13

Uns avions vells bramulaven sobre l’asfalt d’un altre aeroport. Concretament, el d’Islamabad. El Sarraí havia recorregut tota l’autopista transafganesa fins a arribar a Kabul, però allà s’havia trobat en una sucursal de l’infern: la capital estava infestada de forces dels Estats Units i de la Coalició i sota l’amenaça contínua dels suïcides.

Després de tot un dia resant i intentant descansar malgrat l’angoixa, va reprendre la ruta que tants exèrcits invasors havien seguit abans fins a arribar a la frontera del Pakistan, que va travessar enmig d’una marea de viatgers. A continuació va travessar la ciutat de Peshawar i finalment es va plantar a Islamabad.

El vol en direcció a Beirut va patir un retard —de fet, cap dels vols que sortien del Pakistan no era mai puntual—, però a ell allò no li importava: estava fora de perill. Si els americans, o els australians, o d’on fossin aquells que havien estat a punt de capturar-lo al poble enrunat, haguessin aconseguit identificar-lo d’alguna manera, l’haurien fet presoner tan bon punt hagués posat el passaport al taulell de facturació de l’aeroport.

Però no havia passat res fora de la normalitat: una mirada indiferent al passaport, un cop d’ull al bitllet d’avió i la conversa trivial de rigor mentre el treballador del taulell esperava la propina per assegurar-se que aquella maleta anava a parar a Beirut i no a Moscou. El Sarraí va pagar el suborn i es va dirigir cap a la porta d’embarcament. Pertot arreu hi havia homes uniformats, armats fins a les dents, però no es veia res que es pogués considerar autèntica seguretat: com sempre, hi havia massa pistoles i massa pocs cervells.

El Sarraí va pujar a l’avió. Un cop va haver aterrat a Beirut, va tornar al seu pis fosc d’El Mina i es va posar mans a l’obra immediatament. Feia mesos que s’havia acomiadat de l’hospital de la ciutat, però abans de marxar n’havia saquejat el caòtic magatzem i se n’havia endut dos vestits de protecció blancs amb els reguladors d’aire corresponents, unes caixes amb deu mil vials de vidre que havia encarregat especialment per als seus propòsits i un llibret amb les etiquetes per a trameses oficials de l’hospital.

Tot allò ho havia guardat al garatge. Vestit amb un dels uniformes de protecció i respirant amb una bombona d’oxigen, va començar a fabricar tantes unitats com va poder del seu poderós virus. Ja fos a causa dels resultats espectaculars que havia observat a l’Hindu Kush o per la seva perícia creixent, va progressar amb més eficiència de la que s’esperava.

Dia rere dia, treballant amb uns dipòsits farmacèutics que ell mateix havia convertit en una mena de reactors biològics casolans, transferia el virus mortal als vials de vidre. Tot seguit, segellava el tap de goma amb una màquina especial que havia comprat i guardava els petits recipients en unes neveres industrials de segona mà que havia adquirit a Beirut.

Quan ja gairebé havia completat aquella producció frenètica, es va agafar un dia de festa i va anar a Beirut. Allà va fer dues hores de cua per comprar un mòbil que acabava de sortir al mercat, un model que apareixia en una pel·lícula de Hollywood i que havia robat el cor de tots els joves. El va pagar en efectiu i va caminar diversos quilòmetres per comprar una targeta SIM de prepagament que li havia de donar un any de servei. Ja només li faltava posar el llacet a la seva creació.

El divendres següent, després de les pregàries, va regalar el mòbil a un membre de la congregació, un adolescent de qui s’havia fet amic poc després d’arribar a la ciutat. Aquell noi el feia pensar en ell mateix quan tenia la seva edat: orfe de pare, profundament religiós i ple de somnis apassionats sobre l’inevitable adveniment de l’islam.

El nano era tan pobre que, quan va desembolicar el paquet i va veure el regal, per poc no li surten els ulls de les òrbites; amb prou feines es creia que aquell objecte fos seu. El Sarraí li va explicar que se n’anava d’El Mina per trobar feina i fer una nova vida en una de les comunitats musulmanes en expansió que hi havia a Europa. El mòbil era un regal perquè es recordés d’ell, i l’únic que li demanava a canvi era un petit favor.

—Un cop hagi trobat un lloc on viure, et trucaré a aquest mòbil, d’una manera o altra et faré arribar una clau, i et demanaré que obris el meu garatge per a un missatger de Beirut que vindrà a buscar unes caixes. Entesos?

El noi va assentir amb el cap i va repetir les instruccions fil per randa. Els homes del món musulmà, fins i tot els més joves, es prenen les obligacions de l’amistat molt més seriosament que els occidentals, i el Sarraí no tenia cap dubte que aquell nano compliria les seves ordres al peu de la lletra. Amb llàgrimes als ulls, i sense tenir ni idea que l’acabaven d’involucrar en una trama d’una magnitud enorme, l’adolescent va abraçar el Sarraí, l’home que en tantes ocasions havia desitjat que fos el seu pare.

El Sarraí es va allunyar sense mirar enrere. Ja havia parlat amb el missatger de Beirut, que passava per l’hospital dos cops per setmana, amb el seu camió refrigerat per recollir o descarregar bosses de sang i medicaments. El Sarraí li havia dit que tenia diverses caixes de material mèdic al seu garatge i que necessitava que les hi enviés. També li havia dit que rebria una trucada, que estigués atent.

Havent enllestit gairebé tots els preparatius, el Sarraí va tornar al seu pis i va entrar al garatge. Les màquines de seqüenciació de gens, els vestits de protecció i altres equipaments ja no hi eren. Ell mateix els havia destrossat i els havia cremat fins a transformar-los en una pasta irrecognoscible que va entaforar al maleter del seu cotxe per llençar-la a l’abocador de la ciutat. En acabat, va ficar els vials hermètics amb el virus en unes caixes, hi va enganxar les etiquetes oficials de l’hospital i, a la casella adient, hi va escriure «vacunes caducades». L’adreça exacta on s’havien d’enviar hauria d’esperar; encara no la coneixia, però podia confiar que el noiet del mòbil emplenaria aquell apartat quan arribés el moment.

Va guardar les caixes a la nevera, va tancar la porta del garatge amb clau i va pujar al pis de dalt, on vivia. Suant, va ficar les úniques coses que li importaven de debò dins d’una caixa que aniria a parar a un magatzem de lloguer de Beirut: fotografies, records i petits objectes de la seva dona i el seu fill. Ja gairebé havia enllestit quan tres homes d’una organització benèfica de la ciutat van arribar amb una camioneta per endur-se el seu llit individual, l’escriptori i altres objectes de la casa. Un cop ho van haver carregat tot, el Sarraí es va quedar dret al bell mig del seu apartament buit, tot sol.

Va donar un últim cop d’ull a les dues habitacions: havien estat uns anys bons i productius, però també solitaris. Hi havia hagut moments en què havia enyorat tant la seva dona i el seu fill que el dolor s’havia tornat gairebé físic; però, vist amb perspectiva, va pensar que potser hi havia sortit guanyant. No, sens dubte, hi havia sortit guanyant. Estava complint la voluntat d’Al·là.

Sense comunicar-ho a ningú, havia marcat la data que començaria la mort lenta d’Amèrica: un dia que perduraria en la història fins molt de temps després de la seva mort. La data escollida era el 12 d’octubre, el Dia de la Hispanitat, la data que commemorava la descoberta del continent americà per part dels europeus i l’inici de tots els problemes reals del món.

«Que oportú —va pensar, satisfet—. Les futures generacions recordaran aquest mateix dia per un altre motiu: l’inici de la decadència de l’enemic».

Havia treballat de valent, però si pretenia complir el termini establert no podia perdre temps. Així doncs, va sortir per la porta, va fer girar la clau dins el pany i va posar rumb a Alemanya.