40

Era una tarda freda i ennuvolada de la darreria de novembre, i en Joan caminava cap al port buscant l’escalfor de les tavernes i el vi. Li havien donat dos dies per tornar una cosa que no tenia pas. I si no ho feia, el lliurarien a la justícia de la ciutat. En Joan sabia prou bé el que l’esperava per lladre: ser flagel·lat en públic, la vergonya, tot el ritual del càstig. Però això no era el pitjor. Les escasses opcions de casar-se amb l’Anna que ja tenia abans es reduïen ara a cap ni una. Un joier mai no emparentaria amb un lladre.

Fugiria, no acceptava un càstig sense mereixe’l. No suportava imaginar-se les rialles d’en Felip mentre a ell l’esquena se li cobria amb les ferides sagnants del fuet. Embarcaria en la primera nau que l’acceptés, potser podria arribar a Itàlia i saber més coses sobre el parador de la família. Lamentava haver d’allunyar-se del germà, però el noi tenia una bona feina a la foneria, era feliç i algun dia fabricaria la campana que donaria el so més commovedor del món. El mestre l’allotjava a casa seva i el noi estava encantat amb el tracte familiar que rebia. En Joan no es podia embarcar sense fer-li una abraçada.

També es volia acomiadar d’en Bartomeu, però el mercader no tornaria del darrer viatge fins al cap de quatre dies. Massa tard. Ell se n’aniria abans.

I és clar, havia de dir adéu a l’Anna. Sabia que seria per sempre. Si mai tornava a Barcelona, una toqueta li cobriria els cabells com a dona casada. Potser la veuria agafant de la mà els fills. No tenia res a perdre, entraria a la casa si calia i parlaria amb ella. Per últim cop.

Va ser a les tavernes on els grans vaixells reclutaven les tripulacions, però al port només hi havia una caravel·la i no necessitava mariners. Després va deambular preguntant per la platja i no va trobar res. Es feia de nit i era massa freda per dormir a la sorra, i per bé que coneixia els taverners, mai no deixaven que ningú passés la nit a l’establiment. Per més adormit que estigués un borratxo, el treien al carrer abans de tancar. Allà no trobaria allotjament, i no es podia permetre pagar cap dels hostals de la ciutat. Finalment va pensar que potser l’acollirien a Santa Anna i que així disposaria de tot el dia següent per trobar vaixell.

—I penses fugir corrent quan ets innocent? —li va demanar fra Antoni, el sotsprior, després d’escoltar atentament la seva història.

El rostre ossut i la closca de cabells esclarissats mostraven uns ulls vius, durs. En Joan temia aquell moment, encara recordava l’acollida tan poc caritativa que els havia ofert a ell i al seu germà a l’arribada a Barcelona. Amb un prior gairebé sempre absent, era a fra Antoni a qui havia de demanar aixopluc per compassió. Era aquest home qui controlava l’olla comunitària i qui manava en els assumptes domèstics.

—No hi ha manera de demostrar la meva innocència i no accepto pagar com un lladre per una cosa que no he fet pas —va replicar el noi—. Oferiu-me aixopluc per caritat aquesta nit i demà m’embarcaré amb qualsevol rumb. No us empiparé més. Encara tinc alguns diners de billó a la bossa, us pagaré pel llit i no acudiré al sopar.

El monjo el va mirar amb els ulls espurnejants. En Joan temia que aquell individu colèric el fes fora a cops de peu.

—Com goses! —va rugir finalment—. Com goses oferir-me diners!

—Jo… —va balbucejar en Joan—. Jo no us volia ofendre.

—Doncs és clar que m’ofens! —el va escridassar el monjo—. Et quedaràs aquí, amb nosaltres, el temps que calgui fins que es demostri la teva innocència. Som pobres, però no tant per no donar-te de menjar.

En Joan el va observar desorientat. D’on venia aquella generositat tan sobtada? El desconcertava, no encaixava en la manera de ser que coneixia del frare.

—Però quan vam arribar aquí el meu germà i jo, vós…

—Allò era diferent —el va tallar—. Una cosa és que el prior ens vulgui imposar dues boques més per caprici, i una altra, que abandonem algú com tu, que has viscut amb nosaltres i que vas formar part de la nostra comunitat, quan té problemes. Tindràs llit, sopar, esmorzar i dinar.

El fitava fixament, amb expressió greu; semblava que li agradava el contenciós que en Joan tenia plantejat.

—I que no se t’acudeixi fugir —va prosseguir—. M’has dit que ets innocent, i jo et crec. Has de demostrar la teva innocència, encara que només sigui per l’honor de la comunitat de Santa Anna.

L’honor de Santa Anna era la més petita de les preocupacions d’en Joan, però s’alegrava d’aquell suport inesperat. Això li va donar ànims per replicar:

—Sí, però si no aconsegueixo demostrar la meva innocència, seré jo qui pateixi el càstig del lladre i no pas la comunitat de Santa Anna.

El frare va fer cas omís del comentari, rumiava sobre l’assumpte.

—Negociarem un nou termini amb mossèn Corró —va dir—. I si cal, actuaré personalment com a advocat al davant dels tribunals. Sé de lleis. A més, crec que és bo que vegis mossèn Bartomeu. Ell sempre us ha protegit a tu i al teu germà.

En Joan va dir-se que aquest seria un advocat temible. Ara bé, no sabia si era millor tenir-lo a favor o en contra, el monjo feia por. Li semblava bona idea obtenir més temps i així poder veure en Bartomeu. A més, esperar una mica no descartava la seva primera idea de fugir a Itàlia. Potser aviat arribaria la nau adient.

—Tard o d’hora el culpable passarà l’or a un altre —va raonar fra Antoni—. És comprometedor guardar-lo. El més normal és que provin de vendre’l.

—El gremi dels argenters és molt tancat i guarden zelosament les dades de les seves transaccions —va dir en Bartomeu—. És com la caixa de la ciutat que guarda el secret dels diners que hi ha dipositats i la identitat de l’impositor.

Fra Antoni, en Bartomeu i en Joan debatien a la sala capitular de Santa Anna la manera de demostrar la innocència del jove. Mossèn Corró havia acceptat amb alleujament prolongar el termini perquè en Joan tornés l’or. Se’l veia incòmode amb la idea de portar el noi a la justícia, i en Joan es deia que la seva esposa hi tenia molt a veure. També hi influïa l’estreta amistat entre el llibreter i en Bartomeu, però mossèn Corró tenia obligacions que havia de complir i la confraria era molt estricta. Si en Joan no mostrava penediment i no tornava l’or, la seva obligació era denunciar-lo. Una altra cara faria si es demostrés innocent; en aquest cas seria readmès amb tots els honors.

—Precisament pel secret que mantenen els argenters, el lladre se sentirà segur venent l’or —va opinar el monjo.

—Jo l’enterraria —va observar en Bartomeu.

—Vós sí, però ja no sou cap brivall —va replicar el frare—. I si és qui sospitem, és jove i els joves tenen moltes coses per comprar.

—Tinc un bon amic argenter. Es diu Pere Roig. De segur que ell pot indagar, tot i el secret professional. Si diu que ell va prestar l’or a mossèn Corró i que en realitat l’hi han robat a aquest últim, ningú del gremi li negarà ajuda.

A en Joan se li va tallar la respiració. En Pere Roig era el pare de l’Anna!

—Mentiria per vós? —va preguntar el monjo.

—No mentiria per mi —va contestar el mercader, mirant en Joan amb un mig somriure—. Canviaria una mica els fets per fer un gran favor a la justícia. I a la caritat.