73

El capità va avaluar les pèrdues a causa del temporal. Van trobar dos galiots morts i un altre ferit greu a proa per l’esfondrament d’uns aparells, i múltiples contusionats pels cops, però aquests últims es consolaven; hi havia hagut moments que ja es veien com a past per als peixos. Estaven vius i això ja era molt. La galera no havia patit danys estructurals, tot i que hi havia moltes reparacions per fer. Entre les pèrdues hi havia la pólvora, alguns barrils s’havien deslligat de les amarres i havien acabat trencats, i l’aigua n’havia inutilitzat uns quants més. El capità va castigar per negligència els mariners que se n’encarregaven i va fer en Joan responsable de l’artilleria de la nau, que no només consistia en el canó i les dues colobrines de proa, sinó també en els falconets, peces més petites i mòbils que s’instal·laven a les bordes. En realitat la seva autoritat ara s’estenia a totes les armes relacionades amb la pólvora, com ara els arcabussos, tant els utilitzats per la marineria des de la nau com els que feia servir la infanteria en els abordatges i en les operacions terrestres. Ell era un mestre d’armes de foc, i això, encara que el capità no l’hi volgués reconèixer, equivalia a un càrrec d’oficial. Al contrari, en Pau de Perelló li va deixar ben clar que continuava sent un forçat complint la pena i que qualsevol falta que cometés es castigaria amb severitat.

En Vilamarí desitjava que continués fent les tasques d’escrivà i llegint l’Orlando innamorato. Era molta feina, però almenys li traurien els grillons que encara duia als peus i que li limitaven els moviments.

Tanmateix, no li van concedir aquella llibertat de manera gratuïta:

—Hauràs de jurar davant de Déu i pel teu honor que no t’escaparàs sense abans complir la teva pena de dos anys —el va advertir en Vilamarí.

En Joan va dubtar. Havia fantasiejat moltes vegades que fugia en arribar a Nàpols i es reunia amb l’Anna! Si ho jurava, hauria de complir, per bé que la temptació d’escapar-se resultaria irresistible amb la noia tan a la vora. Però si fugia, quina mena de vida podria oferir a la seva estimada? No, fugir era un despropòsit, l’allunyaria encara més d’ella.

—Permeteu-me que juri dient que estaré aquests dos anys sota les vostres ordres, segons disposeu.

En Joan sabia que l’almirall tenia el poder de commutar-li o atenuar-li la pena, i alimentava l’esperança que l’hi reduís si el servia bé. En Vilamarí va acceptar. En veure la seva bona disposició, en Joan li va demanar que l’eximís de l’esquilada de cabells quinzenal que patien els forçats. L’almirall s’hi va negar, però ell es va dir que ho tornaria a intentar més endavant. Va aconseguir permís, però, per vestir-se com un mariner i, com que havia conservat una mica de diners al sac, va decidir comprar roba en tocar terra ferma.

En arribar a Sicília, es van trobar amb una segona galera de la flotilla; havia rebut més danys durant la tempesta i estava desarborada. No hi havia ni rastre de la tercera nau. Quan van entrar a la badia de Palerm, la mar estava en calma i van ser saludats amb salves d’artilleria des del castell. En Joan va respondre, a instàncies de l’almirall, segons el costum.

El jove havia sentit parlar molt de Palerm i es delia per conèixer-la. Era una ciutat esplèndida que creixia al voltant de la Cala, un excel·lent port natural que únicament els vents de gregal podien pertorbar i que s’estenia cap a uns turons que formaven un amfiteatre que la gent de la contrada anomenava Conca d’Or, ja que recordava una conquilla gegant. Era la capital de Sicília i tenia una catedral magnífica, esglésies precioses i un imponent castell reial de l’època dels normands. A un penat com ell mai no li permetrien baixar a terra i voltar lliurement per la ciutat, però confiava trobar l’excusa per fer-ho.

Van ancorar a la Cala sense que hi hagués cap rebuda triomfal com la de l’Alguer o la de Càller. La mar també era enemiga, i aquell parell de naus abatudes que arribaven a port eren la imatge de la derrota.

La preocupació resultava evident a la carrossa de la galera, i una vegada ancorada, l’almirall Vilamarí va desembarcar. Va pujar pel carrer de l’Argenteria per continuar avançant tot seguit cap a la catedral i, passada la residència de l’arquebisbe, va arribar al palau reial normand, on esperava entrevistar-se amb el governador Fernando de Acuña. Un tambor li obria el pas i un escamot de vint ballesters, sota el comandament de l’oficial d’assalt Torrent, l’escortava. La bullícia dels artesans amb el martelleig de les eines sobre la fusta o el metall, i la xerradissa dels mercaders i els clients pels carrers, s’aturaven un instant per apartar-se i observar l’almirall i la seva escorta. En Vilamarí estava recelós; només un parell de funcionaris de rang inferior havien acudit a rebre’ls i això era un mal senyal.

El governador Fernando de Acuña el va rebre en un saló de la segona planta del palau reial, on els grans finestrals gòtics donaven a la plaça. Es va disculpar per no haver acudit al port personalment per motius de salut i li va demanar que li expliqués el que li havia passat a l’esquadra. En Bernat de Vilamarí va relatar primer la recuperació del Rosselló i la Cerdanya, el viatge amb el rei Ferran i com la flota havia ajudat a pacificar els comtats esmentats. Volia que el governador sabés que, ara com ara, ell tenia una bona relació d’amistat i entesa amb el monarca. Tot seguit va explicar la captura de les galiotes a Sardenya per acabar amb la tempesta que havia desfet la flotilla.

—La tercera de les meves galeres no apareix —va dir—. A mesura que passa el temps, augmenta el meu temor que hagi naufragat. Necessito la vostra ajuda perquè m’avanceu els pagaments del rei i així poder reparar les dues naus que em queden. Calculo que la despesa dels treballs i els materials pujarà a quatre mil ducats per a totes dues naus.

El governador va negar amb el cap en un gest de disgust.

—Això equival a les pagues i el subministrament de dues galeres durant quatre mesos. Ho lamento, però l’únic que el rei va autoritzar per a vós són quatre mil cinc-cents ducats per a les tres galeres. Amb només dues, us en puc donar tres mil, que són les pagues i la manutenció durant tres mesos.

—Però he de reparar les naus, donar de menjar a la meva gent i pagar-los les soldades! —va exclamar l’almirall—. De què li serveixen al rei dues galeres que no poden combatre?

—Ho sento —va replicar el vell governador, repetint el gest de disgust—. La situació és complicada. Carles VIII prepara un exèrcit com no se n’ha vist mai cap per penetrar pel nord d’Itàlia, arribar fins a Nàpols i conquerir el regne. Segons que es veu, esperava que el nostre rei Ferran el deixés fer sense ficar-s’hi, però no ha estat així i tots dos s’amenacen. El nostre rei està inquiet; si Carles VIII conquereix Nàpols, només l’estret de Messina el separarà de Sicília i el mateix argument de l’herència dels Anjou que Carles VIII esgrimeix actualment per conquerir Nàpols li serviria per a Sicília.

—En aquest cas, el rei necessitarà més que mai que les meves galeres estiguin a punt per al combat.

—Em sap greu, però vós no sou la prioritat.

En Vilamarí va restar en un silenci desconcertat a l’espera que el governador continués i aquest va fer una ganyota de cansament:

—Tinc ordres de dedicar tots els recursos del regne de Sicília a reforçar els principals castells i ciutats en previsió d’un atac de la flota francesa. A més, el rei va nomenar almirall de Sicília en Galceran de Requesens, comte de Palamós. Comandarà sis galeres per defensar l’illa; les seves naus tenen prioritat i els he de reservar els recursos pertinents.

Era una mala notícia per a en Vilamarí. El nomenament indicava que el seu rival tindria el comandament de les operacions marítimes a Itàlia, amb la qual cosa el relegaria a un paper de subaltern. Va encaixar el cop com va poder, no tenia altre remei que reparar les galeres.

—Quina missió m’encomana el rei? —va voler saber.

—Aquí teniu les vostres ordres —va dir el governador, allargant-li una carta—. Donareu suport al rei de Nàpols i al Papa contra els francesos. Quan ho feu, les pagues dels vostres homes i la seva manutenció hauran de sortir de les arques de Nàpols i de Roma, i per tant, navegareu sota les seves ensenyes. Però heu d’evitar, sempre que sigui possible, l’enfrontament directe amb la flota francesa. I finalment, quan calgui, us posareu sota les ordres de l’almirall De Requesens per a la defensa de Sicília.

En Vilamarí sabia que no podia fer res per canviar la decisió del rei Ferran per més que el contrariés. Així doncs, va centrar els esforços a aconseguir fons per a les naus. Coneixia el vell governador des de feia molts anys, i tots dos mantenien una bona relació; trauria profit d’aquesta amistat al màxim. En Fernando de Acuña el va convidar a dinar, i després d’un bon vi i de recórrer a tota la seva capacitat de persuasió, en Bernat de Vilamarí només li va poder treure la paga de tres mesos per a les tres galeres. La part de la galera desapareguda era una concessió especial que li va fer el governador; no desobeïa pas les ordres del rei, ja que s’acollia a l’esperança del tot improbable que finalment la galera apareixeria. Si més no, en Vilamarí podria reparar les dues naus amb què comptava ara mateix, i això ja era molt. Sense naus no hi havia flota, i sense flota no hi havia almirall, i en Vilamarí estava a punt de deixar de ser-ho.