61

Utilitzant un telèfon mòbil il·localitzable connectat a la xarxa telefònica búlgara, força convençut que el MIT no m’estaria escoltant, em vaig esperar per poder parlar directament amb el Confessor.

Li havia de revelar que la Leyla Cumali havia tingut un altre cognom, que procedia d’un país àrab i que, efectivament, era la dona de la cabina de telèfon. Aquella era la primera obligació de qualsevol agent que estigués «actiu» lluny de casa: passar tota la informació que hagués descobert. Era l’única manera de garantir la continuïtat de la investigació davant la possibilitat de ser detingut o fins i tot de morir. T’ho ensenyaven només començar, la informació no existia fins que no s’havia transmès de manera segura. Però tenia una missió encara més important, hi havia de parlar per convence’l que no tragués la inspectora del país per torturar-la.

El telèfon va comunicar cinc cops abans no va respondre.

—Qui és? —va preguntar. A Washington era primera hora de la tarda. Em va sorprendre que la seva veu sonés tan cansada.

—Dave, sóc jo —vaig dir. Vaig utilitzar expressament el seu nom de pila, que quasi no coneixia ningú, per si algú ens estava escoltant. Li vaig parlar amb un to despreocupat i tranquil malgrat la inquietud i l’angoixa que em provocava tot el que m’envoltava.

Malgrat la sorpresa que es devia haver endut en sentir la meva veu, va captar de seguida el to de la conversa.

—Ei, què passa? —va dir amb to informal; un cop més em vaig adonar de la mà esquerra que tenia coordinant agents.

—Saps la dona aquella de qui parlàvem? La Leyla Cumali?

—La poli?

—Sí. Doncs el seu veritable nom és Leyla al-Nassouri.

—Sembla àrab.

—Exacte. Era la de la cabina de telèfon.

A l’altra banda de la línia es va fer el silenci. Malgrat l’estudiada indiferència del Confessor, malgrat els anys d’experiència i l’enorme talent que tenia, l’havia deixat sense paraules.

En aquell moment jo no ho sabia, però l’efecte del que li acabava de dir es va veure amplificat pels fracassos constants en què havien acabat la resta dels nostres esforços. Els cent mil agents que treballaven per a un munt d’agències d’intel·ligència, i que se suposava que estaven buscant un home que intentava fabricar una bomba casolana, feien molt soroll per no res. El Confessor ja havia deduït que buscàvem algú sense antecedents ni fitxa policial, i que les possibilitats d’atrapar-lo a temps disminuïen amb cada hora que passava.

—Ah, sí… la de la cabina, dius? —va dir un cop recuperat, parlant com si la informació fos irrellevant—. Vols dir?

—No en tinc cap dubte. He conegut un paio que tocava un instrument que estava fet amb os d’ala d’àliga. No val la pena que intenti pronunciar-ne el nom. Me n’ha ensenyat unes imatges.

—Sona estrany, això que m’expliques —va dir el Confessor com si tot plegat li resultés bastant divertit—. I com s’escriu? «Al-Nassouri», vull dir, no això de l’àliga.

Després de lletrejar-li el nom, el més normal hauria estat que ell em preguntés des d’on li trucava, però no vaig tenir cap dubte que ja ho sabia. Tenint en compte el seu càrrec, totes les trucades que rebia al mòbil quedaven enregistrades, així que vaig suposar que ja devia haver escrit una nota a un dels seus ajudants perquè l’Echelon rastregés la connexió.

Mentre ell esperava la resposta, vaig continuar parlant.

—Hi ha una cosa que m’amoïna molt, Dave. Molt. Sigues discret. Vés amb compte amb qui en parles.

—Per què? —va contestar—. Creus que algú pot tenir alguna idea brillant? Que hi voldrà intervenir i començar a fer mal a la gent?

—Exacte. Hem assumit que ella s’hi pot posar en contacte, però estic força segur que el sistema que fan servir per comunicar-se amaga algun truc.

—Vols dir que ella, si se sentís pressionada, podria cometre un error expressament? És això?

—Sí.

Va rumiar una estona.

—Suposo que si no fos així el paio seria idiota.

—Podríem perdre-li la pista definitivament.

—Entesos —va dir. Va fer una altra pausa mentre pensava què havia de fer a continuació—. Ho hauré de comunicar com a mínim a una altra persona. Hi estàs d’acord?

Es referia al president.

—El podràs convèncer perquè no hi intervingui? —vaig preguntar.

—Suposo que sí, és un home intel·ligent. Entendrà el problema. Podràs rematar l’assumpte? —em va preguntar.

—Si el podré trobar, vols dir? Ho tinc força de cara —vaig replicar.

Vaig sentir un lleu sospir d’alleujament, o potser només va ser el so de la seva pressió arterial, que tornava a nivells normals.

—D’acord, tot això és confidencial. Faré que la tornin a investigar —va dir.

—Ja saps el que n’han tret fins ara, no? —vaig preguntar.

—Sí. No gaire, oi?

—No val una merda. No podem anar amb el lliri a la mà, hem de recórrer a altra gent.

—A qui et refereixes?

Mentre conduïa per Turquia, seguint la línia blanca un quilòmetre rere l’altre fins a quedar quasi hipnotitzat, havia estat pensant en la investigació de la CIA, i també en què podia fer per contrarestar els resultats de pena que havien obtingut. En un moment donat, quan era al sud d’Istanbul, vaig prendre una decisió. «Hai domo», em vaig dir.

—Conec una persona —vaig dir—. En una ocasió li vaig dir que, si mai tenia algun problema informàtic, l’avisaria. Es diu Battleboi.

—Perdona, com dius? —va dir el Confessor.

—Battleboi.

—Sí, ja m’havia semblat sentir això.

—Amb i llatina al final, en comptes d’i grega.

—Uf, i tant, molt millor. Battleboi amb i llatina al final… El nom més normal del món, oi?

—En realitat es diu Lorenzo. El van arrestar perquè havia robat les dades de quinze milions de targetes de crèdit.

Vaig sentir que el Confessor teclejava alguna cosa. Era evident que estava accedint a una base de dades de l’FBI.

—Sí, bé, veig que tens raó… —va dir al cap d’un moment—. Carai, aquest paio deu tenir un lloc al saló de la fama dels pirates informàtics. En qualsevol cas, fa dos dies va arribar a un acord amb el fiscal del districte de Manhattan.

—I què li ha caigut?

—Quinze anys a la presó de Leavenworth.

—Quinze anys?! —vaig exclamar. Vaig maleir en veu alta els responsables d’aquella condemna. Quinze anys entre reixes per unes targetes de crèdit? Dubtava que aquell paio pogués sobreviure reclòs tant de temps.

—Com dius? —va preguntar el Confessor en sentir-me remugar entre dents.

—He dit que són uns fills de puta. Ja m’ho va dir, que l’espremerien per fer-lo cantar i que després li clavarien una punyalada per l’esquena.

—No en sé res, jo.

—Ja m’ho imagino, però hauràs d’aconseguir que el deixin sortir. Com a mínim fins que hàgim acabat. Digue-li que un amic seu, en Jude Garrett, necessita ajuda. Estic convençut que ho farà molt millor que els nostres agents, per més recursos que tinguin.

—Battleboi. Per l’amor de Déu, n’estàs segur?

—És clar que n’estic segur!

—D’acord… d’acord —va dir—. Com vols que es posi en contacte amb tu?

—No ho sé. Però si ha estat capaç de robar quinze milions de targetes de crèdit, no tinc cap dubte que trobarà la manera.

Ja ens ho havíem dit tot. De sobte, em vaig sentir esgotat.

—Abans no pengis… —va dir el Confessor, sense acabar la frase. Vaig pensar que la idea li havia marxat del cap, però el que passava realment era que li costava molt dir allò—. Un cop et vaig dir que t’envejava —va prosseguir, amb la veu encara més baixa que de costum—. Te’n recordes?

—Sí, va ser al cotxe —vaig dir.

—Doncs ara ja no. Me n’alegro, que siguis tu qui s’encarrega del cas, col·lega. Dubto que ningú més ho hagués pogut aconseguir. Estàs fent una feina extraordinària. Enhorabona.

Venint d’en Dave McKinley, aquell elogi tenia més valor que si hagués vingut de qualsevol altra persona.

—Gràcies —vaig dir.

Després de penjar em vaig quedar assegut una bona estona, pensatiu. Hi havia una cosa que encara em quedava per resoldre: no se m’acudia cap mena de perfil en què pogués encaixar la Leyla al-Nassouri-Cumali.