107

A la tornada, en Joan va transmetre a l’Antonello la seva intenció d’obrir una llibreria a Roma.

—D’on trauràs els diners? —va voler saber el llibreter.

—Penso demanar un préstec —va contestar en Joan, entusiasmat—. He obtingut grans beneficis en aquest viatge. Hi ha molts espanyols a Roma: n’hi ha al seguici papal, a l’exèrcit, i també comerciants, conversos i jueus. Estic segur que en un any podré tornar els diners. Penso començar venent únicament llibres en blanc, material d’escriptura i llibres impresos de les Espanyes. També en llatí, per descomptat. Després ampliaré el negoci amb títols italians i fins i tot francesos; vull que sigui una llibreria internacional. El següent pas serà tenir un taller d’enquadernació propi i, vés a saber, potser també una impremta.

—Quina por em fas! —va exclamar l’Antonello amb un dels seus somriures—. Encara sort que marxes a Roma i no em fas la competència aquí. I què faràs amb el subministrament de les flotes de les vostres terres? És un bon negoci que no l’hauries de deixar perdre.

—Ja hi he rumiat. Els atendré personalment mentre pugui, i després tindré agents als principals ports d’amarratge. Voldria que vós ho fóssiu aquí, a Nàpols.

—Vas ràpid, xicot —va replicar el napolità rient—. Només en qüestió de pocs dies, has passat de ser el meu agent a demanar-me que jo sigui el teu.

En Joan va arronsar-se d’espatlles; estava feliç. Podria oferir un futur a l’Anna i aconseguir els diners per emprendre la recerca de la família.

—Diria que ha arribat el moment que tornis a parlar amb l’Íñigo de Ávalos —va proposar el llibreter poc després. Se li havia esborrat el somriure i havia adoptat una expressió pensativa.

—L’Íñigo de Ávalos? —va demanar en Joan, desconcertat.

—Sí, ja el coneixes. Ara és governador de l’illa d’Iscla i l’ha conservada malgrat els intents francesos per conquerir-la. La seva cort s’ha convertit en un santuari d’artistes on, llevat de la guerra, troben total llibertat per crear. I no només protegeix els artistes, sinó també els que difonem l’art. Li vas caure bé quan et va conèixer. Estic segur que el seu aval, juntament amb una carta de crèdit, t’ajudaran a aconseguir els diners que et calen.

En Joan frisava per donar aquella gran notícia a l’Anna. El futur que li podia oferir era molt més que no pas de simple esposa d’un relligador; seria una llibretera que es relacionaria amb comerciants, funcionaris i nobles.

Era un avenir brillant, i es moria de ganes d’explicar-l’hi, però va decidir no violar la distància que ella imposava. Tot i això, no se’n va poder estar i li va comprar un anell d’or. Durant l’espera s’imaginava, una vegada i una altra, l’expressió del rostre de la seva estimada, el seu somriure feliç, en assabentar-se de les bones noves, i somiava el moment en què ella es posaria l’anell. Tanmateix, va ser ella qui el va buscar, i la trobada va anar d’una manera molt diferent de com en Joan havia esperat.

—Estic prenyada —va dir l’Anna.

La notícia va ser tan sorprenent per a en Joan, que es va quedar mut. Ell no li havia notat res. Estaven tots dos sols al despatx de l’Antonello, a qui ella havia demanat que avisés en Joan en secret. Quan el jove havia entrat a l’habitació, s’havia amoïnat en veure l’Anna seriosa i amb posat greu. Mantenia les distàncies, com sempre.

—De quant? —va preguntar ell, quan va ser capaç de reaccionar.

—De dues faltes.

—Llavors és fill meu! —va exclamar en Joan, content, després de fer els càlculs.

—Em sembla que no —va replicar ella, mirant-lo als ulls—. Si són dues faltes, és d’en Riccardo.

—D’en Riccardo?

—Sí, d’en Riccardo —li va confirmar ella amb severitat—. Recordeu? Era el meu marit.

—Sí, és clar que me’n recordo —va contestar ell, picat—. Però vós em dèieu que m’estimàveu a mi.

Ella va negar amb incredulitat.

—I això què hi té a veure? —li va dir—. Ell era el meu marit, i jo no li vaig negar mai el meu cos. Era el seu dret.

En Joan va callar. Per què s’havia fet aquesta il·lusió tan poca-solta? Potser perquè se l’estimava tan intensament que, després de la primera nit junts en què s’havien fet carícies, va creure que ella defugiria el marit. Però no havia estat així. Se sentia molt decebut. Per un instant es va imaginar l’Anna fent l’amor amb en Riccardo, i l’antiga fúria el va dominar. Va mirar el ventre de la jove. No es notava gens, però hi creixia la sement que el seu rival havia dipositat dins d’ella. I es convertiria en un ésser viu que sempre li recordaria el seu crim i la victòria pòstuma d’en Riccardo.

—Ho entenc —va dir l’Anna en adonar-se de l’expressió desencaixada d’en Joan—. No comptava pas amb això, quan em vau demanar festejar-me. No us amoïneu, sou lliure. Diré als pares que heu canviat de parer.

En Joan no l’escoltava, tenia a les retines la mirada d’en Riccardo quan ell li havia assestat el cop d’espasa al coll. Una allau d’emocions l’aclaparava; eren d’odi i ràbia, de gelosia d’un mort, alhora que de remordiment per aquell crim i aquella mentida. Una mentida que el torturava. I no va poder aguantar més.

—Vaig ser jo qui el va matar —va revelar tot arrossegant les paraules.

—Què?

—Ens vam trobar durant l’assalt a la caravel·la, vam lluitar i jo el vaig matar —va asseverar en Joan.

—Però em vau dir que no havíeu estat vós!

—Vaig mentir per por de perdre-us.

Es van mirar en silenci; la cara de l’Anna va formar una ganyota de dolor i els ulls se li van començar a omplir de llàgrimes. Un abisme se li obria als peus. Era la confirmació d’una sospita que l’havia turmentada mantenint-la insomne fins a l’esgotament, tot pregant a Déu perquè no fos certa. En Joan havia mort en Riccardo, i si ho havia fet havia estat per ella, per culpa seva. Si malgrat l’amor que sentia per en Joan se n’hagués mantingut allunyada, si hagués estat una esposa honesta, el jove no hauria cregut tenir cap dret sobre ella i en Riccardo encara viuria. A la traïció a l’espòs, ara hi havia de sumar la culpa per la seva mort. Era pràcticament segur que el fill que esperava era d’en Riccardo. I se n’alegrava; no hauria pogut suportar dur al ventre el fruit d’una traïció.

—Déu meu! —va gemegar finalment. I girant l’esquena, va enfilar cap a la porta.

—Espereu, si us plau. —En Joan la va voler aturar, però ella, enrabiada, se’n va deseixir.

—Deixeu-me! Ja m’ho imaginava! Havia pregat tant perquè no fos cert…!

—Però vós m’estimeu! —va exclamar ell. Provava de retenir-la.

—Ja no! —I se’n va desempallegar una altra vegada, però, abans de marxar per la porta a corre-cuita, el va mirar fixament als ulls i va afegir—: No compreneu que estem maleïts? No us vull veure més!

En Joan es va quedar tot sol en aquell despatx testimoni dels seus amors clandestins. Estava ensorrat, no es podia creure el que acabava de passar, no era capaç de reaccionar. Com havia pogut sortir tot tan malament? Pocs minuts abans, pressuposava una trobada feliç amb la seva estimada en la qual parlarien d’un futur prometedor entre llibres. I ara tots els somnis es feien miques i només li quedava, com a prova del fracàs, un anell a la mà.

Els dies següents van ser anguniosos. En Joan va intentar parlar amb l’Anna, però topava una vegada i una altra amb la barrera infranquejable dels pares de la jove. Ella ni tan sols es deixava veure a la botiga. Ja no hi havia somriures.

El noi li va escriure manifestant-li el seu amor desesperat. Lamentava la mort d’en Riccardo i li deia que havia estat en una lluita noble. Però no hi va haver cap resposta.

Al cap d’uns quants dies lúgubres, desmoralitzat, es va convèncer que segurament l’Anna s’havia estimat més en Riccardo que no pas a ell, i que ja no el retenia res a Nàpols. Va voler deixar enrere el dolor per començar al més aviat possible una nova vida a Roma. I va escriure al llibre: «Sempre us estimaré, Anna. El vostre somriure era la llum del dia i ara visc en la foscor».