113

En Joan va passar dos dies més a Monterosso, pujant i baixant per viaranys abruptes, contemplant la mar, recordant i resant al petit cementiri, mentre en Bernardo i el seu fill Gianni pescaven, i en Niccolò xerrava amb els veïns i s’entretenia com bonament podia. Finalment en Joan es va dir que el dolor no canviaria el passat i es va aferrar a l’esperança de trobar la germana viva. Havia de continuar la recerca.

Van partir en despuntar el cinquè dia i, després de recórrer una costa d’allò més escarpada, van trobar un bastió imponent, enfilat dalt d’un roquissar sobre la mar i coronat per una alta torre cilíndrica. Era Vernazza. A Monterosso els havien dit que no hi havia esclaus a Vernazza, però en Joan estava decidit a obtenir tota la informació possible. Potser n’hi havia hagut en el passat. Miraria fins i tot a sota de les pedres, si calia.

Al davant s’obria una petita cala amb una platja de sorra i, tot seguit, dalt d’unes penyes, s’alçava una església. La desembocadura del riu formava una rada excel·lent per ancorar els vaixells. Les cases s’amuntegaven entre l’església i la fortalesa, enrocant-se al vessant. Els turons s’elevaven ràpidament i ho feien en múltiples terrasses construïdes amb parets de roca seca, on creixien vinyes, oliveres i algun ametller. El rierol baixava encaixonat entre muntanyes, que només permetien alguns horts, la resta s’havia hagut de guanyar als vessants dels turons a costa d’un increïble esforç, enginy i equilibri. L’indret era d’una bellesa corprenedora, però en Joan amb prou feines s’hi fixava. Tan aviat com la barca va arribar a la platja, va saltar a l’aigua davant l’expectació dels qui eren a la sorra, sorpresos per aquelles presses.

—Hi ha alguna esclava blanca, aquí? —va preguntar a un parell d’ancians, gairebé sense alè.

Els vells es va mirar abans de contestar, i llavors va passar una estona interminable fins que un d’ells va negar amb el cap.

—Una esclava? —va dir l’altre—. No. No tenim esclaus, aquí.

Era la resposta esperada, però en Joan no s’hi va conformar:

—I fa alguns anys? Hi va haver alguna esclava, aleshores? Busco una jove que es diu Maria, ara deu tenir vint-i-cinc anys, però quan la van esclavitzar en tenia catorze. I també una altra que es diu Elisenda, en té vint-i-tres.

Els homes, de rostres torrats pel sol i solcats d’arrugues, el miraven inexpressivament. Poc després un va moure el cap en una negativa.

—No.

Llavors, el que no havia parlat va mirar el company i li va dir:

—Escolta, i aquella dona que viu amb la vídua Elisabetta?

—Què?

—Aquella que és estrangera.

—Sí, però no és pas esclava, i deu acostar-se als quaranta-cinc anys.

—Però ho era quan va arribar aquí.

—Com es diu? —va voler saber en Joan.

—No ho recordo, un nom estrany —va remugar el que havia parlat primer, tot fent un arronsament d’espatlles.

—Eulàlia —va dir una noia que cosia unes xarxes a certa distància i que escoltava la conversa.

—Eulàlia? —va exclamar en Joan, sorprès. Esperançat, sentia el cor bategant-li esbojarradament. Potser la mare encara vivia.

La noia va assentir amb el cap.

—Jo busco una Eulàlia! —va afirmar en Joan amb el cor encongit—. On viu?

La noia li va indicar com arribar a la casa, i ell, contenint l’emoció i seguit d’en Niccolò, d’en Bernardo, del fill d’aquest últim, dels vells, de la noia i dels qui sortien de casa encuriosits pel xivarri, es va dirigir cap allà. Abans d’arribar, una dona, avisada per uns nens que s’havien avançat, va sortir a la porta eixugant-se les mans amb un davantal. Els observava amb uns ulls com taronges, i en Joan va pensar que devia tenir la mateixa edat que la mare, però que no era ella.

—Què voleu? —li va demanar.

—Vull veure l’Eulàlia.

—Per què?

—Sóc el seu fill. —No ho sabia del cert, però va decidir dir que ho era.

La dona se’l va quedar mirant bocabadada, aleshores va enlairar els braços cap al cel i els va abaixar tot picant de mans.

—El fill de l’Eulàlia! —va cridar—. Ai, Nostre Senyor, gràcies!

I com si hagués fet un senyal, un murmuri es va estendre entre la colla de curiosos i tothom es va posar a xerrar alhora. La dona va abraçar en Joan, desconcertat per aquella mostra d’efusió.

—On és? —va preguntar.

—Allà dalt, a la muntanya, veremant. Aneu a buscar-la, no perdeu temps! La quitxalla us mostrarà el camí.

I es va posar a plorar amb un somriure.

No només els va acompanyar la canalla, sinó també l’Elisabetta, que els seguia juntament amb una munió de veïns que anaven sortint de les cases a mesura que s’esbombava la notícia. Tots van començar la pujada per aquells increïbles pendents plens d’escales excavades a la roca, que comunicaven una terrassa de ceps rere l’altra. Bona part del camí s’havia de fer en fila per l’estretor del viarany, però ningú no ho deixava córrer, i el jove va témer que algú acabés precipitant-se al buit.

En Joan estava amb l’ai al cor i li faltava l’aire, més aviat a causa de l’emoció i de l’esperança que no pas per aquell pendent tan costerut. Era ella, es repetia, ho havia de ser. I van tornar-li al cap aquelles imatges tràgiques de la mare resistint-se al borni per tal de no abandonar el nadó, malgrat els cops, i lluitant desesperadament mentre l’arrossegaven amb la soga que l’escanyava. Havia patit la seva absència massa anys! I aleshores va recordar la seva escalfor quan tenia fred i els seus menjars quan tenia gana.

S’enfilaven entre vinyes de fulles verdes que canviaven a colors terrosos i groguencs de tardor, els raïms daurats de les quals ja havien estat veremats. Al fons es veia una vall d’allò més angosta, recorreguda pel rierol, les cases amuntegades contra el castell encimbellat a l’esperó de roca que s’internava a la mar i unes aigües d’un blau intens. En Joan panteixava a causa de l’esforç i alhora anticipava, nerviós, la trobada. Seria ella?

Moments abans de sentir el seu nom, l’Eulàlia va aturar la feina entre els ceps per contemplar amb malenconia, una vegada més, aquella mar immensa d’un blau profund que la separava dels éssers estimats. Sempre havia intuït la mort del marit. Els primers anys d’esclavitud havia somiat que en Ramon la venia a rescatar, fort, valent i gentil, tal com el recordava. Sabia com se l’estimava ell, i que només la mort li impediria trobar-la. Tancava les parpelles i el veia somrient amb aquells grossos ulls de color mel i la barba i els cabells castanys. Però van passar els dies i els anys, i aquella mar blava no va portar cap vela d’esperança. Resava per ell, per la seva salut, si encara vivia, i per la seva ànima si no era així. I també pels fills. Com desitjava veure’ls!

Vernazza era un lloc preciós i l’Elisabetta, una amiga i una protectora entranyable; no obstant això, ella no volia morir aquí sense abraçar una altra vegada els seus. La seva amiga parlava de prestar-li els pocs diners que tenia, però ella estava morta de por. Mai no havia anat més enllà de les poques milles que separaven Llafranc de Palafrugell, i després del cruel viatge que l’havia portada a Vernazza, mai no n’havia sortit. Cada matí es deia que l’endemà podria reunir el valor per demanar-li diners a la seva amiga i embarcar-se cap a Gènova i seguidament cap a Catalunya. Un sospir se li va escapar del pit.

—Eulàlia! —cridava la mainada que encapçalava la colla.

En Joan, esbufegant per la pujada, va veure una dona, dues terrasses més amunt, que va deixar a terra un cistell de raïm negre per acostar-se al mur acompanyada per un parell de noiets que semblaven ajudar-la. El jove va reconèixer immediatament aquelles faccions d’ulls foscos i llavis fins malgrat les arrugues i els cabells canosos. Era ella! Es va quedar palplantat, sense paraules, notava el cor bategant-li acceleradament i un nus a la gola. L’omplia un goig indescriptible i alhora es preguntava si no l’enganyaven els sentits.

—Eulàlia! —va cridar, bleixant, la dona que seguia en Joan.

—Què passa, Elisabetta? —va demanar, esverada per la munió que enfilava el pendent.

Llavors es va quedar mirant fixament en Joan, que es trobava pocs esglaons més avall.

—És el teu fill! —va xisclar l’Elisabetta, mig asfixiada, des de darrere.

Va continuar observant-lo uns instants mentre li canviava l’expressió de la cara.

—Joan! —va exclamar per fi, obrint els braços—. Ets tu?

—Sí, mare —va dir ell, i va pujar els esglaons que faltaven per abraçar-la tan ràpid com va poder.

Aquella abraçada valia una vida d’onze anys de separació i orfenesa, i en Joan va tornar a sentir l’escalfor i la tendresa d’aquella dona, menuda en comparació amb els records, sentint-se protegit i estimat com quan era petit. La cuirassa amb què durant tants anys s’havia protegit el cor des de petit contra les agressions es va fondre, i va esclatar en plors com un marrec ferit als braços de la mare. Ella també plorava alhora que provava de consolar-lo.

—Ja està, ja està —li deia l’Eulàlia, acariciant-li la galta—. Ja estem junts.

—T’estimo, mare —sanglotava el nen petit sense poder contenir els plors.

—I jo a tu, Joan. Moltíssim.

—S’abracen! —va cridar la quitxalla als qui eren més avall, aturats a les escales del sender sense poder pujar.

Un clam es va aixecar entre la gentada, que malgrat que no els veia se’ls imaginava.

A l’Eulàlia la va envair la felicitat més intensa, amb aquella abraçada, i mentre aquell home fornit, vestit com un cavaller, sanglotava als seus braços com un nen, mirava al cel blau amb els ulls negats per les llàgrimes, donant gràcies al Senyor.

Després va venir l’allau de preguntes i el terrible dolor en confirmar la sospita de la mort del marit. La notícia que en Gabriel tenia un bon ofici a Barcelona i que estava a punt de formar una família la va omplir de goig, i va plorar en saber la mort de l’Elisabet, la filla que aleshores encara alletava.

L’Eulàlia no parava de fer preguntes al fill, volia saber tot el que havia passat aquells anys i un garbuix de sentiments l’aclaparava. Tornava l’esperança.

—L’Eulàlia es va guanyar la llibertat gràcies al seu bon caràcter i a l’esforç en la feina —explicava l’Elisabetta durant el sopar amb què van celebrar el retrobament—. Ja érem amigues abans que jo envidués i ara som com germanes. La vam comprar perquè la pesta va matar moltes persones aquí, ella sabia adobar les xarxes i s’assemblava a nosaltres. Però fa temps que és lliure i que és una més del poble.

—No sabia què se n’havia fet, de vosaltres —es disculpava l’Eulàlia—. I quan em van donar la llibertat, no tenia diners ni sabia com tornar. Temia que el vostre pare fos mort, pensava que la vostra germana seria en alguna banda, aquí, a Itàlia, i que vosaltres ja seríeu grans. Aquí m’estimen i em feia por marxar d’aquest lloc.

Li va explicar que, en recuperar la llibertat, pocs anys abans, havia començat a estalviar el seu precari sou, moneda rere moneda, per poder creuar algun dia aquella mar i anar-los a buscar. Tanmateix, una malaltia i després una altra, la ignorància, la por del terrible món exterior i la inseguretat la retenien presonera en aquell poble. Li mancaven els diners i els ànims, i les guerres constants de Gènova contra la Corona d’Aragó tornaven la comunicació pràcticament impossible. L’escrivà del poble li havia redactat cartes en tres ocasions, adreçades al regidor de Palafrugell, però havia esperat debades. Mai no havia rebut cap resposta. Tampoc no havia sabut res de la Maria, tot i interrogar sempre els escassos forasters que arribaven al poble. Cap no va saber donar-n’hi notícies. Potser era en algun indret molt llunyà. O morta.

—Va patir la vostra mateixa tragèdia, tot i que doblement en ser mare —va observar l’Elisabetta—. A més, els criminals que ens la van vendre l’hi van fer passar molt malament. Ella pensava molt en vosaltres i en el vostre pare, resava i plorava. No us va oblidar ni un sol instant, però no sabia què fer per trobar-vos.

—Vindràs amb mi, oi, mare? —li va preguntar en Joan, dubtant-ho.

—És clar que sí —va replicar ella—. Et vull acompanyar en la recerca de la Maria. —Llavors, va mirar la seva amiga i li va dir—: Em sap greu, Elisabetta, però necessito veure els meus fills.

L’Elisabetta va afirmar amb el cap, somrient i plorant alhora.

L’endemà, en embarcar, tot el poble es va aplegar a la platja per acomiadar l’Eulàlia, i en Joan va abraçar l’Elisabetta.

—Gràcies per estimar tant la mare, per tenir-ne cura —li va dir. I traient-se del dit l’anell comprat per a l’Anna, l’hi va donar després de besar-li la mà—. És per a tu, perquè el duguis en record de l’Eulàlia.

I va escriure al llibre: «L’Elisabetta és qui realment es mereix l’anell».