48

El petit pesquer va navegar en paral·lel a la Platja Alemanya i, a l’últim moment, el vell capità va fer marxa enrere amb el motor bramulant, va girar el timó a tota velocitat i va executar un aparcament perfecte al costat del moll de fusta.

Quan m’havia apropat per primer cop al vell, que estava assegut al port esportiu de Bodrum reparant un dels cabrestants del vaixell, i li havia explicat la ruta que tenia al cap, ell s’hi havia negat en rodó.

—Ningú no s’acosta a aquell moll —va dir—. La Casa Francesa és…

A falta del vocabulari suficient per expressar-se en anglès, va fer el gest de tallar-se el coll amb un ganivet. Vaig entendre el que em volia dir: estava prohibit acostar-s’hi.

—Estic segur que té raó —vaig dir—, excepte per a la policia.

Li vaig ensenyar la placa. Se la va mirar una bona estona i fins i tot la va agafar per examinar-la amb més deteniment. Per un moment vaig pensar que li clavaria queixalada per comprovar que fos autèntica. Finalment me la va tornar, encara amb posat escèptic.

—Quant em pagarà? —va preguntar.

Li vaig dir que m’hauria d’esperar una estona mentre jo investigava, i que en total seríem fora unes tres hores. Llavors li vaig oferir una quantitat que vaig considerar més que generosa. Ell em va mirar i va somriure, mostrant-me un grapat de dents trencades.

—Em pensava que volia llogar el vaixell, no pas comprar-lo.

Encara rient per aquell extraordinari cop de sort, va deixar el cabrestant entre les xarxes i em va fer un gest per convidar-me a pujar a bord.

Un cop va aparcar en paral·lel al moll de fusta, vaig saltar la barana de la borda carregat amb la bossa de plàstic de la botiga de materials de construcció i vaig aterrar a la plataforma. El penya-segat s’erigia damunt nostre. Jo sabia per experiència que no ens veia ningú, ni des de la mansió ni des dels jardins. M’alleujava que l’ombra del capvespre ens protegís, tot i que no hauria estat capaç de dir exactament per què: l’únic que sabia era que tant la casa com la Platja Alemanya em feien mala espina. I estava força convençut que, si les meves sospites eren fundades, tampoc no m’agradaria el que em trobaria.

Per la ubicació de la casa, jo ja m’havia convençut que la Sala d’Espera rebia aquest nom perquè els visitants que s’hi allotjaven en aquells temps passats esperaven un vaixell. Segons històries mig oblidades, arribaven a Bodrum sense que ningú no els veiés, passaven uns quants dies amagats en la sinistra intimitat que els oferia la finca i marxaven en circumstàncies igual de misterioses.

Vaig suposar que, en aquella època, hi devia haver un iot amb cabina amarrat al cobert per a vaixells —una embarcació on els visitants podien passar desapercebuts— que en un moment donat es feia a la mar per trobar-se amb un buc de càrrega.

Però baixar el penya-segat seguint el caminet no tenia ni solta ni volta, perquè els hauria deixat a la vista de tothom. Per això mateix se’m va acudir que hi havia d’haver una altra manera d’arribar fins al cobert per a embarcacions des de la mansió.

Vaig cridar el capità per dir-li que pujaria pel caminet. Llavors vaig recórrer el moll i, tan bon punt vaig sortir del seu camp de visió, vaig començar a escrutar el cobert. Estava pràcticament enganxat a la paret de l’altíssim penya-segat i, endinsant-me en les ombres, aviat vaig trobar el que buscava: una porta d’accés. Estava tancada amb pany i clau, però la fusta era vella i quan la vaig envestir amb l’espatlla va cedir de seguida.

Vaig deixar enrere la llum tènue del capvespre i em vaig submergir en la penombra. Aquell lloc era immens. Hi havia un iot perfectament conservat. No vaig poder evitar preguntar-me qui es devia haver assegut als seients de pelfa que s’intuïen a l’interior.

En un extrem hi havia una porta ampla de doble batent, accionada amb unes manetes elèctriques, que donava accés al mar. A l’altra punta hi vaig veure uns vestidors, dues dutxes, un vàter i un taller enorme. Hi havia uns graons pronunciats que s’enfilaven per una paret.

Vaig obrir la bossa de plàstic, en vaig treure l’aparell que havia comprat i em vaig dirigir cap allà.