90

Els núvols cobrien el cel de Nàpols amagant els estels, i aquella nit gèlida del 20 de febrer de 1495 la foscor era total. El profund silenci de la ciutat només es trencava quan els gats en zel es barallaven, deixant anar miols esfereïdors com ànimes en pena. Els carrers eren deserts, i si algú rondava, les tenebres l’ocultaven com un sudari negre. En Joan va estar esperant hores al carreró, de vegades a la gatzoneta, arraulit, tremolant de fred malgrat la gruixuda capa, i es preguntava neguitós si l’Anna devia haver canviat de parer. Per fi, poc abans de la mitjanit, va veure una llum tènue a les gelosies del segon pis que va desaparèixer immediatament. El cor li va fer un salt i es va posar tens. Aquell era el senyal que esperava. Es va col·locar sota les gelosies i poc després va notar un contacte. Era una corda. La va tibar per assegurar-se que estava ben amarrada i va començar a enfilar-s’hi agraint els guants. Va pensar que quedarien inservibles, però tant li era, amb aquell fred hauria estat incapaç de grimpar amb les mans nues.

Un mes abans, el papa Alexandre VI havia tancat un tracte amb el rei francès quan el seu exèrcit ja era a les portes de Roma, amb la qual cosa havia evitat que el destituís, com pretenia el cardenal Della Rovere. El pontífex, llavors, va demanar a les tropes napolitanes estacionades a Roma que tornessin al seu país sense enfrontar-se amb els francesos, però ell, caut, es va tancar al castell Sant’Angelo envoltat per la guàrdia valenciana.

El dia 28 de desembre entraven els francesos a Roma i el 31 ho feia el rei Carles VIII entre els víctors dels romans, meravellats davant el grandiós desplegament militar.

El rei Alfons II de Nàpols no era popular entre els seus súbdits, i per salvar el regne va abdicar en la persona del seu fill Ferran II, de tan sols vint-i-cinc anys, anomenat afectuosament «Ferrandino». Però aquest gest no va evitar la derrota de les tropes napolitanes en diferents fronts ni la caiguda de les ciutats de Càpua i Gaeta. A mitjan febrer el setge a la ciutat de Nàpols era irremeiable. Però la població temia més la fam que els francesos i emmagatzemava tots els aliments que es poguessin conservar, sobretot cigrons, faves, arròs, blat i llenties. Els mercats estaven desproveïts i tothom es preparava per a l’arribada de temps durs.

—En Ferrandino no podrà resistir gaire més —havia comentat a en Joan el seu amic Genís, abans pilot i ara capità de la Santa Eulàlia—. Les seves guarnicions de l’interior del país es rendeixen sense lluitar. Tenim les galeres proveïdes per a un parell de setmanes i llevarem l’àncora quan els francesos entrin a Nàpols. Per tant, els permisos queden cancel·lats.

—Si us plau, Genís —li havia suplicat en Joan—. Concedeix-me un dia i una nit a terra.

—Una nit? —El capità havia somrigut—. Per fi t’ha donat el sí, la teva dama?

—No, encara no. Però és la meva darrera oportunitat. Si us plau, dóna’m permís.

—Oficialment, no puc —havia replicat l’altre amb posat de preocupació—. No sé quan salparem, l’ordre arribarà en qualsevol moment. Si ets aquí quan marxem, faré els ulls grossos, però si no, et quedaràs a terra i et consideraran desertor. Si t’atrapen els francesos, ho passaràs malament, però els nostres et penjaran.

—M’hi arriscaré.

En la cita a la llibreria, en Joan l’hi havia suplicat de genolls mentre ella esclafia a plorar. Potser aquella seria la darrera trobada, potser moriria a la guerra i no en sabria mai més res, d’ell. Tan sols era una nit, l’última nit, i la volia passar amb ella.

Feia dies que en Riccardo Luca havia abandonat Nàpols per unir-se a les tropes franceses i que ella dormia sola. Al final l’Anna havia cedit.

—Vull la vostra promesa que no em demanareu més del que us dono aquí —l’havia advertit—. No hi ha res que desitgi tant com passar la nit amb vós, Joan, us estimo. Però vaig fer un jurament de fidelitat i penso complir-lo costi el que costi.

—Faré el que em demaneu.

—I m’heu d’ajudar si la meva voluntat flaqueja. Prometeu-ho!

Ell havia afirmat amb el cap, no havia pogut deixar de somriure. Estava ple de felicitat.

En Joan s’enfilava per la corda en la foscor més absoluta, i amb tal ímpetu que va estar a punt de picar amb el cap contra les gelosies. Allà dalt, va haver de aferrar-se a les bigues de fusta i a una segona corda que l’Anna li oferia per poder entrar pel finestral.

A la somorta llum d’una gresola els amants es van abraçar i es van cobrir de petons. Era una cambra per a convidats, i així que van recuperar la corda l’Anna s’hi va voler quedar perquè oferia una escapada immediata en cas de destret. Ell va demanar-li de baixar al dormitori conjugal, però l’Anna s’hi va negar rotundament; a més d’un perill més gran, li semblava una manca de respecte al marit.

Va ser una nit meravellosa, però també de turment. En Joan gaudia dels petons, de les abraçades, del dolç contacte amb les rodoneses de l’Anna i es col·locava damunt de la seva estimada al llit, tots dos vestits. Però moria de desig, i les vegades que la seva mà buscava per sota de la faldilla, ella l’aturava a l’altura del genoll.

—Recordeu la vostra promesa.

—Us desitjo —gemegava ell.

—Jo també. Però tinc un deure que he de complir.

En Joan se sotmetia amb un sospir dolorós dient-se que, almenys, sentia la seva escalfor, el seu amor, la seva presència. Solament això ja era un bé de Déu i havia de donar gràcies i gaudir-ho, en comptes de lamentar-se per no tenir la resta. Van passar les hores acariciant-se entre xiuxiuejos ardents en què es recordaven de mil maneres el seu amor, prometent-se’l eternament.

Però al final va arribar el moment temut, i ella li va dir:

—La nit s’acaba. Heu de marxar.

Ell va mirar al cel notant les tenebres menys denses. Era cert. Va donar un cop d’ull al carrer, no va veure-hi més que negror i va pensar que aquell era el seu futur lluny de l’Anna. Però sabia que havia de marxar, en cap cas podia permetre que l’enxampessin i que ella patís alguna represàlia.

Les botes van picar el terra i a les palpentes va buscar les parets del carreró, comprovant que ja les podia veure. Els galls cantaven i als campanars sonava l’hora prima. Havia de tornar a la Santa Eulàlia de seguida, tot i que no podia fer-ho sense acomiadar-se abans del llibreter. Necessitava compartir amb el seu amic el que havia passat aquella nit. Era un matí gris i, mandrosament, la llum difusa va anar dibuixant carrers, edificis, portes i finestres.

No va haver d’esperar gaire per sentir moviment a l’interior de la llibreria i, frisós, va trucar a la porta. Al cap d’una estona, l’Antonello va obrir un finestrell emplaçat a la meitat superior de la gran porta, va mirar alarmat i, en reconeixe’l, li va obrir completament la porta per deixar-lo entrar. Els trucs de matinada no solien portar bones notícies, i a l’esquena tenia mitja dotzena d’oficials i aprenents armats. Els va acomiadar i va interrogar en Joan.

—Què hi ha?

—He passat la nit amb ella.

Un ample somriure es va formar al rostre del llibreter, que li va dir:

—Puja a dalt, a la sala de la casa. Esmorzarem mentre m’ho expliques.

Però en acabar el relat, el llibreter tenia la cara lúgubre, cosa que no li esqueia gens ni mica.

—Que has passat la nit amb la dona que estimes i no heu fet res? —el va increpar.

—Ens hem besat i abraçat —es va defensar en Joan, sorprès.

—Valga’m Déu, noi, això no és res! —va esclatar l’Antonello—. Quantes coses has d’aprendre encara! Tots dos us heu jugat la vida! Que et penses que, si el marit us hagués enxampat, s’hauria empassat que només us fèieu petonets i abraçades? Ja que arrisques la vida, arriba fins al final! Consuma-ho! Ara marxes deixant a les mans de la fortuna el vostre destí. Potser no tindreu cap més ocasió. Hauries d’haver argumentat, l’hauries d’haver convençut amb raons que li arribessin al cor.

—Però jo li vaig prometre…

—Aquesta mena de promeses no valen res, Joan! —va replicar el napolità—. No valen res! Perquè són contra la voluntat de Déu, que és qui us impulsa a estimar-vos. Són un pecat contra l’amor.

—No ho enteneu, Antonello. Ella és una dona decent.

—No! —va dir el llibreter, clavant un cop de puny a la taula—. No és una dona decent.

En Joan es va quedar estupefacte i, quan va reaccionar, ho va fer posant-se dret i agafant l’empunyadura de l’espasa.

—Retireu el que heu dit.

—Una dona honesta és la que es lliura a l’home que estima —va prosseguir l’Antonello sense fer-li gens de cas—. No pas la que s’ofereix per conveniència, encara que sigui per interessos de família. I no és excusa que sigui precisament això el que fan les reines i princeses. El que és decent, el que és honest és donar-se, amb tota plenitud, a qui s’estima…

El so peremptori de les campanes donant l’alerta el va interrompre i, gairebé a l’instant, es van sentir crits al carrer. Però les paraules del llibreter encara ressonaven a les orelles d’en Joan, que dret, amenaçador i amb l’espasa mig desenfundada, pensava que el seu amic havia ofès l’honor de la seva dama.

Sense prestar atenció al posat arrogant del jove, l’Antonello va obrir les finestres del pis i va treure el cap al carrer.

—Què passa? —va cridar a un dels veïns, que discutia acaloradament en una rotllana.

—Els angevins controlen les portes de la ciutat i saquegen els palaus Capuà i del príncep d’Altamura! —li van contestar—. Els francesos ja entren! Nàpols caurà sense lluita.

—La flota! —va exclamar en Joan, embeinant l’espasa—. He de marxar corrent!

I es va precipitar escales avall.

—Vés en nom de Déu, fill! —li va cridar el llibreter des de la finestra—. Que tinguis sort, i rumia això que t’he dit!