguida, abans no se m’esgotessin les forces. Vaig veure el sicari eunuc que allargava el braç per recuperar la metralladora.

Vaig disparar girant sobre mi mateix —actuant per primer cop a l’altura de les circumstàncies— i dues bales li van impactar al pit. No era res de l’altre món, però sí suficient per rematar-lo.

En Nikolaides, sagnant i desarmat, va veure com el forçut es desplomava. Estirat damunt del fang, va alçar la vista i em va dirigir una mirada d’odi i confusió. Suposo que s’havia imaginat que aquella missió seria bufar i fer ampolles, una simple feineta matinal, però, sense saber com, jo havia sobreviscut al tauló de fusta, havia aconseguit que els meus ostatges se li giressin en contra i encara havia pogut disparar prou bé per abatre dos dels seus homes.

—Qui collons ets? —va rugir.

Vaig veure que els seus ulls localitzaven la pistola, que es trobava gairebé al seu abast. No vaig poder evitar recordar el seu somriure mentre em clavava un cop al genoll amb la bota de puntera d’acer, ni la força amb què havia descarregat la maça sobre el meu peu.

—Fa temps em deien Genet de l’Oceà —vaig dir—. Sóc la persona que va ordenar l’assassinat d’en Christos a Santorini.

A en Nikolaides se li va desfigurar el rostre. Havia estat a un pas de la revenja i havia fracassat. Va deixar anar un udol, i llavors una immensa onada d’energia semblant a la ranera de la mort li va recórrer tot el cos mentre es llançava sobre la pistola. Li vaig disparar dos cops i, per la poca distància que ens separava, el cap li va esclatar en mil bocins.

Em vaig girar. Treure la vida a algú no proporcionava cap plaer, encara que fos la d’un home com ell. Sabia que, si algun dia sentia plaer fent-ho, hauria arribat el moment d’abandonar la lluita per sempre. Vaig apuntar la Cumali, que estava amarada de suor. L’adrenalina li recorria el cos tan de pressa que no crec que fos conscient del que acabava de passar. Li vaig dir que tragués el carregador de la Beretta.

—Ara agafa la pistola amb força, apunta a terra i dispara tres cops —vaig dir per assegurar-me que no li quedava cap càrrega a la recambra—. Molt bé, ara deixa caure l’arma.

Llavors vaig demanar a la Cumali que repetís el mateix procediment amb les dues metralladores i la pistola d’en Nikolaides.

—Porta’m tots els carregadors.

Ella els va recollir, me’ls va donar i jo me’ls vaig ficar a la butxaca. Amb totes les armes sense munició, vaig assenyalar les manilles que hi havia a terra, just on ella les havia deixat caure, amb la clau encara al pany.

—Emmanilla’l —vaig dir assenyalant el Sarraí.

L’home havia sortit arrossegant-se de darrere les runes i estava repenjat a l’abeurador, desesperat, pensant per què, a l’últim moment, el seu déu l’havia deixat a l’estacada.

—Amb les mans a l’esquena —vaig especificar.

Mentre ella l’emmanillava, vaig veure un núvol de mosques que cobria els cadàvers; vaig pensar que allò no era res en comparació amb el nombre d’agents dels serveis d’intel·ligència de mitja dotzena de països que s’abraonarien damunt del Sarraí.

L’home va alçar el cap i em va mirar. Jo tenia la SIG en una mà, apuntant-lo, mentre amb l’altra m’estripava la camisa per embenar-me l’espatlla i mirar d’aturar l’hemorràgia. Les nostres mirades es van creuar i tots dos vam saber que, en el que li quedava de vida, no tindria temps de completar el relat de la seva història sinistra.

—L’estimo —es va limitar a dir. Es referia al seu fill.

—Ja ho sé —vaig contestar jo—. Era l’única arma que tenia.

La Cumali em va lliurar la clau de les manilles i me la vaig ficar a la butxaca, juntament amb les municions. Vaig estrènyer la bena improvisada amb les dents, hi vaig fer un nus i, quan el batec de la sang es va reduir a un mer pessigolleig, vaig treure el telèfon de la Cumali: els tres minuts gairebé s’havien esgotat.

—Encara hi ets? —vaig preguntar amb la veu rasposa.

—Redéu —va contestar en Ben—. Quants morts hi ha hagut?

Havia sentit el tiroteig a través del micròfon.

—Tres. Això ja s’ha acabat. Els pots deixar anar.

Al cap d’una estona, en Ben em va dir que ja havia tallat la soga per despenjar el nano i que la cangur s’acabava de desplomar a terra. Em vaig tombar i vaig mirar el Sarraí i la seva germana perquè em poguessin llegir l’expressió: la dona i el nen estaven sans i estalvis.

El Sarraí, assegut al costat de l’abeurador amb les mans emmanillades a l’esquena, va abaixar el cap. Resava. La Cumali es va estremir i es va posar a plorar d’alleujament.

Ja estava a punt de penjar —havia de fer una altra trucada telefònica, una de molt important—, però la febre començava a passar-me factura i el cap em feia voltes. En aquell remolí de confusió, però, necessitava saber una cosa.

—Hauries disparat a la cangur? —vaig preguntar a en Ben. Ell no va contestar, i jo em vaig prendre el silenci com una resposta.

—I tu ho hauries fet? —va preguntar-me ell al cap d’una estona.

—Això és el que ens diferencia, Ben —vaig dir a mitja veu—. És per això que jo vaig néixer per dedicar-me a aquest ofici i tu no. És clar que li hauria disparat.

Tremolant, i no només de febre, vaig penjar i vaig fer un gest a la Cumali perquè s’acostés. Jo no podia ni caminar —collons, estava tan esgotat i malferit que amb prou feines m’aguantava dret—, i vaig haver de repenjar-me en ella. La Cumali em va aguantar per sota l’aixella perquè jo pogués descarregar el pes del peu ferit, i em vaig tombar cap al Sarraí.

—Si em segueixes, us disparo a tots dos —el vaig advertir.

Ell va assentir amb el cap, i ens vam mirar per última vegada. Les nostres vides havien canviat per sempre. Vaig recordar les paraules d’un grup de soldats britànics després de la guerra de les Malvines: que només els enemics sabien el que era estar a primera línia del combat.

No li vaig dir res —què ens quedava per dir?— i vaig fer un gest a la Cumali perquè es posés en marxa. El vam deixar emmanillat a terra. L’única clau que obria les manilles era a la meva butxaca i les armes havien quedat inutilitzades. A més, d’aquelles ruïnes només se’n podia sortir en vaixell, i jo m’enduria l’únic que hi havia. Convençut que el Sarraí no tenia escapatòria, sabia que menys de vint minuts després que jo fes la trucada següent arribaria un reguitzell d’homes de desenes d’agències diferents. No tindrien gaire més feina que arrestar-lo: ja no hi havia cap trama per descobrir, cap xarxa per desenredar, cap conspirador per rastrejar… La mort lenta d’Amèrica gairebé havia arribat a la fi.

Sense perdre temps, vaig començar a fer la segona trucada amb els dits inflats i tremolosos, intentant recordar el número que havia guardat al meu mòbil, ara esmicolat.

Arrossegant un peu, repenjant-me en la Cumali, em vaig dirigir cap al túnel en ruïnes i em vaig endinsar en la foscor. Amb tot, m’havia passat per alt una cosa, i aquell error em va perseguir durant la resta de la meva vida.