68

Van posar rumb a l’illa del Toro per reunir-se amb les altres naus i van trigar unes quantes hores a trobar-les amb navegació tranquil·la. La captura de l’altra fusta s’havia fet sense cap baixa cristiana, i tothom estava content.

El vent era favorable i navegaven a vela per donar descans als galiots. Tan aviat com van recuperar els guaites del Toro, es van dirigir a Càller, la capital del sud de Sardenya. La ciutat els va rebre amb salves d’honor, clarins i trompetes, i quan la població es va assabentar de la captura dels pirates va haver-hi grans mostres d’alegria; els seus atacs eren una sagnia per a la ciutat. Només s’hi van estar un parell de dies per proveir-se d’aigua, aliments i pólvora, vendre una de les fustes i alguns esclaus. Després la flota va partir cap a l’Alguer, vigilant en el camí la presència de naus sarraïnes.

Allà a en Joan l’esperava una carta. El cor li va bategar acceleradament quan l’algutzir va cridar el seu nom i l’hi va dur al banc on estava encadenat. Temia que fossin males notícies. La feina de fonedor era perillosa i va pregar perquè en Gabriel estigués bé.

Era molt estrany que un galiot rebés una carta; fet i fet, pràcticament ningú no sabia llegir, i l’esdeveniment va crear una gran expectació.

—Volem saber què diu! —demanava un.

—Llegeix-la en veu alta! —deia en Jerònim.

—Jo també en vull una! —s’esgargamellava un tercer, i espeternegava tot imitant la rebequeria d’un marrec.

—Deixeu-lo en pau! —el defensava en Carles—. Potser són males notícies.

En Joan la volia llegir en la intimitat i se la va ficar dins de la bossa a l’espera que l’atenció dels galiots desocupats es dirigís cap a un altre assumpte.

Per fi va poder examinar el segell de lacre vermell; era d’en Bartomeu. La va obrir i va veure que a dins hi havia una altra carta, aquesta sense lacre, però ben enganxada. El cor li va fer un salt en reconèixer la lletra de l’Anna.

Primer va llegir la d’en Bartomeu, i ho va fer amb presses i impaciència; tot el seu anhel era a la nota de la noia. Després d’esmentar la carta de l’Anna, el mercader li explicava que havia enviudat; la seva esposa havia mort víctima d’una pesta. En canvi, el seu germà Gabriel, l’Abdal·là i els altres coneguts tenien bona salut i li desitjaven el millor i ànims perquè suportés bé la pena. Afegia que esperava que l’algutzir Guerau complís segons els diners que li havien pagat abans de sortir de Barcelona, i que li afegís carn al menjar com a mínim quatre vegades a la setmana.

Els suborns per afavorir els presoners eren habituals a les galeres i els algutzirs acostumaven a complir. En Joan no havia rebut res; tampoc no es va sorprendre, sabia que en Guerau era un miserable.

Fos com fos, de moment el tema del menjar no l’amoïnava. Tota l’atenció i esperança les posava en la petita carta que acariciava entre les mans sense gosar obrir-la. A la darrera missiva que en Joan havia enviat a l’Anna abans de partir de Barcelona, no esmentava pas la condemna a la vergonya i a galeres. Va calcular el temps i, tenint en compte les dificultats de la correspondència, la resposta havia estat increïblement ràpida. Era impossible que la seva carta hagués arribat a Nàpols i que el llibreter napolità l’hagués lliurat immediatament, que l’Anna hagués contestat a l’instant, que el llibreter l’hagués enviat en una galera que hauria salpat el mateix dia cap a Barcelona i que… No, definitivament, no podia haver donat temps per a tot això. L’Anna havia enviat aquella carta abans de rebre la seva última. Potser s’havia assabentat de la seva condemna, potser havia deixat d’estimar-lo.

Sentia l’angoixa tenallant-li el pit i, sense poder-se contenir, va esquinçar el sobre.

Estimat Joan,

Sabeu que el meu cor i tots els meus pensaments són amb vós i amb l’amor que em vau donar i que jo corresponc.

El noi va sospirar amb alleujament.

Però la dissort m’afeixuga a causa del casament acordat pel meu pare amb un vidu amb fortuna. Vaig fer tot el possible per rebutjar altres pretendents i també aquest. Però els meus pares diuen que no toleren més els meus capricis, que fa anys que hauria de ser casada i no em permeten ni més excuses ni més dilacions. Sou tan lluny… amor meu! Creieu-me que no desitjo aquest matrimoni, però no m’hi puc negar més. El meu deure de filla és obeir.

No sé com dir-vos quin greu que em sap, ni com anhelava conèixer la plenitud de l’amor als vostres braços. Però sabeu que el meu cor sempre serà vostre.

Resaré per vós i us suplico que vós també reseu per aquesta desventurada que, en aquest escrit, hi posa la seva ànima i totes les seves llàgrimes.

ANNA

En Joan es va quedar glaçat, amb la carta a les mans, provant d’assimilar el cop. Els ulls se li van omplir de llàgrimes mentre la rellegia. S’ho havia estat tement, i cada dia pregava perquè no passés. S’havia demorat tant a Barcelona! Es va maleir per no haver-la seguit a Nàpols tan aviat com va saber que aquella era la seva destinació. Les excuses havien estat la manca de recursos, la joventut i l’obligació d’esperar la flota d’en Vilamarí per esbrinar on era la seva família. Quin babau havia estat!

No només no havia pogut esbrinar res, sinó que havia acabat carregat de cadenes remant a la galera d’aquells que li havien esclavitzat la família i li havien assassinat el pare. Volia rellegir la carta, però les llàgrimes no l’hi permetien, i en un atac de fúria la va fer a miques i les va llançar a la mar per damunt del cap d’en Carles. Immediatament se’n va penedir. Era l’última carta de l’Anna! L’obligaven a casar-se, i ell, aquí encadenat, no podia fer res! Sentia una ràbia infinita contra si mateix.

Es va posar dret i, amb un bram, va començar a tibar les cadenes per arrencar-les, fins que les mans i el turmell li van començar a sagnar.

En Carles el va voler subjectar perquè parés de ferir-se, però amb una empenta el va llançar contra el banc. Llavors va començar a picar-se el cap contra el rem amb una ira suïcida.

—Ajudeu-me! —va suplicar en Carles—. Es matarà!

L’Ahmet el va agafar pel braç esquerre, i en Joan va forcejar per desempallegar-se’n mentre en Carles el tornava a subjectar. En Jerònim i en Sanç, per darrere, i els del banc del davant els van ajudar.

—Calma’t, noi! —li deia en Jerònim.

Envoltat de braços que l’aferraven, en Joan només podia mirar al cel. I ho va fer amb un udol de fúria, pena i desesperació.

Pocs bancs més enllà, el galiot que mai no havia rebut cap carta i que poc abans feia broma tot demanant-ne una va dir al seu company que canviava d’idea. No volia cap carta com aquella, prou desgràcia era remar a galeres.