126

En Joan va tenir cura de tots els detalls perquè la festa tingués la brillantor que el clan exigia. Va fer preparar una foguera perquè s’encengués a la posta de sol i continués cremant durant la nit seguint la tradició de Sant Joan; hi hauria coets, petards i una traca, tot molt a l’estil de Catalunya i València. El Largo dei Librai es va guarnir amb garlandes multicolors que el travessaven de banda a banda i amb fanalets que s’encendrien en fer-se de nit. Hi hauria música i, distribuïts en taulells, vi, llimonada, clarea, coca dolça i salada, i després capons i ànecs rostits a les herbes aromàtiques, confits i altres llaminadures. Uns criats servien les taules escampades per la placeta.

Dona Vannozza va complir amb escreix la paraula, convidant fins i tot el Papa, que va refusar la invitació amablement alhora que enviava la seva benedicció. Però, entre la gentada, hi van acudir els seus fills i, amb ells, tota l’atenció de Roma. Dona Vannozza feia d’amfitriona, instruïa l’Anna sobre la societat romana i l’acompanyava d’una colla a l’altra presentant-la a totes les dames. No obstant això, la llibretera era una alumna avantatjada i ja coneixia amb anterioritat un bon nombre dels assistents.

En Joan la veia sortir-se’n amb gràcia i seguretat. L’Anna brillava entre els convidats, i ell es deia que aquest era el lloc que li pertocava a la seva esposa per naturalesa. La noia havia decidit trencar el dol vestint a la moda valenciana, com sabia que farien algunes de les dames, per bé que amb un escot moderat. Estava elegant, discreta i bellíssima.

A l’arribada a Roma, gairebé dos mesos abans, l’Anna s’havia incorporat a la llibreria per ajudar en Niccolò. Una de les seves primeres clientes va ser dona Sança d’Aragó i Nàpols, princesa d’Squillace, casada amb en Jofré de Borja, el quart dels fills de dona Vannozza i Alexandre VI. Aquell infeliç matrimoni, en què ella amb disset anys mostrava una gran bellesa sensual i mirava els homes amb descaradura i ell era un jovencell insegur de tan sols quinze, era el resultat de l’aliança política del papa amb Nàpols.

La princesa es va assabentar que l’Anna era vídua d’un noble napolità, i com que sentia nostàlgia de la seva terra, l’encisava parlar-hi en la seva llengua del sud. Malgrat el seu aspecte exuberant, provocatiu i sensual, dona Sança estimava els llibres i la poesia. I es van fer bones amigues.

L’Anna va ordenar als músics que descansessin uns moments perquè dona Sança d’Aragó recités uns poemes seus donant la benvinguda a l’estiu a Roma. Tothom la va ovacionar.

L’Anna se sentia mestressa de casa seva i gaudia sent un dels centres d’atenció. Havia passat, de repudiada i ignorada per la petita noblesa d’angevins napolitans a ser una persona important a la Ciutat Eterna i l’amiga d’una de les princeses de la dinastia governant a Nàpols. Se sentia més que reivindicada.

Dona Sança estava acompanyada per unes amigues inseparables, dona Lucrècia de Borja, la tercera dels fills de dona Vannozza, que amb setze anys mostrava una bellesa dolça i serena, i dona Giulia Farnese. A dona Giulia li deien «Giulia la Bella», tenia fama de ser la dona més bonica de Roma i era, amb vint-i-dos anys, l’amant del Papa des de feia algun temps. Alexandre VI en tenia seixanta-cinc, però corria la brama que continuava potent com el bou de l’escut dels Borja.

Dona Giulia, dona Lucrècia i dona Sança eren conegudes a Roma com les «tres dones del Vaticà» i es van convertir en el centre de la festa. Lluïen uns vestits espectaculars a la moda de les Espanyes, arribats de València, amb vius colors i generosos escots carregats de pedreria. Van demanar als músics que toquessin «l’alta i la baixa», una dansa cortesana de moda als regnes d’Espanya, i no els van faltar ni galants amb qui ballar ni dames ni cavallers que s’afegissin a la dansa.

En Joan atenia els senyors, entre els quals destacaven els cardenals afins al clan. Com per exemple en Cèsar de Borja, el segon dels fills de dona Vannozza i el Papa, bisbe de Pamplona i arquebisbe de València. En Cèsar destacava per la gallardia i, contràriament a la resta de cardenals, que vestien togues blanques cobertes amb capes porpres i bonet del mateix color, ell anava de negre, com un cavaller a la moda de les Espanyes. Lluïa un ample barret emplomallat, també negre i amb un fermall d’or, i la seva condició de prelat no li impedia mostrar espasa i punyal al cinyell. Era ben plantat i estava acostumat a les mirades més o menys tímides de les dames, que ell corresponia amb un somriure.

Va ser un dels primers a interessar-se pels llibres, i va adquirir, entre d’altres, un exemplar en llatí de Juli Cèsar sobre la guerra de les Gàl·lies, De bello gallico. El seu gest, per a satisfacció d’en Joan, va ser imitat per tots els convidats.

En Miquel Corella va aparèixer amb el seu germà Ricard, i molts dels oficials de l’exèrcit del Papa i les seves dones. Es veien gallards i altius, eren els amos de Roma. Van posar una guàrdia armada que va tallar els carrers adjacents i per seguretat només es va permetre l’accés als convidats.

—La festa està bé, però la propera vegada que inauguris una llibreria a Roma has d’oferir una cursa de braus als romans —va dir en Miquel a en Joan—. Els entusiasmen, i això és el que esperen de nosaltres, els catalani. Alexandre VI ja n’ha fet unes quantes, la primera va ser per celebrar la presa de Granada per Ferran i Isabel quan encara era cardenal, només. Estem de moda a Roma i no hem de rebaixar el nivell.

—M’hauràs de comprar molts llibres, abans que pugui pagar una festa com aquesta —va replicar en Joan amb una rialla.

En una taula seia la seva mare, amb els millors arreus, xerrant amb les veïnes, sense treure l’ull dels néts, que jugaven amb altres nens. A en Joan l’admirava la rapidesa amb què, a la seva edat, havia après a llegir i a escriure per cartejar-se amb en Gabriel. En una altra, la seva germana Maria, amb aire fresc i saludable, reia les gràcies d’un sergent aragonès que li feia la cort. En Joan somreia en veure-les.

Totes dues es mantenien atentes a la feina dels criats per tal que no faltés de res per als convidats, i en un parell d’ocasions l’Eulàlia es va acostar a l’Anna per suggerir-li que, com a senyora de la casa, donés les instruccions pertinents. La jove llibretera l’hi agraïa amb un somriure; al cap d’alguns dies de tempteig, les tres dones havien congeniat i, gràcies a la dedicació de l’Eulàlia i de la Maria, ella podia relacionar-se amb la flor i nata sense haver de preocupar-se de res.

També hi havia present la colònia florentina més granada, opositora de Savonarola, amb en Niccolò i en Giorgio al capdavant.

—Quin descans veure una foguera només de llenya i sense llibres! —va comentar en Niccolò.

En Joan, somrient, els va repetir el lema de la llibreria:

—Cavallers, per cada llibre que cremi Savonarola, nosaltres n’imprimirem deu.

El jove veia com els seus somnis prenien cos davant dels seus ulls amb una esplendor que mai no hauria pogut imaginar. Mirava al voltant i se sentia d’allò més feliç, li costava creure que això estigués passant.

Però no s’enganyava pas, aquesta festa era una demostració de força dels catalani. I tot això seria tan efímer com ho fos el clan. Tenia ben presents les paraules d’en Miquel Corella: «Hauràs de lluitar».

En tot cas, era un dia fantàstic, i en Joan estava disposat a gaudir-ne intensament.