15

Vaig arribar a l’aeroport just a temps: al cap de només dos minuts en Bradley sortia de la zona de duanes.

Vam deixar enrere els venedors de te de poma que carregaven enormes bidons a l’esquena, les interminables multituds de pidolaires i estafadors i una atractiva parella de carteristes eslaus. Tot seguit, ens vam dirigir cap a l’aparcament.

Al carrer, el vent de l’est arrossegava aromes exòtiques i, a través dels altaveus, la veu d’un muetzí recordava als musulmans que havia arribat l’hora de la pregària. Vaig observar la cara que feia en Bradley en veure el caos circulatori, les muntanyes distants cobertes de pins i els minarets d’una mesquita propera, i em vaig adonar que estava superat per les vistes.

—Estem a prop de les fronteres de l’Iraq i Síria —vaig dir—. És una mica diferent de París, no trobes?

En Ben va assentir.

—Els que ens dediquem a això estem avesats als llocs estranys —vaig prosseguir—, però mai no ens acabem d’acostumar a la solitud. Estic content de veure’t.

—Jo també —va contestar—. Penses explicar-me per què som aquí?

—No —vaig dir—, però t’explicaré tot el que et cal saber.

Havíem arribat al Fiat i, mentre m’embrancava en la dansa de la mort habitual del trànsit turc, vaig demanar a en Bradley que tragués la bateria dels mòbils de tots dos. Quan li vaig haver explicat el motiu, ja ens havíem incorporat a l’autopista.

—Hem d’atrapar un home, i quan dic «hem», em refereixo al govern dels Estats Units —li vaig explicar—. Fa setmanes que li anem al darrere.

—El paio de qui tothom parla? —va preguntar—. El que té el detonador nuclear?

—Ningú no té cap detonador nuclear —vaig respondre—. Aquesta història era una tapadora.

En veure la sorpresa que es reflectia en el rostre d’en Bradley, em vaig imaginar què devia pensar: havia sentit el president parlant del tema a la televisió unes quantes vegades. No tenia temps d’explicar-n’hi el motiu, o sigui que vaig decidir continuar.

—Fa un parell de dies ens pensàvem que ja el teníem, però estàvem equivocats. No sabem ni com es diu, ni quina nacionalitat té, ni on és. L’única connexió que ara tenim amb ell és la seva germana.

—La Leyla Cumali —va dir ell amb els ulls brillants després de lligar caps.

—Exacte. En les darreres dotze hores li han fet saber que no he vingut a investigar un assassinat, sinó que sóc agent de la CIA.

—I és veritat?

—No, sóc bastant més que això. En tot cas, em sembla que, quan arribem a Bodrum, ella ja ho haurà organitzat tot perquè algú hagi entrat a robar a la meva habitació d’hotel. Els lladres se n’hauran endut unes quantes coses. El meu portàtil, sense anar més lluny. Està protegit per diversos sistemes de seguretat, però podran superar-los sense gaires problemes. A dins hi ha dos correus electrònics que li semblaran rellevants. El primer diu que hem interceptat trucades codificades entre ella i un home que era a l’Hindu Kush…

—On? —va preguntar en Bradley.

—A l’Afganistan. També llegirà que no coneixem el contingut de les trucades perquè estaven codificades, però que creiem que pertany a un grup terrorista perquè és nascuda a l’Aràbia Saudita, el seu pare va ser executat en públic i el seu interlocutor telefònic està implicat en el segrest de tres estrangers desapareguts.

—I és cert?

—No ho crec, però el document ofereix detalls sobre el seu trasllat imminent a Bright Light.

—Què és, Bright Light?

—La Cumali ho buscarà a la Xarxa i trobarà un munt d’articles periodístics que afirmen que és un centre de detenció ubicat a Tailàndia, i que forma part d’un sistema de presons secretes de la CIA.

—I ho és?

—Sí.

—I què hi passa, a Bright Light?

—Que s’hi torturen persones.

—El nostre país tortura dones?

—El nostre país tortura qui faci falta.

Només feia mitja hora que en Ben era a Bodrum i ja havia après un munt de coses. Vaig deixar que ho assimilés en silenci durant uns minuts mentre jo avançava un comboi militar turc que es dirigia cap a la frontera siriana.

—La Cumali es fa càrrec d’un nen de sis anys tota sola —vaig prosseguir, quan els camions transportadors de tancs van desaparèixer del meu retrovisor—. És evident que el nen no es pot quedar sol, de manera que el document que llegirà especifica com s’atendran les seves necessitats.

Vaig treure el mòbil, vaig tornar a posar-li la bateria, vaig obrir la carpeta de fotografies i vaig passar l’aparell a en Ben. A la pantalla hi apareixia una de les instantànies que havia fet al nano mentre era a la cuina de la Cumali.

—Té la síndrome de Down —va dir en Bradley alçant els ulls cap a mi.

—Sí —vaig contestar—. Segons el document, els nostres el recolliran i se l’enduran a un orfenat de Bulgària, un dels països més pobres d’Europa. Si a això hi sumem que el nano serà estranger, és evident que ningú no mourà ni un dit per atendre les seves necessitats especials.

En Bradley no em treia els ulls de sobre. Suposo que el fàstic l’havia paralitzat.

—L’objectiu del document és provocar-li un atac de pànic —vaig afegir.

—Doncs em sembla que ho aconseguiràs —va respondre—. Per què ho fem?

—Sabem que es pot posar en contacte amb el nostre objectiu. El problema és que, si l’obliguem a fer-ho, trobarà la manera d’advertir-lo. Aleshores ell s’esfumarà i el perdrem per sempre. En canvi, si ella creu estar llegint informació secreta i s’emporta un ensurt de mort, s’hi posarà en contacte per voluntat pròpia, sense cometre errors deliberats ni enviar avisos codificats. Ell és l’únic que la pot ajudar, l’únic que li pot aclarir què està passant. I encara que ell volgués ignorar-la, no ho podria fer: és un home àrab, és el germà de la dona i, per tant, és el pal de paller de la família.

En Bradley hi va donar unes quantes voltes i va tornar a mirar la foto al mòbil, que encara tenia a la mà, en què apareixia el nano rient. Només era una criatura, un simple peó en una gran partida d’escacs.

—I tot això se t’ha acudit a tu sol? —em va preguntar. El deix que vaig percebre a la seva veu no era precisament d’admiració.

—Quasi tot, sí —vaig contestar.

—I la teva feina… sempre és així?

—No —vaig respondre, pensant en les dues nenes de Moscou—. De vegades és pitjor.

En Bradley va respirar fondo.

—D’acord. Així doncs, la Cumali es posarà en contacte amb el seu germà. I després, què?

—Li explicarà el que haurà llegit al segon correu electrònic.