21

Aquella tarda en Bartomeu va anar al convent per tractar amb el prior Gualbes sobre un viatge per la costa sud en què gestionaria diferents interessos de Santa Anna. Tenien possessions al Garraf, a un dia de Barcelona, i Tortosa era molt important econòmicament. En Bartomeu arribava fins a València, on les propietats s’havien venut anys abans, però on encara quedaven pagaments ajornats, i ho feia encantat, ja que la capital del Túria vivia temps d’esplendor i la producció de llibres impresos era considerable. En Bartomeu comerciava amb tota mena de llibres, però la seva especialitat eren els manuscrits, que, tenint en compte el seu caràcter exclusiu, eren més variats, escollits i cars. Ben mirat, molts es copiaven per encàrrec. Igual que en la ruta nord, feia escala a totes les ciutats i pobles rellevants de la costa, on tenia contactes comercials des de feia anys.

Els nens el van rebre amb alegria, per a ells era el vincle amb l’exterior i el veien com un home de món. L’admiraven i era la seva referència social, fins al punt que en Joan provava d’imitar-lo en les maneres i l’accent. En Bartomeu es va interessar per com els anava tot, en particular a en Joan al taller dels Corró.

—El que faig m’agrada, els amos són bona gent i ella em tracta amb afecte —li explicava en Joan—. Però aquell Felip em fa la vida impossible i ho passo malament.

—El conec —va respondre el mercader—. Vam ser compares amb mossèn Corró i el pare d’en Felip, que va morir a la guerra. El fill ha sortit difícil. El món és ple de perdonavides. Cal evitar-los en tant que sigui possible, però mai no hem de renunciar a la nostra dignitat. No fugis, mantén-te ferm i veuràs com deixarà de prendre-la amb tu. Per començar, anirem a comprar roba nova i així evitaràs que et distingeixin per la teva vestimenta. I no t’amoïnis per l’accent, ets un noi llest i en poc temps parlaràs com nosaltres.

En Bartomeu li volia prestar diners per a la roba, però en Joan s’hi va negar: tenia guardat corall, tot i que no en sabia el valor i quant en necessitava.

—No t’hi amoïnis —li va dir en Bartomeu—. Tinc un amic joier que et donarà el preu just.

Van encaminar-se al carrer de l’Argenteria i en Bartomeu els va dur precisament a la botiga on en Joan es va aturar el primer dia. Al noi li va fer un salt el cor en reconèixer el lloc. Durant un dels encàrrecs de la llibreria hi havia vingut expressament tot sol per observar a distància sense ser vist. I ho havia fet amb una barreja d’emoció i culpabilitat. L’Elisenda, la seva amiga del poble, era captiva dels moros, i ell no s’hauria d’interessar per una altra dona, però no podia estar-se de pensar en la noia de la joieria.

Al taulell tenien diferents objectes d’argent, copes, safates, coberts i petites joies d’or. Alguns penjolls duien encastats bocinets de corall vermell; d’altres, pedres de diferents colors i brillantor. Una dona ben vestida atenia amb els ulls vigilants la mercaderia, de la qual tan sols una petita part es trobava a l’abast del públic. El marit treballava vora d’una altra taula, polint un fermall amb la intenció de muntar-hi unes perles. La noia no es veia enlloc, i en Joan va respirar amb alleujament; no volia que el tornés a veure amb la roba rústica.

En Bartomeu els va saludar als dos, que van respondre afectuosament, i llavors va presentar els nois com uns amics de Llafranc que volien vendre bon corall a un preu honrat. Abans de sortir del convent havien seleccionat un parell de peces, i el joier les va examinar, atent, amb un vidre muntat en un arc de metall que a en Joan li va recordar aquells vidres que el moro es posava al damunt del nas per llegir. En Gabriel estava fascinat per tanta lluentor i, allargant la mà, va agafar del taulell una cadena d’or per estudiar-la de prop. Sobresaltat, en Joan li va dir que la tornés immediatament; no volia que aquella dona, fins aleshores afable, els cridés a l’ordre.

—Pel tros més gros us dono una lliura i dos sous, i pel petit, dotze sous —va dir l’home en acabar la inspecció—. Comptat i debatut, una lliura i catorze sous.

—Que siguin dues lliures —va replicar en Bartomeu—. I ajudeu els dos orfes.

El joier va remenar el cap en una negació cordial.

—Em sap greu, però perdria diners. Com que sou amics, que siguin una lliura i quinze sous.

En Joan es va quedar embadocat en veure-la sortir de la casa; la noia els va desitjar bona tarda amb una lleu reverència i va ampliar el somriure que ja li ballava a la boca quan els seus ulls verds es van fixar en ell. Sens dubte el recordava. En Joan es va embarbussar amb una fórmula de salutació mentre se sentia enrojolar. El tornava a veure vestit com un aixafaterrossos! Li va fer l’efecte que la noia era conscient de la confusió que li provocava i que això la divertia.

Va recuperar una mica de serenitat quan en Bartomeu s’acomiadava després d’haver aconseguit una lliura, setze sous i sis diners de billó. I la noia li va dedicar un lleu gest de comiat amb el cap que a ell li va semblar el súmmum de la gràcia.

—N’hi ha més que prou per vestir-vos a tots dos i comprar una muda —els va comentar amb satisfacció el mercader.

Van travessar la segona muralla i van accedir a la Rambla pel portal de la Boqueria. Van creuar el mercat de la carn entre els crits dels venedors i els regatejos dels qui compraven. Predominava la carn de cabra, que desprenia una forta olor; el nom del mercat provenia de boc, el mascle de la cabra. Hi havia una zona on la sentor era més punyent i l’aspecte de la mercaderia, pitjor.

—Aquí venen la carn de segona boca —els va explicar en Bartomeu.

—Carn de segona boca? —va demanar en Joan, desconcertat.

—Sí. Procedeix d’animals que no han estat sacrificats per l’home. Figura que són preses mortes per gossos o llops. Tot i que vés a saber!

En Joan va notar que en Gabriel li estrenyia la mà alhora que exclamava:

—Ecs! Quin fàstic!

—Però, qui pot comprar-ho, això? —es va estranyar en Joan.

—Recordeu que en aquesta ciutat es passa gana. Ja voldrien menjar, la majoria dels seus ciutadans, de l’olla d’un convent com vosaltres.

En Joan sabia el que era ficar-se al llit amb gana, i va continuar el camí en silenci mentre resava donant gràcies.

Ja al Raval, van caminar fins als voltants de la porta de Sant Antoni, que franquejava la tercera muralla; allà es trobava el mercat de roba usada. Nombrosos vestits s’exhibien en penjadors i les taules eren plenes de tota mena d’indumentària.

—D’on surt tot això? —va preguntar en Gabriel.

—No ho vulguis saber —va replicar en Bartomeu amb una riallada—. La de la teva mida i del teu germà és possible que sigui de nois que han crescut. Però la dels grans, en bona part va pertànyer a gent que ja no la pot fer servir.

—Morts? —es va alarmar en Joan.

—Doncs sí. Quan arribeu al convent, renteu-la.

En veure l’expressió dels nois, en Bartomeu va voler suavitzar els comentaris i va afegir:

—És el més normal. Només els rics gasten roba nova de trinca i, així i tot, fins i tot els nobles aprofiten les teles cares de capes i vestits en bon estat dels familiars morts perquè els cusin peces d’altres mides.

—La mare emprava la roba del pare per fer-me túniques a mi i a en Gabriel —va afegir en Joan, per tranquil·litzar el germà.

—Trobarem bon gènere a preus fantàstics —va prosseguir en Bartomeu, creient que el tema havia deixat d’inquietar els nois—. Hi ha molt de material. Amb les guerres, la gana i les pestes, al llarg dels darrers vint anys aquesta ciutat ha vist més enterraments que no pas naixements. I amb la misèria que suportem, la roba no es llença pas.

I va dirigir-se a una parada on penjava un bonic gipó que podia fer profit a en Joan. El noi va mirar en Gabriel, que feia cara mig d’espant, mig de fàstic. I li va donar un copet a l’espatlla:

—Ja veuràs quina roba més maca trobarem. Faràs molta patxoca. —I tot seguit va afegir—: No t’hi amoïnis, la rentarem bé mentre resem un parenostre per l’ànima del difunt que la duia abans.

Quan van abandonar el mercat, estaven satisfets de les compres: un parell de gipons i calçons per a cadascun, cinyells, sabates, roba interior d’abric i unes capes amb caputxa per a l’hivern, que ja el tenien a la cantonada. Un dels gipons i un parell de calçons no requerien retocs i semblaven nets, de manera que en Joan va decidir posar-se’ls immediatament i sentir-se ciutadà. Voltava d’allò més ufanós amb la roba pràcticament nova, i va pensar que ja la rentaria quan li toqués mudar-se. En Joan recordava que en Bartomeu li havia parlat dels conversos, i li va explicar els esdeveniments del matí protagonitzats per la turba que clamava contra la nova Inquisició. En Bartomeu va confirmar la versió de l’home; semblava estar-hi d’acord en tot.

—I per què el rei no respecta els nostres furs i drets? —va preguntar en Joan—. Figura que ha de ser just, oi?

—Perquè Ferran és senyor d’Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya i Sicília —va contestar el mercader, abrandat—. I cada territori té furs i drets diferents que es defensen ferotgement. Per això vol imposar una Inquisició que ell controla al seu gust, ja que, amb l’excusa que Déu està per damunt de tot, es permet eludir els furs. A més, els inquisidors requisen tots els béns dels desgraciats conversos, als quals acusen de relapses, que vol dir reincidents. I més de la meitat de les fortunes van al tresor reial. La resta se l’agencien els inquisidors per a les seves despeses. Bon negoci!

En Joan, impressionat per aquella vehemència i indignació, no va gosar preguntar res més. No obstant això, en deixar-los a la porta del convent, el mercader els va dir amb fermesa:

—Però, per més rei que sigui, no aconseguirà que acceptem els seus inquisidors. —I seguidament va afegir, en to més reflexiu—: Llevat que aconsegueixi una ordre del Papa.