74

En arribar a la Santa Eulàlia, en Vilamarí es va afanyar a dictar a en Joan una carta per al rei Ferran sol·licitant-li ajuda. A l’escrit li recordava els serveis prestats, entre els quals hi havia el bloqueig naval de Barcelona, les victòries contra els turcs i les batalles guanyades a corsaris genovesos i provençals. Deia que la corona necessitaria les seves galeres i que calia tenir-les preparades per al combat. Tot i voler aparentar seguretat i calma, el noi percebia la preocupació de l’almirall.

En Vilamarí va emprendre la reparació de les naus immediatament, sense esperar la resposta del monarca, i mentre que els treballs a la Santa Eulàlia es van poder fer amb la nau ancorada al port, la segona nau va haver de ser treta a la platja.

El vuitè dia de l’estada a Palerm, per a sorpresa de tothom, va aparèixer la tercera de les galeres. El temporal l’havia arrossegada fins a les costes de l’Àfrica i l’havia deixat molt malmesa. Per bé que havia posat rumb a Sicília tan aviat com havia pogut, el viatge havia estat llarg i penós a causa dels desperfectes. La tempesta havia fet malbé part de les provisions i alguns dels tripulants i galiots, els més febles, havien mort de gana i set pel camí. L’aparició de la tercera nau va ser una notícia que tothom va celebrar, especialment l’almirall. Però ara encara necessitava més diners.

En Vilamarí no va aconseguir fons addicionals del governador i, com que no confiava en una resposta positiva del rei, va haver de recórrer a la seva pròpia fortuna. Tot i els títols d’almirall, en realitat era armador dels vaixells i no acostumava a fer gaires diferències entre la seva hisenda i la del rei. Diversos prestadors de la ciutat van visitar la Santa Eulàlia i corria la brama que l’almirall havia hipotecat les seves possessions de Palau i Bosa per obtenir els diners que li faltaven.

Els galiots ajudaven en les tasques segons les seves habilitats, però sempre limitats pels grillons, i si baixaven a terra, encara que fos per treballar en les naus tretes a la platja, ho feien encadenats per parelles. En Joan es considerava molt afortunat, ja que les seves obligacions el deslliuraven de l’esforç físic i dels grillons. El primer que va fer en baixar a terra va ser comprar-se un bon gipó, uns calçons, sabates i un gran barret a la moda italiana que li dissimulava gairebé del tot el cap rapat.

La seva principal missió a terra consistia a proveir les naus de pólvora de qualitat. La que s’havia salvat del temporal era de diferents fabricants i composicions, i per tant, de rendiment dispar. Això no representava un gran problema quan els trets es feien a poca distància, com ara just abans de l’abordatge, però sí quan es requeria un tret de precisió. En Joan, que s’entenia d’allò més bé en sicilià, es va dirigir al carrer dels especiers i en va triar un que mitjançant la seva tècnica era capaç de fabricar pólvora amb una composició inalterable de sis parts de salnitre, una de carbó i una altra de sofre. La supervisió del procés d’elaboració i d’emmagatzematge en barrils oferia a en Joan una bona excusa per visitar cada dia la ciutat de Palerm, que tot i que tenia més població i era més bulliciosa que Barcelona, li recordava la seva ciutat en molts aspectes. En passejar pel carrer de l’Argenteria, tancava els ulls i sentia el martelleig de les eines sobre el metall i la gent enraonant, i aleshores no podia evitar imaginar-se que es trobava a la ciutat comtal, pocs anys abans, al carrer del mateix nom, i que veia la seva estimada a la botiga del pare. I quan els obria, sentia un intens dolor per la seva absència. Es consumia de desig d’arribar a Nàpols. Estava segur que, amb la nova llibertat de moviments adquirida, trobaria la manera de veure-la. Va escriure una carta a en Bartomeu demanant-li que enviés a Nàpols una bona part dels diners que li guardava, per passar-los a buscar a la llibreria del napolità que feia de correu amb l’Anna, i el nom d’aquest llibreter juntament amb la seva adreça. Aquest seria el lloc on iniciaria la recerca. Va enviar còpia de la mateixa carta en una segona nau. No es podia exposar al fet que es perdés alguna de les embarcacions i, amb ella, el missatge. Era massa important. Intuïa que en depenia la seva vida.

Tot just enllestides les reparacions de les naus, es van presentar a Palerm les sis galeres de l’almirall De Requesens. Van ser rebudes amb honors i el governador Fernando de Acuña va recuperar sorprenentment la salut per a l’ocasió i va acudir al port.

En Galceran de Requesens, comte de Palamós, era uns quants anys més gran que en Vilamarí i, a més de ser fill i germà d’antics governadors de Catalunya, tenia un ampli full de serveis, tant a la guerra de Granada com a Sardenya i Nàpols. Era un home autoritari i el títol d’almirall de la flota de Sicília obligava en Vilamarí a obeir-lo mentre fos a les aigües de l’illa. Hi havia rivalitat entre tots dos homes, i a en Bernat de Vilamarí no li plaïa aquesta obediència ni l’impressionava el nombre més gran de naus de l’altre. No debades havia ostentat personalment i amb anterioritat el títol de capità general de les galeres de la Corona d’Aragó i el regne de Sicília, comandant una flota de vint galeres i setze naus que van bloquejar el port de Barcelona, amb la qual cosa va obligar la ciutat a rendir-se a la fi de la guerra civil. Ara desitjava posar rumb cap al regne de Nàpols al més aviat possible, i va acordar amb en De Requesens que, mentre les galeres d’aquest últim recorrerien el nord de l’illa de Sicília en previsió de possibles atacs francesos, les seves resseguirien la costa sud buscant pirates barbarescos, de camí a Nàpols.

La carrossa era un espai reduït i, per bé que algunes converses els oficials preferien fer-les a proa, lluny de les orelles de l’almirall, en Joan va anar lligant caps d’això i d’allò, i va saber que estaven amoïnats. En Vilamarí havia invertit pràcticament tot el que havia obtingut del governador i dels prestadors a reparar les naus, i no li quedaven diners. No tenien prou provisions per arribar a Nàpols, haurien de racionar el menjar i s’arriscaven a patir gana si sorgia algun contratemps.

La situació d’en Joan a la nau havia millorat ostensiblement des que havia embarcat mesos abans com a galiot, però era ambigua, ja que, per bé que era un penat que complia condemna, ni els algutzirs ni el còmit tenien ja poder sobre ell, mentre que, per contra, els mariners a càrrec de l’artilleria l’obeïen. La seva indumentària tampoc no era la d’un galiot, ni tan sols la d’un mariner, ja que lluïa roba relativament cara, pròpia d’un militar, perquè no volia desentonar a la carrossa vora els oficials. Algun va mostrar sorpresa i desgrat en veure’l vestit d’aquella manera.

—Qui t’has pensat que ets? —li va etzibar en Pere Torrent, l’oficial d’infanteria, en veure’l—. Continues sent un refotut penat!

A en Joan l’única reacció que l’amoïnava era la de l’almirall, i com que l’home no va fer cap mena de comentari, tothom va acabar assumint que tenia el seu permís per anar així.

Un dia en Vilamarí se li va adreçar:

—Noi, ja sé que tens bona mà per a les armes de foc, però, com et van les de tall?

—Sé fer anar l’ascona i disparar amb ballesta.

—En un abordatge no hi ha temps per recarregar les armes de foc, ni tan sols les ballestes —va replicar l’almirall—. Emprem piques curtes, llances i ascones per a les primeres escomeses, però l’espasa i la rodella són les armes definitives en el cos a cos.

—Mai no he fet servir l’espasa ni la rodella.

—Doncs, en la teva posició, cal que en dominis l’art —li va contestar el marí—. Donaré l’ordre que l’oficial Torrent te l’ensenyi.

En Joan es va quedar bocabadat. Què volia dir això? Ell era un galiot, però l’almirall semblava tractar-lo pràcticament com a un oficial. No va gosar fer preguntes, tot i que va pensar que aprofitaria al màxim les lliçons d’espasa.

I va apuntar al llibre: «Per què interesso tant a l’almirall? Què trama?».