19

Aquella nit en Joan va dormir malament, inquiet, anticipant el primer dia a la llibreria. Va acudir a les pregàries de l’hora prima juntament amb en Gabriel i el novici, va esmorzar a corre-cuita i, amb una abraçada al seu germà i la benedicció de fra Jaume, va sortir apressadament per la portalada, que tot just acabaven d’obrir, en direcció a la botiga. Feia poc que s’havia fet de dia, el sol amb prou feines il·luminava els campanars de la catedral i el matí era fred al carrer.

Un noi una mica més alt, prim i nerviüt escombrava el terra al davant de la llibreria, havent-lo mullat prèviament per no aixecar pols. En Joan li va preguntar per l’amo, l’altre li va demanar el nom i ell l’hi va donar tot afegint que era el nou mosso. El noi se’l va mirar de cap a peus i, després de l’examen, li va somriure.

—Em dic Lluís, jo era el mosso fins ara. Amb la teva arribada, em fan aprenent —li va explicar, inflant el pit amb orgull—. Espera aquí, a la botiga, que ara l’aviso.

Va tornar poc després i li va dir que esperés, que mossèn Corró estava esmorzant; després, alhora que li mostrava l’escombra, va afegir amb satisfacció:

—A partir d’ara, això et tocarà a tu.

En Joan va esperar mentre observava com en Lluís s’esmerçava en la tasca. Allà hi havia el meravellós llibre i els bancs que feien de taulell, esperant que els traguessin al carrer. S’hi va atansar per contemplar les harmonioses lletres gòtiques, els daurats i el dibuix multicolor que ocupava la pàgina dreta sencera. Novament va lamentar no saber llegir i, encara més, la promesa que l’hi impedia.

Sentia riallades que arribaven de la rebotiga; l’aprenent havia dit que els amos esmorzaven al pis de dalt, però que els treballadors ho feien al taller de la planta baixa. El noi es preguntava amb neguit com el rebrien.

—Bon dia, Joan —el va saludar mossèn Corró—. Vine a veure el taller.

Van travessar un rebedor que separava la llibreria de la rebotiga i del qual partia una àmplia escala cap al pis superior. La peça, igual que la botiga, era plena d’armariets on s’ordenaven llibres i diferents materials que també s’apilaven a terra. Seguidament van entrar al taller. Era espaiós i es comunicava per l’altre extrem amb un pati a través de tres grans arcs que deixaven entrar la llum del dia. En aquell moment una criada recollia els atuells de l’esmorzar mentre els operaris treien al pati diferents estris.

—Sembla que farà bo, avui, i com més llum hi hagi, millor es relliga —va explicar el llibreter.

Li va presentar en Guillem, el mestre relligador, que devia tenir prop de trenta anys, i en Pau, el seu oficial, de poc més de vint. En Corró li va dir que seguís les instruccions del mestre així que enllestís els encàrrecs de la seva dona. Tot seguit, alçant la veu, va assenyalar els aprenents: el més gran, en Felip, de prop de divuit anys, que destacava per la corpulència i els cabells rogencs, i els dos més joves, en Jaume i en Lluís, que ja coneixia. De tornada a la botiga van trobar la mestressa, que en Joan va saludar amb un petó al dors de la mà. Ella li va somriure afectuosament i li va encarregar que buidés l’aigua dels càntirs del taller i de la llibreria, i que els omplís amb aigua fresca de la font. Dels càntirs de la cuina se n’encarregaven les criades.

En Joan va complir la tasca amb diligència i, en acabar, la mestressa el va enviar a buscar cola a l’establiment d’un dels comerciants del mateix carrer, el dels Especiers, ja que l’activitat del gremi d’especiers comprenia productes químics en general. En Joan va pensar que, mentre no s’entretingués massa, aquells encàrrecs serien una oportunitat estupenda per recórrer els carrers d’aquella ciutat fascinant i conèixer les botigues i la gent.

Ultimats aquests encàrrecs, va ajudar l’oficial al taller fins a l’hora de dinar. En Joan observava el procés, meravellat; els plecs de paper s’igualaven a la mida adient amb unes cisalles enormes i s’apilaven endreçadament. Després, per mitjà d’unes premses que anomenaven «de relligar», formades per taulons de fusta i torniquets, se subjectaven amb força els plecs de paper per cosir-los per un extrem. Tot seguit, es lligaven els uns als altres fins a formar el llibre, deixant les bandes d’unió a la part exterior del llom per encolar, i finalment es protegia el llibre amb les cobertes. Les més comunes eren de pergamí, però també se’n fabricaven amb el cartró resultant d’encolar diversos lligalls, o amb una combinació de cartró i pergamí. La gran majoria dels llibres que s’enquadernaven tenien les pàgines en blanc perquè els clients hi escrivissin, i en general no requerien grans luxes. Ara bé, al taller dels Corró també relligaven plecs que venien impresos i fins i tot manuscrits. En aquests casos, per a la coberta, generalment s’emprava cuir, on s’estampava la imatge gravada en una planxa metàl·lica. De vegades es feia servir la tècnica de la roda, que tenia un ornament gravat i que, en fer-lo girar al damunt del cuir humit, repetia el disseny de manera constant. Els relleus es dauraven o es tintaven amb color. I per a llibres valuosos com el de l’entrada de la llibreria, es fabricaven tapes de fusta, recobertes de pell fina repussada. Però tot aquest relligat sofisticat era una cosa que quedava fora de l’abast d’en Joan, la tasca del qual es limitava a ajudar en el cosit dels plecs.

De moment havia de dedicar tota l’atenció a entendre les instruccions que li donava l’oficial. Li demanava eines que tenien uns noms que ell no havia sentit mai a la vida, emprava paraules que ell no comprenia i sovint dubtava de què havia de fer davant d’una ordre. Se sentia sapastre i inútil.

—Espavila’t, noi! —l’increpava l’home amb posat seriós.

Quan va arribar l’hora de dinar, en Joan va respirar alleujat. I no era per la gana que sentia, sinó perquè desitjava tornar a Santa Anna. El convent no era un lloc gaire hospitalari, però hi tenia el germà, el novici i fra Jaume, i era el més semblant a una llar. Massa novetats per a un sol dia, se sentia insegur, necessitava assimilar tot allò. Però d’una cosa estava convençut: els llibres el fascinaven i, per descomptat, els escrits. Quins misteris devien contenir? La prohibició d’aprendre a llegir despertava dins seu un enorme desig de saber-ne.

Els aprenents van netejar les taules de treball i cadascun va treure l’escudella; n’hi havia de sobres, i van dir a en Joan que n’agafés una. Poc després va aparèixer una criada amb un perol que contenia un potatge de llenties, verdures i carn, i va omplir les escudelles. Mentrestant, una altra criada deixava a la taula unes fogasses ja partides, gerres d’aigua, vi i pomes.

El mestre i l’oficial van seure a un extrem de la taula i tot seguit ho van fer els aprenents segons l’antiguitat; en Joan ho va fer al davant d’en Lluís. Aleshores va aparèixer un personatge estrafolari. Vestia una saia que li arribava fins als peus, amb mànigues folgades i llargues, que deixava caure lliurement, sense cinyell. Es cobria el cap amb una tela a manera de turbant i lluïa una barba en la qual dominava el blanc.

—Bon profit —els va saludar amb un accent estrany.

Els oficials li van tornar la salutació, però els aprenents no van respondre. Per un moment, les mirades d’en Joan i d’aquella persona es van trobar. Tenia el rostre arrugat i els ulls, d’un blau profund, ressaltaven sobre el cutis lleugerament fosc. El vell va seure en una taula a part amb moviments pausats, i la criada el va servir.

—És un sarraí blanc —li va aclarir en Lluís.

Un sarraí blanc! En Joan ho havia intuït, però, en confirmar-ho, va sentir que se li encongien els budells. Aquell paio era de la mateixa mala mena que els que havien assaltat el poble, havien matat el pare i havien capturat les dones.

—I què fa aquí? —va voler saber en Joan.

—És un esclau, però l’amo el pren en gran consideració. No menja porc ni beu vi, i el tolerem. Si es volgués batejar, li donarien la llibertat. Però no vol ser cristià.

—És un brut infidel —va intervenir en Felip, el més gran dels aprenents—. I l’amo li consent massa. Ja l’escarmentaria, jo. Si el tingués un mes sense menjar, després no faria fàstics a res.

—Tens raó —va coincidir en Joan.

I va començar a rumiar de quina manera podria fer pagar al vell part del mal que els sarraïns havien causat a la seva família.

—I a què es dedica? —va preguntar poc després.

—Sap molts idiomes: àrab, llatí, francès, castellà i algun més. Tradueix llibres i també copia per encàrrec especial —va respondre en Lluís.

—I tu, Joan? —en Felip va tallar la conversa alçant la veu—. Tu també fas una fila ben estranya. No deus ser un sarraí camuflat, un espia?

Allò va fer riure la taula sencera.

—Jo? —va replicar en Joan, confós. Notava que s’enrojolava.

—Guaiteu com vesteix —va prosseguir en Felip—. Duu una saia com la del sarraí, només que barata, i una tira de cuir en comptes de cinyell.

—Així és com vestim al meu poble —es va voler defensar en Joan entre les riallades dels altres.

—Sí, és clar. Així vesteixen els moros —va insistir en Felip—. I a més, ¿us adoneu com està de bronzejat i de quina manera més estranya parla?

En Joan ja havia observat que, a la ciutat, llevat dels clergues i la quitxalla més menuda, la gent no vestia pas com ell. A Barcelona, els homes lluïen gipó, que els arribava a la cuixa, i es cobrien les cames amb calçons. Pensava comprar roba adient tan aviat com tingués diners, però no havia previst que es burlessin d’ell per aquest motiu. Sabia que la manera de parlar de la costa nord era diferent de la de Barcelona i provava d’adaptar-se per passar desapercebut. No havia comptat pas que el critiquessin i estava desconcertat. Tothom el mirava rialler a l’espera d’una resposta.

—No em diguis moro! —va advertir per fi amb feresa.

Els altres van riure discretament, notaven la ràbia en les paraules del noi.

—Doncs a mi m’ho sembles —va replicar aquell ganàpia—. Ets blanc per fora però negre per dins, com aquell. Un sarraí.

I va assenyalar l’home que menjava tot sol, que observava la discussió en silenci. En Felip, assegut a l’altra banda de la taula, se’l mirava somrient i amb malícia.

—Jo sóc un bon cristià! —va cridar en Joan amb indignació, aixecant-se de la taula d’un bot—. I no gosis insultar-me!

El pèl-roig va riure sorollosament i els altres ho van fer amb contenció. Dret, el noi amb prou feines era un xic més alt que el robust aprenent assegut.

—Però si el nostre nyicris és un valent! —va comentar sorneguerament en Felip—. Molt bé, milhomes, si ets cristià i tan ferotge, llavors deus ser un remença.

—Tampoc no sóc cap remença! El pare era un pescador lliure, amb barca pròpia, no tenia senyor, ni jo tampoc.

—Doncs si ets cristià i parles amb aquesta grolleria, no pots ser altra cosa. I així et direm.

—Ja n’hi ha prou, deixeu-ho córrer —va intervenir en Guillem, el mestre—. Aprofiteu el descans per fer la migdiada.

—Jo no sóc cap remença! —va insistir en Joan.

El noi havia sentit que els remences del nord de Catalunya, capitanejats per un cert Pere Joan Sala, assaltaven propietats de senyors que en molts casos vivien a Barcelona. La rebel·lió inquietava la ciutat i remença havia passat a ser un insult.

—Prou de discussions! —va interrompre el mestre—. Tu, Joan, has acabat la feina per avui; per tant, marxa al convent.

El noi va obeir capbaix, però quan ja sortia el van empènyer alhora que li engegaven:

—Fins demà, remença. —Era en Felip, que se’n fotia.

Quan en Joan va arribar al convent, va trobar el seu germà i el novici esperant-lo perquè els expliqués com era la feina a la llibreria. Ell els va relatar les experiències de la jornada sense esmentar pas la desagradable topada amb en Felip. Els dos nois el van escoltar amb enveja: en Gabriel havia treballat tot el matí a l’hort i en Pere havia estat enfeinat amb els serveis religiosos i els estudis de teologia i llatí amb fra Melcior. Al seu torn, en Joan envejava en Pere. Sabia llegir! I aviat dominaria el llatí! De seguida li va confiar el seu disgust amb el llibreter perquè no el deixava aprendre a llegir.

—És clar! —li va explicar el novici—. La cal·ligrafia per a llibres, el dibuix precís de cada lletra, requereix molta concentració. S’entén que, si has de copiar llibres, no vulguin que et distreguis llegint.