106

En Joan tornava a rondar l’Anna a distància, com quan ho havia fet deu anys abans a Barcelona, intentant no ser vist. Només que ja no eren nens; ell tenia vint-i-tres anys i ella estava a punt de fer-los. L’Anna vestia de dol i observava totes les normes que la societat imposava a una vídua recent. Però, quan s’adonava de la seva presència a un extrem del carrer mentre endreçava el taulell de la botiga del pare, li somreia per tot seguit apartar la mirada. Aquest somriure feia feliç en Joan. La gran diferència amb les mirades furtives de Barcelona, o amb l’arribada del jove a Nàpols, era que ara tenia l’esperança fonamentada que la faria la seva esposa.

Després, ple d’ànim, passava a ocupar-se d’aquell futur que volia construir per a tots dos. Seria tractant en llibres, llibreter, i sota l’amable tutela de l’Antonello va començar a buscar nous horitzons fora dels tallers d’impremta i d’enquadernació.

Van arribar notícies de Barcelona amb una tramesa de llibres d’en Bartomeu en els quals en Joan havia invertit el capital que li quedava juntament amb un préstec de l’Antonello i un altre del mateix mercader. Hi havia més exemplars del Tirant lo Blanc i una selecció de llibres no només d’impremtes valencianes i catalanes, sinó també de Saragossa, Sevilla i Salamanca. Es tractava d’una paga i senyal, ja que la llista era llarga i el mercader havia hagut d’encarregar, al seu torn, part de la comanda.

Tots s’alegraven del seu alliberament i el felicitaven i li donaven l’enhorabona. En Bartomeu, vidu des de feia uns mesos, continuava formant part del govern de la ciutat i l’aconsellava pel que feia al comerç recomanant-li llibres per a Itàlia. L’Abdal·là, la lletra del qual semblava menys ferma que abans però encara harmoniosa i plena de saviesa, li deia que sempre el tenia present als resos. L’ancià alabava cada dia el Senyor per concedir-li la gràcia de poder llegir malgrat la seva avançada edat. Fins i tot va rebre notícies dels frares. Els estira-i-arronsa amb el prior continuaven en aquell recés de pretesa pau que era el convent de Santa Anna.

El seu germà Gabriel li deia que, amb el consentiment del pare, feia la cort a l’Àgata, la filla petita de l’Eloi, de la qual estava bojament enamorat. En Joan li havia escrit per explicar-li el que en Vilamarí li havia dit i les gestions amb el llibreter de Gènova, i en Gabriel li demanava que, tan aviat com sabés alguna cosa de la mare i la germana, l’informés immediatament per col·laborar en la recerca. I li enviava una cosa que va emocionar en Joan profundament: l’ascona del pare i el corall que quedava.

En Joan va abraçar l’arma del seu pare Ramon, mentre li venien llàgrimes als ulls. Aquest era el símbol de llibertat de la família, i ara en Gabriel l’hi tornava perquè ell ocupava el lloc del pare i era lliure de nou. Alhora, era un recordatori amarg de l’esclavitud de la mare i la germana. En Joan sabia que un home no era lliure si la seva família no ho era. Era responsabilitat seva.

Va preguntar a l’Antonello pel compare genovès. No hi havia notícies. Inquiet, en Joan va decidir que no podia esperar més i que viatjaria a Gènova. Potser el corall li arribaria per pagar el passatge. El llibreter el va fer desistir, li va dir que el seu amic era extremament meticulós i que ell hi confiava cegament, que en Joan no hi podia anar sense diners i que no s’havia de precipitar. Esperar uns quants mesos, després de gairebé onze anys, no canviaria res.

«Esperar», va escriure el jove amb amargura al llibre. «Esperar una altra vegada. Però ara és diferent, tinc les forces. Només em calen els diners».

En Joan va aprofitar l’experiència com a escrivà a la Santa Eulàlia per oferir, a les naus provinents d’Espanya que hi havia a Nàpols, els llibres en blanc que necessitaven per als quaderns de bitàcola, a més de tinta, plomes, pergamí i paper de carta, i tota mena de material d’escriptori. Tractava els escrivans com a condeixebles i els compensava amb petits obsequis, i aviat es va assegurar el subministrament de les flotes. Les naus que lluitaven per Nàpols ja no eren únicament dels regnes de la Corona d’Aragó, sinó també de la resta de la península Ibèrica, especialment biscaïnes i andaluses. En Joan parlava un bon castellà, après amb l’Abdal·là i practicat amb els mariners de les tavernes, cosa que li havia donat avantatge a l’hora de procurar-se el negoci amb les naus de Castella.

Pel que feia al material d’escriptura, treballava a comissió amb l’Antonello, però els llibres escrits o impresos eren del seu propi negoci, i tant el risc com el benefici eren seus del tot.

Antonio de Nebrija va passar a ser un dels autors més venuts entre els escrivans de les naus. Per als textos en llatí, la seva Introductiones in latinam grammaticam resultava molt útil. O per als qui escrivien en castellà, la gramàtica de Nebrija publicada l’any 1492, la primera a Europa d’una llengua vernacla, la que parlava el poble del carrer, es va tornar imprescindible i la patrocinava la reina Isabel en persona. Pel que feia a llibres de cavalleries, en Joan va aconseguir d’en Bartomeu alguns exemplars dels dos primers volums d’Amadís de Gaula, compilats per Garci Rodríguez de Montalvo i impresos a Saragossa l’any anterior. Els va vendre de seguida.

Mantenia correspondència permanent amb el seu amic Miquel Corella; el Papa havia tornat a Roma amb la cort, i el valencià havia assegurat que era la gran oportunitat per a la venda de llibres dels regnes d’Espanya, terme geogràfic, i no polític, que equivalia a la península Ibèrica. Així doncs, en Joan va fer a en Bartomeu una altra comanda, i amb els llibres que ja tenia va preparar el viatge a Roma.

Tot i que es volia mantenir a distància, l’Anna no es podia estar d’acudir a la llibreria; era una gran lectora. I un dia que en Joan estava experimentant a la impremta amb un gravat que havia esculpit en fusta personalment, l’Antonello va treure el cap pel taller.

—Orlando enamorat —li va dir, amb la sornegueria habitual—, potser t’interessa saber que la teva Angèlica és a la botiga regirant-me els llibres.

—Ha preguntat per mi? —va demanar en Joan amb ansietat.

—No, per tu no ha preguntat pas —va respondre el llibreter, divertit—. Però sí per les darreres novetats.

En Joan tenia les mans brutes de tinta i es va afanyar a rentar-se-les tan bé com va poder. No hi va haver manera de treure-se-la de les ungles, de manera que es va vestir amb la millor roba de carrer i es va posar guants, encara que dur-los posats a l’estiu a dins de les cases era inusual. Frisós i fent aquella fila estranya, va anar corrents cap a la botiga per veure la seva estimada.

La va trobar fullejant un llibre, de dol rigorós, però tan bonica com sempre. Estava sola, ja que en ser vídua es deslliurava de la murga de la serventa. Quan ella el va veure, el va saludar calorosament, com hauria fet amb un antic amic, però va frenar qualsevol intent d’acostament físic. En Joan va insistir que anessin al despatx de l’Antonello, com havien fet anteriorment, però ella el va tallar en sec.

—Us vaig dir que respectaria el meu dol —el va censurar—. Espereu que passin els tres mesos.

—És que…

—Em sap greu —va replicar ella, suavitzant les paraules amb un dels seus encisadors somriures de clotets—. És el que vam acordar.

—El que vam acordar?

Ella no va perdre el somriure i va afirmar amb el cap. Sí, ho havien acordat. Ell no ho recordava així. Havia estat una imposició, però no volia desaprofitar el moment discutint. Per fi l’Anna va triar un llibre, el va pagar i, després d’acomiadar-se mantenint les distàncies com quan s’havien saludat, es va cobrir la boca amb la mantellina negra i va sortir airosament de la botiga.

L’Antonello observava somrient en Joan, que la contemplava des del llindar de la porta.

—T’has alliberat de la galera —va deixar anar l’home, petant-se de riure—. Però no d’un capità que et mani.

En Joan va pensar que era cert; l’Anna era una dona de caràcter. I això no li desagradava pas.

La calma a la frontera dels Estats Pontificis va permetre a en Joan emprendre el desitjat viatge a Roma. Ho va fer per terra, ja que Gaeta, a meitat de la ruta per mar, continuava en poder dels francesos. Va contractar un carro i un traginer, el va carregar amb els llibres i es va afegir a una caravana que es dirigia a la Ciutat Eterna protegida per l’exèrcit napolità. Així que es va haver instal·lat a l’hostal, va anar a casa d’en Miquel Corella, que es va alegrar de veure’l.

—Els teus coneixements d’artilleria serien molts útils a sa santedat —li va dir en assabentar-se que ja no estava amb en Vilamarí—. Et puc aconseguir una paga que superi els teus guanys amb els llibres.

—Moltes gràcies, Miquel —va replicar en Joan—. Però em sembla que serviré millor sa santedat i els súbdits de Castella i Aragó que hi ha a Roma amb les lletres, més que no pas amb les armes.

En Miquel es va arronsar d’espatlles sense insistir. En Joan temia que el valencià s’hagués sentit desdenyat, però l’home va continuar presentant-li clients entre les seves extenses amistats. Tots compraven llibres, i en Joan va concloure, en estudiar-los, que molts no els adquirien per amor a la lectura, sinó per temor d’en Miquel. Desitjaven congraciar-se amb el valencià; en Miquel Corella era poderós.

En Joan va fer un bon negoci, va establir una important cartera de clients entre els espanyols a Roma i va esbrinar una cosa. El papa Alexandre VI oferia empara a jueus expulsats i a conversos fugits dels regnes de Castella i Aragó, els quals formaven una gran colònia a Trastevere. Provenien de les finances, com ara canvistes o prestadors, o d’oficis que requerien certs estudis, i en general eren bons lectors.

Tenint en compte que havien viscut molts segles a la península Ibèrica, aquells jueus només empraven l’hebreu a les cerimònies religioses. Així doncs, tant jueus com conversos conservaven la cultura dels diversos regnes hispànics i serien bons clients per als seus llibres.

En Joan va escriure el següent: «Com és possible que uns reis catòlics expulsin els jueus per religió, quan el Papa, la màxima autoritat catòlica, els ofereix empara?».