19

Res de res. Dret al bell mig de l’habitació, em vaig adonar que tot estava intacte.

Vaig tancar la porta darrere meu i em vaig acostar a l’armari. Vaig introduir el codi numèric a la caixa forta i la vaig obrir. El portàtil i el dossier de plàstic eren exactament on els havia deixat.

Vaig recórrer l’habitació amb la mirada. Què collons havia fallat? Com s’ho havia fet, la Cumali, per endevinar les meves intencions? Era possible que el paio del MIT l’hagués advertida, de manera intencionada o sense voler? No, no ho creia pas: s’hi jugava massa coses per engegar-ho tot a rodar només per una trucada a una poli d’un rang molt inferior. Així doncs, per què no s’ho havia empassat? Vaig anar amunt i avall de l’habitació mentre el meu cervell saltava d’una teoria a l’altra. Vaig passar pel costat del llit desfet —havia posat el rètol de «No molesteu» a la porta abans de marxar, perquè ningú no interrompés els esbirros— i vaig entrar al lavabo.

Tot estava tal com ho havia deixat. De manera automàtica, em vaig acotar per recollir una tovallola que havia deixat damunt d’un tamboret i em vaig fixar que el tub de pasta de dents era a la lleixa, on jo l’havia posat. De petit havia agafat un costum estrany que encara conservava: sempre deixava el raspall de dents damunt del tub de pasta. En aquell moment, però, vaig veure que els dos objectes eren l’un al costat de l’altre. Algú els havia mogut per obrir l’armariet del lavabo.

Em vaig tombar, vaig entrar al dormitori i vaig treure la maleta del capdamunt de l’armari. Em va alleujar constatar que, si algú n’havia examinat l’interior, no havia trobat el telèfon búlgar: encara estava amagat dins del revestiment de tela. Vaig arrencar la cinta que el fermava, vaig prémer una icona i vaig obrir la carpeta de fotos que havia estat disparant en intervals de dos segons.

De seguida vaig veure que, efectivament, els esbirros havien estat a la meva habitació: simplement havien resultat ser més bons del que jo havia previst.

El registre temporal mostrava que dos homes havien entrat a la meva habitació trenta-dos minuts després que jo n’hagués sortit. En una foto figuraven les seves cares perfectament enfocades: dos hipsters de mirada ferotge que devien tenir poc més de trenta anys, amb jaquetes de cuir cares i motxilles. Els seus moviments ràpids i eficients, i la mínima conversa que van mantenir, revelaven la seva professionalitat. Jo havia deixat connectat el micròfon del mòbil i vaig poder sentir un enregistrament quasi inaudible de les seves veus esmorteïdes. No entenia què deien, però en vaig reconèixer l’idioma: eren albanesos. Vist amb retrospectiva, ara m’adono que allò m’hauria d’haver fet saltar les alarmes.

La seva nacionalitat explicava que haguessin pogut entrar a l’habitació amb tanta facilitat. Al fons d’una de les imatges, vaig veure com el grum de l’hotel, també albanès i també sense escrúpols, rebia un feix de bitllets. Vaig suposar que, després d’acceptar-lo, havia sortit a vagarejar per algun racó del vestíbul amb l’objectiu, de passada, de controlar si jo tornava abans d’hora.

Hi havia milers de fotografies. Per sort, amb les dues bateries n’hi havia hagut prou. Com que sé exactament com treballen els professionals, mentre mirava les imatges em vaig formar una idea bastant aproximada del que havien fet.

Les fotografies mostraven el líder, el que donava les ordres, traient-se la jaqueta de pell i posant-se mans a la feina. A sota hi duia una samarreta negra molt ajustada que, sens dubte, devia haver triat per accentuar la musculatura. «Quin munt d’esteroides», vaig pensar.

Va treure una càmera digital d’una de les motxilles i, abans de començar a regirar el merder de damunt de la taula, en va fer una foto per tornar a deixar-ho tot tal com s’ho havia trobat. Vaig suposar que devien haver seguit el mateix procediment amb la resta de l’habitació. Així doncs, no era estrany que, a banda del raspall de dents, m’hagués semblat que no havia entrat ningú.

S’havien fixat en la caixa forta, i tot i que les fotos no tenien gaire definició, quedava clar que la porta no havia ofert gaire resistència. Aquell dispositiu barat tenia un teclat rodó que el forçut havia girat en el sentit contrari a les agulles del rellotge i havia fet saltar de seguida, deixant a la vista tant el circuit com la font d’alimentació. Allò li havia permès treure’n les piles, esborrar el codi i connectar-hi el seu propi teclat numèric. La sèrie de deu fotografies demostrava que no li havien calgut ni vint segons per obrir la porta.

Els homes havien agafat el dossier de plàstic i havien fotografiat la imatge de la casa on la Cumali havia passat la infantesa. Tot seguit, havien tret un portàtil i hi havien inserit el disc que jo havia deixat dins el dossier per copiar-ne el contingut. En acabat, s’havien fixat en el meu ordinador. No em va caldre mirar totes les fotografies per esbrinar què havien fet.

Amb l’ajut d’un tornavís minúscul, n’havien extret el disc dur i l’havien connectat al seu equip, saltant-se així pràcticament totes les mesures de seguretat del meu portàtil. Amb l’ajuda d’un programa generador de codis, havien rebentat la resta de les defenses i havien accedit als meus documents i correus electrònics en qüestió de minuts.

A continuació, ho havien copiat tot en una memòria USB, havien tornat a instal·lar el disc dur al meu portàtil i havien deixat tot el contingut de la caixa forta tal com l’havien trobat. Vaig revisar ràpidament la resta d’aquelles fotografies furtives, i vaig veure que els homes havien estat regirant altres parts de l’habitació, havien entrat al lavabo i havien sortit per la porta amb tot el carregament vint-i-sis minuts després d’haver-hi entrat.

Em vaig asseure al llit per examinar una fotografia que mostrava com marxaven. La mà em tremolava d’alleujament: havia sortit bé, havia passat la primera pantalla. La Cumali s’havia empassat la trucada del nostre home del MIT i havia actuat just com havíem previst.

No tenia cap mena de dubte que aconseguiria llegir les dades robades, i allò significava que la pilota tornava a ser al seu terrat. Es creuria el que deien els correus electrònics? Podia ser que jo hagués comès algun error fatal a causa de la fatiga i la pressió? N’hi hauria prou, amb tot allò, per provocar-li el pànic suficient? Quedaria aterrida davant la possibilitat d’acabar a Bright Light i que el nano anés a parar a un orfenat búlgar? Fins al punt de codificar un missatge i posar-se en contacte amb el seu germà?

Potser si no m’haguessin amoïnat tant aquelles preguntes m’hauria fixat més en la fotografia que tenia a les mans. Sabia que hi havia set grans càrtels del tràfic de drogues que treballaven a la zona i que un d’aquests, liderat per un grec que cultivava espígol als afores de Tessalònica, tenia un gran interès en les activitats dels agents secrets nord-americans. Si hagués estat més atent, se m’hauria acudit qui era la persona que havia donat un cop de mà a la Cumali per fer la feina bruta, i potser fins i tot hauria reconegut algun detall significatiu en un dels homes que havien quedat capturats a les fotografies. Però no va anar així. De sobte, algú va trucar a la porta.

Vaig mirar per l’espiell i vaig veure que era en Bradley.

—Han vingut els lladres? —va preguntar.

—Sí —vaig respondre.

Es va deixar caure damunt d’una butaca.

—Què coi li passa, a aquest director?

—El catedràtic? Què li trobes?

Es va girar i em va mirar.

—Catedràtic? Catedràtic de què?

—D’anglès —vaig dir.

En Bradley va estar a punt de somriure, cosa que em va alleujar força. Allò volia dir que començava a sobreposar-se al fàstic que havia sentit quan li havia explicat la tasca que hauria de dur a terme. Si tot tirava endavant, el necessitava tranquil i absolutament compromès amb la missió: m’hi jugava la vida.