30

El Sarraí no ho hauria pogut aconseguir mai sense Internet. A mesura que els meus intents per trobar-lo s’anaven tornant cada cop més desesperats, per fi vaig descobrir que, uns anys després de llicenciar-se en Medicina, havia acceptat una feina a El Mina, una antiga ciutat al nord del Líban.

Treballava al torn de nit del servei d’urgències de l’hospital local: era una feina dura i esgotadora en unes instal·lacions deficitàries, tant pel que feia a l’equipament com al personal. Malgrat la fatiga constant, consagrava cada moment lliure al que considerava l’obra de la seva vida: la gihad contra l’enemic llunyà.

Mentre els altres soldats d’Al·là perdien el temps en campaments d’entrenament secrets al Pakistan o somiant truites sobre la possibilitat d’aconseguir un visat per entrar als Estats Units, ell es dedicava a llegir tot el que trobava sobre armes de destrucció massiva. I va ser gràcies a Internet que aquell metge d’un hospital decrèpit d’una ciutat desconeguda va tenir accés a les darreres investigacions sobre les armes biològiques més devastadores del món.

En una d’aquelles conseqüències imprevistes i alhora mortals —i que la CIA denomina «efecte tret per la culata»—, la Xarxa havia obert una veritable caixa de Pandora plena de possibilitats ominoses.

El Sarraí no s’havia criat com els nens occidentals, de manera que els ordinadors no eren el seu fort, però amb el que sabia ja en va tenir prou: una bona connexió proxy li va permetre dur a terme una recerca constant des del més absolut anonimat.

Durant mesos, i gràcies als seus coneixements en medicina i biologia, es va concentrar en les opcions d’armes biològiques que li van semblar més assequibles: la ricina, l’àntrax, la pesta pneumònica, el gas sarín, el tabun i el soman, capaços tots ells de provocar morts a gran escala i desfermar un pànic de magnitud encara més gran. D’altra banda, totes tenien un defecte o altre: o bé no eren infeccioses, o bé només resultaven efectives si s’utilitzaven com a part d’una campanya de bombardeig aeri.

Frustrat per la manca de progressos, i lluitant per no caure en la desesperació, el Sarraí estava investigant l’àntrax —com a mínim es podia obtenir a l’Orient Mitjà, fins i tot al Líban, tot i que encara hauria de trobar la manera de convertir-lo en una arma—, quan va llegir una cosa que va canviar l’essència del món en què vivim.

Una cosa a la qual pràcticament ningú no havia fet cas.

A les pàgines en línia d’Annals de la Virologia, una publicació mensual que no era precisament un supervendes als quioscos, hi havia la crònica d’un experiment que s’havia dut a terme en un laboratori del nord de l’estat de Nova York. Per primera vegada a la història, s’havia aconseguit crear una forma de vida a partir de productes químics de consum que es podien obtenir als comerços per uns quants centenars de dòlars. Queia el capvespre i, per primer cop, el Sarraí es va descuidar d’agenollar-se per resar el magrib, la pregària que coincidia amb la posta del sol. Cada cop més fascinat, va llegir que els científics havien aconseguit recrear el virus de la poliomielitis a partir del no-res.

Segons l’article, l’objectiu dels investigadors era alertar el govern dels Estats Units que els grups terroristes podien confeccionar armes biològiques sense ni tan sols disposar del virus natural. La idea era bona: com a mínim hi havia un terrorista que no hi hauria caigut fins que no va llegir aquell article sobre la investigació. Però el que encara era més alarmant —o potser no, depenent del grau de cinisme de cadascú— era el nom de l’organització que havia finançat el projecte amb una subvenció de tres-cents mil dòlars: el Pentàgon.

El Sarraí, però, estava convençut que aquella fita tan impressionant no tenia res a veure amb el Departament de Defensa, ni amb els científics de Nova York. Aquests havien estat simples instruments. No, allò era obra d’Al·là: algú havia sintetitzat un virus i li havia obert una porta que li permetria accedir al Sant Greal de les armes biològiques, un agent infecciós que s’encomanava a través de la respiració, l’assassí més mortífer de la història del planeta. La verola.

Durant les setmanes següents, el Sarraí es va assabentar que els científics, utilitzant el genoma de la poliomielitis —el mapa genètic de la qual era de domini públic—, havien comprat el que s’anomena «parells de bases d’àcids nucleics» a una de les empreses que venen material per a la indústria biotecnològica. Aquell producte costava la gran suma de deu centaus per parell i, segons s’explicava en un fòrum de discussió d’amants de la biologia que havia trobat a Internet, es podia encarregar per correu electrònic. Atès que el sistema de vendes en línia de la companyia estava completament automatitzat, al fòrum es deia que no es verificava el nom dels compradors i que ningú no preguntava amb quines finalitats s’adquiria el material.

Des del moment en què el laboratori de Nova York havia encarregat aquelles peces microscòpiques, els científics havien trigat un any a col·locar-les en l’ordre correcte per, a continuació —seguint un procés complicat però conegut públicament—, unir-les. Com que el Sarraí era metge i tenia a l’abast diversos manuals de biologia molecular, molt aviat va entendre prou el procés per sospitar que tot el que es pogués fer en un laboratori del nord de Nova York es podia replicar en un garatge d’El Mina. Això, és clar, sempre que fos capaç d’aconseguir una cosa.

Ho havia llegit en algun lloc i havia començat a investigar sobre el tema. Després d’estar-se dues hores navegant per la Xarxa, ho havia localitzat: el genoma de la verola. El que havia estat un dels secrets més ben guardats del món, el mapa químic i genètic complet del virus, havia estat víctima de l’explosió de coneixement sobre biologia i de la disseminació a escala mundial de complexos articles científics a través d’Internet. Les portes del coneixement ja no tenien porters i patien una hemorràgia contínua d’informació potencialment letal. El Sarraí havia trigat dues hores a localitzar el genoma a Internet, però algú amb una mica més d’experiència l’hauria trobat en un munt de llocs dedicats a biologia i recerca en menys de la meitat del temps. Ho sé perquè jo mateix ho vaig comprovar.

Llegint l’article d’Annals de la Virologia, el Sarraí es va assabentar que la poliomielitis tenia 7.741 parells de bases, també anomenades lletres, dins el genoma. A continuació va descobrir que la verola, en canvi, tenia 185.578 lletres, cosa que dificultava enormement la tasca de recrear-les. Però es trobava damunt la cresta d’una onada de coneixements i optimisme, i no pensava permetre que només 178.000 lletres li paressin els peus.

De seguida va decidir que el primer objectiu consistiria a protegir-se: la verola és un patogen implacable, i era pràcticament segur que en algun punt del complicat i inestable procés d’intentar sintetitzar-lo acabaria cometent algun error. Molts errors, probablement. El primer símptoma de l’exposició seria la febre, seguida d’una erupció de butllofes plenes de fluid. Arribats en aquest punt, tot s’hauria acabat: encara no s’ha descobert la cura de la verola.

Li calia trobar una vacuna. Per assolir aquell objectiu, va agafar sis setmanes de vacances. En comptes d’anar a Beirut i volar fins al Caire per visitar els amics, tal com havia explicat al director de l’hospital, de bon matí havia pujat a un autocar rumb a Damasc. Un cop allà, havia matat en Tlass, havia robat la vacuna, se l’havia administrada amb una agulla doble i havia tornat a creuar la frontera cap al Líban.

Va passar cinc dies tancat en una habitació d’hotel, lluitant contra la febre terrible que li havia provocat la sobredosi de vacuna. Un cop va haver superat la febre i li va haver cicatritzat la reveladora ferida al braç, va tornar a El Mina. Tot i que aparentment no havia canviat res, la seva vida acabava d’entrar en una fase completament nova: estava preparat per emprendre un viatge que faria història.