89

Quan els llibres encomanats a en Bartomeu van arribar de Barcelona, en Joan els va enviar a Roma i va rebre els diners. Hi havia més demanda per al Tirant lo Blanc, però el jove va començar a enumerar altres obres dels territoris de la península que podrien interessar els clients. Si la invasió francesa no ho evitava, el seu negoci creixeria. Fins i tot havia venut llibres als companys oficials de les galeres. L’almirall no es ficava en les seves transaccions i fins i tot semblava aprovar-les.

«Un cavaller ha de ser capaç de parlar d’arts i fins i tot de filosofia en les converses mundanes», deia sovint en Vilamarí.

—Estàs fet un llibreter de mena —li va dir l’Antonello—. Si continues així, t’hauré d’apujar el percentatge de les comissions.

—Accepto conservar el que tinc, sempre que em deixeu ajudar-vos a la impremta.

—Que em vols fer la competència? —li va demanar el napolità rient.

—Sempre he volgut ser llibreter —li va confessar el jove amb passió.

—Ho sospitava —va replicar l’Antonello amb un somriure sorneguer—. Vés al taller, però espero que resultis útil i no pas una nosa.

I en Joan va tornar a respirar l’aroma del paper nou i de la tinta fresca. S’estimava tot allò. Però la impremta era un ofici força més brut que no pas el d’escrivà. Com a aprenent, li tocava netejar la tinta de les premses; això no passava amb la cal·ligrafia, en la qual els esborralls, quan es produïen, eren petits. Acabava amb les ungles tacades, cosa inescaient per a un cavaller. Tanmateix, això comportava un inconvenient menor per a en Joan, que se sentia feliç participant en el naixement de nous llibres. Pel que feia a les mans, afortunadament era hivern, i un cavaller, com ell volia aparentar ser, al carrer havia de dur guants.

El Nadal de 1494 els francesos estaven a punt d’entrar a Roma, mentre el papa Alexandre VI negociava per evitar ser deposat per la força de les armes. Encara residia al Vaticà, però el castell Sant’Angelo, amb una guàrdia gairebé exclusivament formada per espanyols, la major part valencians, i estava preparat per a un llarg setge. Mentrestant, els carrers de Nàpols continuaven sense mostrar inquietud per tot allò que s’acostava; feia poc més de cinquanta anys, el regne havia estat governat per la dinastia francesa dels Anjou, i no creien que la tornada els hagués de canviar gaire la vida.

En Joan i l’Anna van començar a trobar-se amb certa regularitat a la llibreria, a partir que la noia hi va tornar amb l’excusa d’un regal pocs dies abans de Nadal. Tenia vint-i-dos anys i ell estava a punt de fer els vint-i-tres. La dona de l’Antonello va fer amistat amb la serventa, que se sentia molt honrada per les atencions que li dedicava una burgesa tan rellevant com la llibretera. Enlluernada per la xerradissa brillant de la senyora, la serventa relaxava la vigilància de gos guardià, creient que la signora es quedava tota sola amb els llibres. Però la signora s’oblidava dels llibres en un tres i no res per caure als braços d’en Joan tan aviat com la serventa pujava al pis superior de la casa.

Les abraçades i els petons eren tan meravellosos com el primer dia, però el temps volava per als amants i en Joan en volia més. Amb la quarta trobada al despatx de l’Antonello, es va atrevir a demanar-li el que desitjava.

—Deixeu-me entrar a casa vostra a la nit. Necessito passar més temps amb vós.

—Esteu boig, Joan? —es va escandalitzar ella, mirant-lo amb els ulls plens de sorpresa—. I el meu marit?

—El vostre marit viatja molt últimament. Els rumors diuen que és partidari dels Anjou i que prepara l’arribada de Carles VIII a Nàpols.

L’Anna es va ruboritzar.

—No us ho diria encara que ho sabés —va replicar, torbada—. Li dec fidelitat, sigui quina sigui la seva opció política.

—A mi tant me fa de quin bàndol sigui —va dir ell tranquil·litzant-la—. L’únic que m’importa és que us deixi moltes nits sola.

—Casa meva és gairebé un castell, i els servents estan armats, Joan —va prosseguir, esverada—. És impossible que aconseguiu travessar la porta, i encara més que arribeu fins a mi.

—No penso entrar pas per la porta.

Ella el va observar, interrogant.

—Sóc mariner, Anna. Sé grimpar per caps i eixàrcies. He tingut molt de temps per estudiar casa vostra. Les finestres de la planta baixa estan completament enreixades i el mateix passa amb la primera, llevat d’unes gelosies que semblen fixes. Però a la segona planta les gelosies es poden obrir des de dins. A la façana esquerra de l’edifici hi ha un carreró que, a la nit, es troba totalment immers en les tenebres més denses. Només heu de llançar-me un cap des de les gelosies del segon pis d’aquella banda i us acompanyaré tota la nit fins just abans de trenc d’alba.

L’Anna se’l mirava sense saber-se’n avenir, després els seus ulls van recórrer els lloms dels llibres de les prestatgeries del despatx i finalment el va mirar amb intensitat, arrufant les celles.

—Us heu trastocat, Joan! —va exclamar per fi amb vehemència; semblava indignada—. Del tot.

—Però…!

—No us accepto cap però —el va tallar l’Anna. En Joan li notava les galtes ruboritzades—. Voleu posar en perill la vostra vida, la meva i el benestar de la meva família. Massa risc corro ja venint aquí!

—La meva vida m’importa poc —es va lamentar ell—. Sense vós és miserable, pateixo en veure-us de lluny, necessito tenir-vos a prop, abraçar-vos. I pel que fa a la vostra vida, donaria la meva abans que causar-vos el més petit mal.

—Doncs llavors, abraceu-me i no em demaneu el que no us puc donar —li va suplicar ella.

En Joan ho va fer. Aquells instants eren massa preciosos per malbaratar-los en discussions. Però, en acomiadar-se’n, ella li va dir:

—Heu de comprendre-ho, Joan. Us estimo perquè no me’n puc estar; si pogués, deixaria de fer-ho i seria feliç amb el meu marit. Però, encara que no l’estimi, tinc obligacions amb ell. Mai no el trairé ni políticament ni físicament. Tot i que ens veiéssim cada nit, jo no us lliuraria mai el meu cos.

—En tinc prou amb el vostre amor —va replicar ell—. Però necessito veure-us més temps.

Ell sabia que això no era del tot cert; gaudia de l’amor de l’Anna, per bé que cada dia la desitjava més. No passaven dels petons i les abraçades, però ell s’imaginava la resta. Es repetia que ja era molt afortunat amb l’amor que ella li professava, que no havia de temptar la sort.

Quan va comentar el dilema a l’Antonello, l’home va somriure i li va dir:

—Benvolgut amic meu, encara tens moltes coses a aprendre sobre l’amor. Quan una dama diu que no, vol dir potser. Quan diu que potser, vol dir sí. I si diu que sí a la primera, aleshores no és una dama.

—L’Anna no és com les altres! —el va tallar en Joan, emprenyat.

Ell llibreter se’n va riure.

En Joan va escriure al llibre la frase de l’Antonello i tot seguit va afegir: «Deu ser cert? La meva dama em trenca el cor i aquest dimoni cínic em tortura. No sé quant més ho podré suportar. Però no m’aturaran ni les pors de la meva estimada ni les burles d’aquest vanitós que es creu savi en amors. Insistiré, Anna, pel nostre amor, pel bé de tots dos».