35

El forçut i l’ajudant havien agafat un tauló de fusta que estava ocult entre el munt de runa i brossa. Jo em resistia i forcejava per intentar guanyar temps, però el genoll ferit i el dolor que sentia al pit els van facilitar la tasca d’immobilitzar-me al tauló amb unes gruixudes corretges de cuir.

Estava de panxa enlaire, tan ben lligat que no podia bellugar ni un dit. De sobte, el rostre del Sarraí va aparèixer davant meu. Impassible, va allargar una mà i em va tocar el canell. Era metge, m’estava prenent el pols. Va fer un grunyit de satisfacció: els batecs del meu cor revelaven que estava acollonit.

Va assenyalar en Nikolaides.

—Quan hagi acabat —em va dir—, l’home amb problemes dentals l’interrogarà sobre un assassinat que la seva agència d’intel·ligència va cometre a Santorini. Vol saber qui va ordenar l’atac i els noms dels que van participar en la matança. Entesos?

—Santorini? No en sé res, de Santorini.

No em va semblar que quedessin gaire convençuts. En Nikolaides va llançar una galleda al forçut i va agafar un tros de tovallola bruta d’entre la runa. Estaven preparats per començar.

El Sarraí no em treia els ulls de sobre.

—Encara ho pot evitar —em va dir. En veure que jo no deia res, va arronsar les espatlles—. Quan vaig ser a l’Hindu Kush, em van ajudar unes quantes persones. Com ja sap, un ha decidit trair-nos. És evident que no ho puc permetre. Vull que em digui el nom del traïdor.

—Encara que el sabés —vaig respondre—, em mataria tan bon punt l’hi digués.

Va assentir.

—Penso matar-lo passi el que passi.

—Ja ho suposava: si no, tots anirien amb la cara tapada.

Calculava que, en el millor dels casos, jo acabaria dins d’una mortalla impermeable que probablement ja tenien amagada en algun armari de la llanxa amb què havíem arribat fins allà. Segurament passarien anys fins que algun pescador la trobés i la hissés a bord. Si en Ben no trucava, només esperava ser mort quan em fiquessin dins la bossa.

—Sabent que morirà, quin sentit té patir tant? El nom, senyor Spitz.

—Sóc agent de l’FBI. He vingut a Bodrum per…

—He vist un correu electrònic! —em va etzibar apropant la seva cara a la meva—. Del subdirector de la CIA.

Vaig intentar mostrar-me sorprès. En veure la meva expressió, va somriure.

—I ara, digui’m el nom del traïdor.

—Sóc agent de l’FBI…

Exasperat, el Sarraí va fer un gest a en Nikolaides. El grec em va embolicar la cara amb la tovallola bruta, de manera que els ulls i el nas em quedaven tapats i em veia obligat a obrir la boca. Va fer un nus als dos extrems del drap per darrere el tauló. De sobte estava a les fosques, em costava respirar i tenia el cap tan ben lligat que no em podia moure.

Vaig notar com m’alçaven i, des de la foscor i el terror que m’envoltaven, vaig saber que m’havien deixat suspès per damunt de l’aigua.

Comptava que quedaven vint-i-nou segons: el mateix temps que havia resistit el traficant de drogues. Malgrat les meves febleses, malgrat que sempre havia dubtat del meu coratge, sabia que només havia d’aguantar el mateix que ell.

Van començar a fer-me baixar i vaig agafar aire. La tovallola feia pudor de suor i d’oli de motor. La darrera cosa que vaig sentir va ser la veu del Sarraí.

—Veig que tremola, senyor Spitz.

I aleshores vaig notar l’aigua.