1

El vol 473 de Turkish Airlines es va enlairar de l’aeroport de Milas, es va inclinar bruscament davant de la posta de sol i va enfilar cap a un altre racó de la costa mediterrània: Beirut.

Unes hores abans, havia sortit de l’hotel i havia pujat al Fiat, havia conduït a tota velocitat cap a l’aeroport i havia agafat el primer vol rumb al sud. Qualsevol destinació que m’apropés a l’Aràbia Saudita ja m’estava bé.

M’havia proposat guanyar com més temps millor. Mentre estigués volant, faria una trucada per demanar que un reactor del govern dels Estats Units em vingués a recollir a mig camí, a la pista d’aterratge del Líban.

Just quan les aigües escumoses de la Mediterrània s’endevinaven a la llunyania i el senyal que ens obligava a mantenir el cinturó cordat es va apagar, vaig treure el mòbil i vaig anar cap al lavabo. Amb la porta tancada, sense temps d’amoïnar-me si algú em sentia, vaig trucar a en Battleboi a Nova York. Abans que res, havia de saber a quin maleït lloc de l’Aràbia Saudita havia d’anar.

Va despenjar el telèfon la Rachel-san.

—Sóc jo —vaig dir, sense donar més detalls—. He de parlar amb l’amo. —Uns segons més tard s’hi va posar en Battleboi—. Escolta —vaig dir. No tenia temps per a formalitats, havia d’anar al gra—. Deies que havies trobat la sol·licitud del carnet de conduir de la dona?

—Correcte.

—Va néixer a l’Aràbia Saudita, però on? A quina ciutat?

—Un moment —va dir. Tot seguit vaig sentir com caminava cap al seu despatx—. Tinc la sol·licitud al davant —va dir, després d’una pausa breu—. Aquí hi posa que la ciutat es diu Jiddah.

—Gràcies —vaig respondre—. Bona feina. —Estava a punt de penjar, però ell se’m va avançar amb una pregunta.

—Has sentit el que va passar? —em va preguntar.

—Et refereixes a allò de Leavenworth?

—Sí. Ja et vaig dir que m’espremerien i després em fotrien una punyalada per l’esquena. No m’agrada haver de fer aquestes coses, però no tinc més remei que demanar-te un favor… Necessito ajuda.

Se li va trencar la veu, i va haver de fer una pausa per controlar l’emoció.

—Puc afrontar-ho. Vull dir que puc complir la condemna, però perdré la Rachel. I vol tenir fills. No li puc demanar que m’esperi i que renunciï a la seva il·lusió. Només necessito que em redueixin cinc anys de condemna. No sé qui ets en realitat, però…

—Prou —vaig dir amb més duresa del que hauria volgut. No podia permetre que especulés sobre la meva identitat per si algú ens estava escoltant—. Conec gent —vaig afanyar-me a dir—. Et prometo que faré el que pugui.

—Sí, és clar —va fer ell amb to sarcàstic.

Jo entenia que ell se sentia utilitzat, que li havien arruïnat la vida, però aquell comentari no em va agradar gens.

—Jo no sóc com els que t’han cardat —vaig dir alçant la veu—. Si t’he donat la meva paraula és perquè intentaré complir-la. Faré tot el que pugui, d’acord? I ara, si no et sap greu, m’he d’ocupar dels meus problemes, que també en tinc.

—D’acord, d’acord —va dir ell. Crec que el va tranquil·litzar més la meva mala llet que qualsevol cosa que li hagués pogut dir. Tot seguit, vaig penjar.

Vaig trucar al Confessor. Un cop més, no van caldre presentacions.

—He esbrinat el cognom de l’home —vaig dir en veu baixa.

No crec que en tota la història de l’espionatge s’hagi rebut una notícia bomba amb un silenci tan absolut. El Confessor va trigar una eternitat a respondre.

—El de l’Afganistan, vols dir?

—Sí. Es diu Al-Nassouri, és el germà de la poli.

Ja estava fet. El meu organisme havia complert la seva tasca: transmetre la informació. Si m’hagués mort aleshores, no hauria importat, perquè la missió hauria sobreviscut.

—Què més me’n pots dir? —va preguntar el Confessor.

—Poca cosa més, de moment. Va néixer a Jiddah, a l’Aràbia Saudita —vaig dir.

—Així doncs, és saudita? No sé per què, però no em sorprèn —va respondre el Confessor.

—Unes quantes hores més i potser en tindré el nom complet i la data de naixement. Espero aconseguir-ne una foto, també.

—On dimonis ets? —va preguntar de sobte. Tot just era la segona vegada a la història que alçava la veu. Vaig suposar que ell acabava de veure la meva ubicació a la pantalla de l’ordinador gràcies al sistema de rastreig automàtic del meu telèfon mòbil, el qual em devia mostrar al bell mig de la Mediterrània. Però crec que no era allò, el que l’havia alarmat; senzillament, en Dave McKinley estava desbordat per l’emoció, l’estrès i l’alleujament. Teníem un cognom i una identitat. Ara només havíem de caçar l’home. Era qüestió de temps.

—Estic a bord del vol TA473 amb destinació a Beirut —vaig dir—. He d’arribar a Jiddah i necessitaré ajuda tan bon punt aterri.

—En parlarem de seguida. Però primer vull saber quant trigaràs a donar-me els detalls que falten.

Vaig consultar el rellotge i vaig calcular ràpidament el temps que tardaria a viatjar i buscar els documents.

—Dotze hores. Espero no allargar-me més.

—N’estàs segur?

—Sí.

—Ara sóc al despatx —va dir—, però d’aquí a dotze hores ja hauré sortit. Seré més avall, al mateix carrer, ja saps on. Estarem esperant la teva trucada.

Es referia a la Casa Blanca. El Confessor seria al Despatx Oval, amb el president.