122

L’Anna va córrer sota la pluja sense importar-li que la calés fins que la llibreria va quedar prou lluny. Després, panteixant, deixant anar baf per la boca, amb la toca xopa i l’aigua relliscant-li per la cara, va continuar caminant pels carrers enfangats. Aquell relat, aquell llibre, la intenció que hi havia rere tot plegat l’havien trasbalsada. Les llàgrimes es barrejaven amb la pluja. Li havia costat molt d’esforç arribar a un equilibri, a un pacte amb la consciència, mitjançant el qual l’expiació venia a compensar-li la culpa, i amb això evitava el patiment. La major part d’aquesta penitència era mantenir-se allunyada d’en Joan i de la vida que ara ell li podia oferir. No obstant això, tot aquest pretès equilibri acabava de saltar fet miques amb el contacte agradable, suau i traïdor d’aquell llibre i de les seves tendres paraules. I ara volia fugir, encara que alguna cosa l’estirava, una força poderosa l’empenyia a continuar la lectura.

Va caminar sense rumb sota la pluja glaçada, tremolant de fred, però, a mesura que s’assossegava els passos la van dur de nou a la llibreria.

L’Antonello era a la porta i en veure-la tornar va cridar la Maria, l’esposa, i va dir a en Joan que s’amagués.

—Passeu, per l’amor de Déu! Agafareu una pulmonia! —va exclamar en veure-la xopa i tremolant de fred.

—Vull llegir aquest llibre. —Tenia un punt de bogeria en la mirada d’ulls envermellits.

—Primer, haureu de venir amb mi per canviar-vos de roba —li va dir la Maria en to maternal—. Si no, us posareu malalta.

—Tant se val, vull llegir aquest llibre —va insistir.

—De cap manera. L’aigua els fa malbé —va replicar l’Antonello amb fermesa—. Si el voleu llegir, haureu de pujar al primer pis amb la Maria i canviar-vos.

Submisa, es va deixar dur al primer pis per la llibretera, i tan bon punt va estar seca, la dona la va fer acomodar-se vora el foc i prendre un brou calent. De mica en mica el cos va recuperar l’escalfor i l’esperit, la calma.

Amb roba seca i una altra tassa de brou, l’Anna va tornar a la falsa intimitat de la saleta de lectura. Abans de deixar-la tota sola, l’Antonello li va oferir un llum d’oli, ja que la llum del finestral minvava amb la tempesta. L’Anna el va acceptar, per bé que els ulls li permetien llegir aquella pulcra cal·ligrafia amb la suau llum natural. Va respirar fondo, va prendre un glop de brou i, sentint-se molt millor, va reunir el valor per reprendre la lectura.

Novament va palpar la coberta i va acariciar les lletres majúscules que hi havia estampades.

—El llibre de l’amor —va llegir en veu alta. Ara comprenia tot el significat d’aquest títol—. D’Orlando a Angèlica.

Va iniciar la lectura des del començament, es va aturar al punt en què havia esclafit a plorar i va sospirar agafant forces per continuar.

«¿Què va poder trobar aquella princesa en el captaire que li fes correspondre el seu amor?», prosseguia el relat, que narrava minuciosament les trobades a la font, les notes, les carícies furtives, aquella innocent felicitat de veure’s cada dia i d’estar l’un vora l’altre, encara que només fossin uns moments.

L’Anna va notar que les llàgrimes li tornaven als ulls, però ara eren tendres, nostàlgiques. Quins temps tan bonics!, es deia més serena.

El relat l’atrapava sense que ella s’hi pogués resistir. Prosseguia amb l’atac d’Agricà, «el malvat pretendent d’Angèlica», que va ser vençut més tard per Orlando i que ella va saber immediatament que representava en Felip. Continuava amb la lluita d’Orlando per protegir-la i la tràgica fugida de la família d’Angèlica, empaitada per enemics poderosos i injustos.

…a Orlando se li va trencar el cor quan la seva estimada se’n va anar, no sabia on buscar-la i va creure que no la veuria mai més…

Després relatava els infructuosos intents d’Orlando per esbrinar el parador de la dama i, per fi, l’alegria de localitzar-la a través del llibre d’amor i cavalleries d’Orlando innamorato.

Tot seguit narrava el suplici d’Orlando, que encara era un noi sense recursos. Desitjava acudir al costat de l’estimada, però no podia emprendre el viatge sense abans saber on era la seva família, que havia jurat rescatar. Aleshores venia la desgràcia que l’havia desposseït de llibertat i el neguit de fer tard i trobar-la casada.

Però el poder de l’amor era superior. Era imparable, com la força dels torrents que es converteixen en rius, o com la mar embravida. I ells no van poder fer-hi res, s’estimaven.

En arribar a aquest punt l’Anna va tancar els ulls i, posant els colzes sobre la taula, va amagar el rostre entre els palmells. Així va ser com havia anat, pensava; encara que estigués escrit en prosa poètica un xic exagerada, imitant l’estil del primer llibre, l’Anna ho sentia com a autèntic, com a real. Ells no havien pogut fer-hi res, es va repetir. Però, remenant el cap, es va dir que això no era cap excusa i va reprendre la lectura amb posat enèrgic.

Mentrestant, en Joan, que l’observava contenint la respiració i en un silenci forçat, s’esglaiava amb cada moviment brusc d’ella. La veia diferent, però bella com sempre. L’estimava. L’estimava amb desesperació.

El llibre, més endavant, parlava del cavaller Ranald, el marit protector d’Angèlica, «…que era valent, altiu i ferotge, i que la cruel fortuna va enfrontar amb Orlando».

El relat insistia que la fortuna era la culpable i que ni Angèlica ni el seu amor no hi havien tingut res a veure. Contava de manera tràgica que Ranald era un cavaller valent que, en comptes d’amagar-se, com havien fet la majoria de nobles a la caravel·la, va lluitar. I que, si en comptes de lluitar, hagués lliurat l’arma, igual que els altres, quan tot estava perdut, encara viuria. Havia estat el seu valor el que l’havia condemnat.

En Joan tenia el cor encongit, se sabia de memòria cada lletra, paraula i pàgina d’aquell llibre, i l’Anna entrava ja a la part més delicada, els paràgrafs crucials de la història. Era molt conscient que, amagades entre veritats i guarnides amb floritures líriques, s’ocultaven mentides. Per això mateix, no deixava de ser una versió endolcida d’allò que havia passat amb la mort d’en Riccardo i que la vídua tan sols podia intuir, ja que no havia presenciat el combat. Ella només sabia el que ell li havia dit amb paraules arrauxades i imprudents. I ara en Joan provava d’esmenar l’error. La crua veritat era massa terrible fins i tot per a ell mateix, i no li importava mentir si amb això alleujava la pena de l’estimada.

La jove va arrufar les celles i les llàgrimes li van davallar per la cara. Pensava en en Riccardo, que, efectivament, havia estat viril i valent, però es deia que, si ell no hagués vist en Joan a casa, també hauria retut l’espasa. I encara viuria. A mesura que avançava, semblava que el llibre era capaç de llegir-li els pensaments i argumentar per convèncer-la.

…Ranald era un home com cal i va lluitar fins a la fi per alguna d’aquestes raons incomprensibles per les quals alguns homes i dones moren tot i poder-ho evitar. Per l’honor, per l’amor als seus, per la pàtria o per la dignitat.

L’Anna va fer que no amb el cap. Potser això era cert, per bé que l’instint li deia el contrari, potser tot havia estat una trista dissort, però no els eximia de la culpa ni a ella ni a en Joan. De nou el llibre va portar la resposta als seus pensaments.

Orlando i Angèlica s’estimaven, i aquest va ser el seu gran pecat, un pecat inevitable que molts anomenen virtut.

La jove va aturar la lectura i va avaluar les pàgines que li quedaven per llegir, poques, va pensar.

Tot i això, el seu pecat requeria penitència per tal que aquest immens i meravellós amor que tots dos es professaven no es perdés injustament.

Res no es podia fer per Ranald, una vegada mort, llevat de resar per la seva ànima, donar-li un enterrament digne i que la vídua l’honrés amb el seu dolor i dol. Així ho va fer, i amb escreix.

Pensativa, va mirar les bigues del sostre. Era un relat conegut, íntim, però explicat de manera molt diferent de com ella ho havia viscut tot. I pensava que potser sí, potser el llibre tenia raó. I en passar pàgina i continuar llegint, es va sobresaltar.

El llibre de l’amor us sotmet a vós, Angèlica, i a Orlando a una penitència que us redimirà del vostre pecat.

A l’Anna li feia l’efecte que el llibre li parlava directament, gairebé sentia les paraules.

Res més podeu fer per Ranald, però sí pel seu fill. Angèlica, permeteu que Orlando redimeixi les seves culpes, el mal que va fer, fent el bé. Que estimi el fill de Ranald com si fos seu i que posi tot l’esforç a fer que arribi a ser un valent cavaller com el pare o una dama honrada com la mare. I vós, Angèlica, redimireu el vostre pecat estimant Orlando, i tots dos, el fill de Ranald.

La jove va sospirar. Li quedaven poques línies i les va llegir delerosa:

Angèlica, heu de superar el dolor, ja que l’amor serà la penitència de les vostres culpes. Us espera un futur meravellós amb Orlando; aquell que vau somiar els dies que us trobàveu a la font.

Malbaratar aquest futur seria el més greu dels pecats. Un pecat per al qual mai no trobaríeu perdó ni penitència.

L’Anna va tancar el llibre i també els ulls. Sabia que rere aquestes pàgines hi havia en Joan, era la seva lletra, les seves paraules, potser, fins i tot, l’havia confeccionat ell. El sentia molt a prop. Va acariciar el llibre. Era com un animal preciós amb vida pròpia. Aquesta història, aquests arguments, l’ànima de tot plegat, semblaven provenir d’algú savi. Li havia arribat al cor per obrir una finestra d’esperança en aquell cau fosc.

Va deixar el llibre a la taula de la saleta. Va agrair a l’Antonello i a la Maria les seves atencions i la seva cura, i tapant-se amb la capa, va sortir al carrer, ple de fang. La pluja havia parat.