118

L’adaptació de les dones a Roma no va ser fàcil al principi; la gran ciutat, amb la bullícia i la cridòria de la gent als carrers i al mercat, les intimidava. A la Maria, especialment, li costava fer-se a la idea que era lliure i que la gent ja no la mirava amb menyspreu ni la considerava un ésser vil i miserable. Sovint, els malsons en què encara tenia un amo que n’abusava la despertaven a la nit. Però l’Eulàlia era allà al costat per consolar-la.

Els resultava difícil fer-se entendre amb el seu lígur i es refugiaven a dintre de casa, on es van fer càrrec dels assumptes domèstics fixant els seus dominis al primer pis. A en Joan el preocupava aquest retraïment i, després d’acompanyar-les un parell de vegades al mercat, va trobar la solució. A la fonda El Bou hi havia una criada romana simpàtica i eixerida, i va demanar a dona Vannozza que l’hi cedís alguns mesos perquè ajudés en l’adaptació de la família. Va ser un encert, la noia no callava i obligava l’Eulàlia i la Maria a parlar constantment en italià de Roma. Al cap de poc temps ja s’entenien al mercat i amb les veïnes en una parla cada vegada més romana i menys lígur.

En Niccolò va insistir que en Joan recuperés els deu ducats d’entre els gairebé trenta que havia pres a en Simone, i que la Maria i la seva mare es quedessin la resta.

—No vull aquests diners —li va dir en Joan.

—Ni jo tampoc —va replicar el florentí—. Jo ja cobro per la meva feina el que vós em pagueu. Deu ducats són vostres i la resta prové del patiment de persones com la vostra mare i la vostra germana. És just que sigui per a elles, per a allò que els vingui de gust.

La Maria i l’Eulàlia van rebre la totalitat de la suma, mai no havien vist tants diners junts i en saber de qui procedien van decidir acceptar-los. Consideraven que amb la roba comprada a Gènova en tenien més que prou, però en Joan els va voler comprar vestits més luxosos. Recordava el consell d’en Miquel Corella quan ell acabava d’arribar a Roma per primera vegada.

Arran de l’èxit obtingut amb la criada de dona Vannozza, en Joan va contractar un mestre perquè tant elles com els nens milloressin l’idioma i aprenguessin a llegir, escriure, sumar i restar. Això i disposar de diners propis va augmentar la seguretat de les antigues esclaves, que en aquella nova vida començaven a caminar amb el cap ben alt i amb un somriure als llavis cada vegada més freqüent.

En Joan contemplava amb satisfacció els progressos de la família i com s’acostava el moment d’obrir les portes de la llibreria. Però no era feliç. Li faltava l’Anna. A la primeria d’octubre, havia acabat el dol rigorós que la vídua es va imposar, durant el qual només havia sortit de casa per anar a missa i a la llibreria. Aquell dol, a més de la vestimenta i la mantellina negres, incloïa no parlar amb gent de fora del cercle familiar ni contestar missives, però en Joan no havia parat d’enviar-li cartes en les quals li deia que la continuava estimant i li relatava el viatge a Gènova i els avenços a la llibreria. També li explicava les peripècies per Roma i li descrivia els personatges que anava coneixent. Sabia que ella s’estimava els llibres, i volia temptar-la amb aquesta nova vida. N’esperava resposta a partir d’ara, però no va arribar. En Joan es desesperava recordant que l’Anna li havia dit que ja no l’estimava i aquelles terribles paraules amb què s’havia acomiadat: «No us vull veure mai més».

Al principi li escrivia una carta gairebé al dia; després, dues a la setmana, i finalment, una. El desànim li feia efecte i la desesperança li omplia el cor.

Els que se l’estimaven, en veure la seva amargura, miraven d’aconsellar-lo. La mare i la germana li deien que es busqués una romana ben bonica, i en Miquel Corella n’hi va proposar algunes que, a més, serien bones aliances, tant per influències com per diners. En Niccolò, al seu torn, tenia una llista de dames florentines exiliades que amb molt de gust unirien el seu destí al d’un jove ben plantat, de futur prometedor, que s’autoproclamava paladí dels llibres.

Tothom li deia que oblidés aquesta napolitana, d’origen català, que es creia noble perquè era la vídua d’un cavaller i que gastava uns fums inadmissibles. Però la idea de renunciar a la seva estimada desesperava en Joan, i la seva mare, en veure’l en aquest estat de malenconia, li deia remenant el cap amb tristesa:

—La tenacitat és una virtut de la nostra família, però això teu amb aquesta dona és pura tossuderia i caparrudesa. Surt al carrer i mira al voltant; tot està ple de dones precioses.

—Malgastar la joventut d’aquesta manera és un pecat que ni el Papa pot perdonar —afirmava en Miquel Corella.

El valencià l’arrossegava literalment fora de la llibreria i, amb en Niccolò, anaven a llocs en què les taverneres formoses es mostraven generoses no només amb el vi. En Joan provava de participar en la gresca, però la seva mirada trista, clavada al cul del got, ho deia tot.

Recorda, Joan, voluntat de vèncer, acció de conjunt i sorpresa —li deia l’Abdal·là en una carta—. La fórmula serveix per a força més coses que per clavar una pallissa a un pinxo. Des que et conec, has estimat l’Anna, res t’ha apartat de la teva passió. Transforma aquest ardor en fe, rebutja el desànim. Has de saber tant com puguis sobre els seus sentiments; recorre als amics, a qualsevol que pugui saber alguna cosa d’ella. Fes que no només t’informin, sinó que siguin els teus ambaixadors. I quan estiguis segur de saber el que ella sent en el més profund del cor, escriu-me. Buscarem la sorpresa. Mentrestant, prega al Senyor i fes penitència per enfortir la fe i la voluntat.

En Joan sentia un profund respecte per l’Abdal·là, però es va dir que això potser era un primer senyal de senilitat. Què podia saber ell de dones, quan amb prou feines intercanviava alguna paraula amb les criades i des que havia perdut la llibertat, ja feia més de vint anys, no se li coneixien amors? I com havia de saber en Joan, per més que preguntés sobre l’Anna, el que la noia amagava en el més profund del cor? Amb recança, va contestar per agrair-li els consells i dir-li que faria com li deia. Però la correspondència, en època hivernal, trigava més d’un mes a arribar a Barcelona i encara un altre a tornar. Si aconseguia esbrinar el que realment sentia l’Anna, quan escrivís a l’Abdal·là i arribés la seva resposta pràcticament seria primavera, ja. No podria suportar l’espera.

Tot i que ple de dubtes, es va afanyar a posar en pràctica els consells del mestre. En el mateix correu de resposta enviava una súplica per a en Bartomeu amb el propòsit que escrivís a en Pere Roig, pare de l’Anna i antic camarada del mercader durant la guerra civil, per tal que li parlés dels seus sentiments cap a la filla del joier. En una altra lletra li implorava el mateix a l’Antonello. Era l’única persona de fora de la família amb qui l’Anna havia parlat durant el dol.

La resposta del llibreter des de Nàpols va arribar en tan sols dues setmanes:

Angèlica està molt trista, estimat Orlando. Sent com a seva tota la culpa per la mort del marit. Diu que, si en Riccardo no t’hagués vist a casa seva i no se li hagués trencat el cor, mai no hauria lluitat fins a morir. Pensa que tu vas matar el seu marit perquè creies que tenies algun dret sobre ella.

És la vídua d’un petit noble, però el seu palau només són ruïnes. La proclama del vostre amor que vas fer a la caravel·la i després la seva compra al davant dels nobles angevins li van destruir la reputació d’esposa honesta. La família d’en Riccardo Luca va deixar de parlar-li i l’herència que correspondria al marit difunt mai no serà per al fill que espera. La feina del pare com a joier permet que la família sobrevisqui, però humilment. L’home no pot pagar un dot per a la filla, i el futur d’aquesta jove és parir el fill i mantenir-lo en soledat i pobresa, amb l’única ajuda dels pares. Llegeix i rellegeix les teves cartes imaginant-se i desitjant la vostra vida a Roma, però ha decidit que no se la mereix. Va quedar molt afectada després de la vostra darrera trobada i va allargar el dol rigorós tres mesos més. Jo diria que encara us estima, per bé que creu que el vostre amor és culpable i pecaminós. Que està maleït per Déu. És culpa de la seva infidelitat i passa els dies resant, suplicant perdó, mentre sent com li creix el fill a les entranyes. La bonica dona que vas conèixer té els ulls envermellits pel plor i els clotets del somriure se li han esborrat del rostre.

En Joan va sospirar. La tristesa de la seva estimada l’angoixava i no sabia com alleujar-la si ella ni tan sols el volia veure. I de sobte es va sentir furiós. L’Anna estava disposada a patir una vida miserable i a fer-lo miserable a ell, quan podien ser feliços plegats. Era cert que tots dos eren culpables, i ell més que no pas ella, però aquesta reacció era exagerada. La seva tossuderia els portava a la ruïna.

Orlando, si de debò estimes la teva Angèlica, deixa-ho tot i vine a buscar-la a Nàpols —continuava l’Antonello a la carta—. No serà fàcil, però potser tindràs sort i trobaràs el sortilegi que aconsegueixi trencar aquest mal encanteri, aquesta maledicció que la condemna. Potser aleshores els ulls li tornaran a brillar i el somriure li il·luminarà novament el rostre.

En Joan es va afanyar a preparar la partida. Sabia que li resultaria molt difícil convèncer l’Anna, que s’exposava a una altra desil·lusió i que el viatge comportaria el segon endarreriment per a la llibreria. I va escriure al llibre: «Tant me fa, ho he d’intentar».