49

La segona carta, la que havia arribat al Despatx Oval adreçada a en Jude Garrett, era d’en Battleboi.

Estava més ben escrita del que m’hauria pogut imaginar i, coneixent aquell nano grassonet, estava segur que havia d’haver passat hores suant la cansalada per redactar-la.

«Em van posar grillons a les mans i als peus —deia—, i em van fer pujar a un autobús amb barrots a les finestres, juntament amb nou presoners més. Ja estàvem circulant per la pista d’enlairament de La Guardia per agafar un avió del Departament de Presons que ens havia de dur a la penitenciaria de Kansas, quan dos vehicles tot terreny negres amb sirenes ens van fer parar. Vaig suposar que, fossin qui fossin els paios que conduïen, devien tenir un permís de seguretat prou ampli per circular per l’aeroport, però en realitat se me’n fotia. Aquell matí havia escrit a la Rachel dient-li que no m’esperés, i en aquell moment ja rumiava com m’ho faria per sobreviure quinze anys a Leavenworth».

En Battleboi em deia que els dos agents dels Estats Units que anaven a dalt del bus —uns paios que no havien parat de mofar-se d’ell a causa de la seva corpulència i la seva pinta excèntrica— van sortir a trobar els homes que havien baixat dels tot terreny.

El de rang més elevat —que va resultar ser un membre d’alt nivell del Departament de Justícia— va mostrar la seva identificació i va començar a bordar ordres. Mentre els presos s’ho miraven per les finestres de barrots, els dos oficials es van afanyar a pujar altre cop i es van obrir pas per l’autocar.

«Es van aturar al meu costat, van deslligar la cadena que em mantenia amarrat al seient i em van guiar cap a la porta. Els vaig preguntar què collons passava, però ells no em van contestar. Segurament tampoc no ho sabien. Ja a la pista, el paio del Departament de Justícia em va lliurar una carta. Vaig estripar el sobre i vaig veure que provenia del Despatx Oval, però no sabia què significava. Per un cop a la meva vida, no podia processar la informació».

«Quan vaig acabar de llegir-la, estava a punt de posar-me a plorar. El president m’havia concedit l’indult. “Per serveis en la defensa del teu país”, deia. No sé qui ets, però vas dir que faries el que fos per ajudar-me i ho has complert».

En Battleboi m’explicava que, després de les formalitats, va tornar al Japó antic, va entrar al pis sense ni tan sols treure’s les sabates i va trobar la Rachel arraulida en un racó del dormitori, desfeta. Ella va alçar la mirada, el va veure i per un moment va pensar que era un somni. Llavors el somni va cobrar vida, va allargar els braços cap a ella i, fill de catòlics devots com era, li va dir: «És com l’evangeli segons sant Marc, preciosa. Capítol 16, versicle 6.»

Ella no tenia ni idea del que li deia, però tampoc no li importava. Es va entregar a la seva abraçada, el va cobrir de petons i, després de passar una bona estona en aquella posició, donant gràcies en silenci, en Battleboi es va asseure i em va escriure la carta.

«M’has concedit una segona oportunitat: una oportunitat per gaudir de la vida i de l’amor, per tenir fills. Com puc agrair-te una cosa així? —deia—. Sospito que no ens tornarem a veure mai, però recorda que cada any, en aquesta data, et reservarem un lloc a taula i esperarem que truquis a la porta. Bon viatge i que Déu —sigui quin sigui el nom amb què el coneixes— et protegeixi».