46

En Felip i en Joan van creuar-se a l’entrada de la llibreria i es van desafiar amb la mirada. Tots dos carregaven els farcells amb les seves coses; l’un sortia i l’altre entrava. En Joan venia preparat, si el pinxo provava de colpejar-lo, tindria el que es mereixia; aquell bèstia no li feia cap por. Però no ho va fer pas, i en acabar el duel de mirades, en Joan va esbossar un somriure de triomf i en Felip li va escopir als peus.

—Us recordareu d’això! —va amenaçar—. Els Corró ho pagaran, i tu també, remença.

—Vés-te’n al diable, lladre mentider! —el va engegar en Joan—. Tant de bo l’algutzir t’arrenqui la pell a fuetades.

El llibreter va aplegar tothom al taller abans de l’esmorzar i els va dir que la innocència d’en Joan havia quedat demostrada, que en Felip era el lladre i que havia falsificat les proves en contra del seu company. Va retreure a en Felip, davant de tota la resta, aquesta indignitat i li va dir que estava expulsat no només de casa seva, sinó també de la confraria. Que marxés immediatament i que no el volia tornar a veure mai més.

El pinxo va respondre de manera desafiant però sense negar la culpa. Va dir que s’alegrava d’allunyar-se d’aquell lloc fastigós i d’aquella família repugnant que protegia els moros.

La primera abraçada que en Joan va rebre va ser la de la mestressa. I va comprendre l’afecte que li professava aquella dona maternal. Amb llàgrimes de goig, la dona li va dir que ella sempre l’havia cregut innocent i que s’alegrava infinitament que la veritat hagués triomfat. Després van venir les abraçades dels aprenents; la més efusiva va ser per part d’en Lluís, que va fingir la mateixa sorpresa que els companys, i van seguir el mestre i l’oficial. Tothom semblava content amb la tornada d’en Joan i alleujat amb la marxa del fatxenda.

Tot i això, el millor de tot va ser el retrobament amb el seu mestre a l’scriptorium. S’estimava aquell vell, i l’home li corresponia. Havia enyorat tant la deliciosa rutina de copiar llibres…! I encara més les converses en diferents llengües amb el granadí, i anar arreplegant gràcies a aquestes últimes retalls del saber que l’home havia acumulat al llarg dels anys i dels viatges. Es van fer una abraçada.

—Joan —li va dir l’amo—, he rumiat com compensar-te per tot el que has patit darrerament.

—No ha estat pas culpa vostra.

—No ha estat culpa meva, però tu has demostrat una gran honradesa i integritat.

El noi va callar a l’espera de les paraules de mossèn Corró; pensava que, si el bon home sabés la visita a la bruixa, potser seria d’un altre parer.

—Per això i per les teves habilitats, he decidit donar-te permís per presentar el teu projecte d’obra mestra a la confraria.

—De debò? —En Joan va fer un bot d’alegria—. He treballat en els esbossos d’un llibre meravellós! Els puc presentar en una setmana!

—No és qüestió de presses, sinó de qualitat —li va recordar l’Abdal·là—. Es tracta de l’obra mestra.

—Però, què passa amb en Lluís i en Jaume? Ells fa més temps que hi són.

—No tothom progressa de la mateixa manera —va replicar l’amo—. Però en el cas d’en Lluís, també té el meu permís per preparar el projecte.

En Joan va somriure de felicitat, però tanmateix tenia un assumpte pendent.

—I ja puc aprendre a llegir? —va preguntar, il·lusionat.

—No, encara no —va contestar l’amo amb fermesa.

L’aprenent va callar, decebut, i va intercanviar una mirada amb l’Abdal·là. Se sentia malament per l’engany.

—Algun dia n’entendràs la raó —va afegir mossèn Corró.

Els dies següents haurien estat feliços per a en Joan si no hagués sentit el pesar per l’absència de l’Anna. Per bé que continuava copiant, el noi es concentrava en el disseny de l’obra mestra.

—Les obres mestres neixen a la ment i, abans de fer-se realitat, es forgen a la imaginació —li va dir l’Abdal·là—. Has de gestar la teva obra dintre teu, com més hi creguis i més bella te la imaginis, més bona serà quan la materialitzis.

En Joan hi va rumiar. I finalment va apuntar al llibre: «Les obres mestres ja existeixen anteriorment a la ment».

Mostrava els esbossos als companys de la llibreria, als frares, a en Bartomeu, a en Gabriel i fins i tot a l’Eloi, el mestre metal·lúrgic. Recollia idees i suggeriments, i la dedicació a l’obra el feia oblidar, encara que fos per poc temps, el dolor per la seva estimada.

Encara visitava les tavernes del port, però menys. Semblava que l’obra mestra el distreia de l’obligació amb la família, tot i que no tenia altre remei que esperar la tornada de la flota d’en Vilamarí.

I per fi va arribar el dia de la presentació del projecte a la confraria de la Trinitat. En Joan es va valer dels esbossos i aviat va comprendre que molt pocs aprenents aportaven documentació, i ningú tan precisa. Els altres es limitaven a explicar la idea i un notari deixava constància per escrit del projecte i de la resolució del consell. Als mestres els va agradar la idea d’aquell llibre de vuitanta fulls de bon paper en blanc, relligat en cuir de cabrit, amb nervis al llom i una portada repussada que mostraria una crucifixió amb incrustacions de pa d’or. Era un projecte magnífic i va ser aprovat. Ara només li restava confeccionar un llibre que no decebés les expectatives.

Va calcular amb cura el valor de cada element, ja que ell pagaria els materials. El pressupost va quedar en dinou sous i sis diners, una mica menys d’una lliura, i per pagar-ho va decidir vendre’s una de les peces de corall vermell que conservava del pare.

Un bon fil el va ajudar a lligar bé els plecs d’un paper de color ivori que va tallar a la mida exacta. Per al cuir repussat de la coberta, va decidir fer servir la tècnica del cop sec, i per a això li calia una crucifixió en fusta tallada amb la qual modelar el cuir. A la llibreria hi havia un parell de llibres amb làmines il·lustrades de crucifixions, però en Joan no es conformava copiant-ne una. Va recórrer les esglésies de Barcelona prenent notes i, finalment, va fer un dibuix de collita pròpia. Va remarcar els traços principals, ja que l’estampat del cuir no permetia distingir línies subtils. Tan aviat com va obtenir un bon dibuix, va buscar un tros de post de noguera de qualitat i va estudiar curosament les vetes de la fusta. Hi va esculpir en baix relleu la crucifixió segons l’esbós. Tenia bones eines i recordava quan, pràcticament tan sols amb un ganivet i poca cosa més, va gravar la pesca de la balena a la barca del pare. Així que va aconseguir la pell escaient, hi va estampar la crucifixió i la va guarnir amb sanefes de pa d’or que continuaven al llom i la contracoberta.

En Joan va enllestir l’obra mestra pocs dies abans de Nadal, i l’amo li va aconseguir una cita per presentar-la el dia 27 de desembre. El resultat va provocar l’admiració de tothom, fins i tot d’en Bartomeu i del sotsprior.

—Seràs molt bo en l’ofici —va vaticinar-li mossèn Corró.

—M’agrada relligar —va replicar en Joan—. Però el que de debò vull és tractar amb llibres escrits. I per a això cal que aprengui a llegir.

—No siguis impacient! —li va etzibar el llibreter—. Ja t’arribarà el moment.

Al taller, tothom se sentia orgullós de la feina del noi i ningú no dubtava que el comitè l’aprovaria. Al seu amic Lluís encara li faltava un temps per enllestir l’obra, però no mostrava enveja i va ajudar en Joan en allò que va poder. Era una obra del taller Corró i tots els membres se sentien honrats amb la qualitat del llibre. L’amo va decidir exposar-lo al lloc més rellevant de la llibreria per tal que tothom el pogués veure des del carrer.

En Joan no es cansava de mirar la seva obra mestra. Ara ocupava el lloc d’aquell meravellós llibre que l’havia enlluernat a l’arribada a Barcelona.

Al dinar de Nadal a casa dels Corró es va brindar pel nou mestre, ja que ningú tenia cap dubte que en Joan ho seria en un parell de dies. Per bé que a la pràctica havia de passar uns quants anys com a oficial abans d’exercir com a mestre, el títol obtingut era definitiu. Quan a la tarda en Joan va anar a buscar el seu germà per celebrar plegats el dia, els metal·lúrgics també el van felicitar; tots estaven al corrent de la qualitat de la seva obra.

No hi havia notícies d’en Felip. Mossèn Corró l’havia denunciat a l’algutzir de la ciutat el mateix dia que l’havia expulsat, i no se’n va saber res més. Potser estava empresonat, tot i que encara no s’havia fixat el judici. Ara bé, a ningú no li amoïnava el destí d’aquell perdonavides.

L’emoció gairebé va impedir dormir a en Joan la nit del 26 de desembre; encara no havia fet els setze anys i rebria el títol de mestre relligador. Això era un fet insòlit. L’endemà vestiria el millor gipó i duria amb orgull l’obra mestra a l’església de la Trinitat.

Però aquell moment no va arribar mai.