14

Un dring insistent arribava des de fora.

—Les laudes! —va exclamar el novici, aixecant-se de rebot.

En Joan, adormissat, no es va moure fins que no va sentir el següent crit. Encara no s’havia fet de dia i tot era foscor. No entenia com en Pere es despertava amb un soroll tan apagat, quan ell no l’havia pogut arrencar del malson durant la nit. El novici va cercar a les palpentes l’hàbit tot advertint-los:

—No es pot faltar al rés de les laudes. Afanyeu-vos!

En Gabriel no s’havia mogut, i en Joan li va preguntar si estava despert.

—Sí —va contestar el nen, angoixat—. Ens hem d’afanyar.

Van cercar a les palpentes les sotanes que els havien prestat el dia anterior i se les van posar immediatament mirant de quadrar l’obertura més folgada del coll amb la part del davant. El novici va obrir la porta i una tènue claredat nocturna va marcar-ne el requadre. Van sortir a corre-cuita tot aixecant-se els llargs faldons per tal de no entrebancar-se; ja no plovia, però van xipollejar a l’empedrat, notant els còdols del paviment a les plantes dels peus descalços. Van seguir el novici, que, prest, es dirigia cap al claustre, del qual sortien llums.

El frare de la campaneta acudia amb una gresola a la porta de cadascun dels germans perquè poguessin encendre els llums d’oli. Van formar una cua i, en processó i cantant, amb les caputxes calades, van fer una volta al claustre i van entrar a l’església. El novici es va posar al final de la cua, i els nois el van imitar.

Els resos van durar mitja hora, i en sortir, en Joan va preguntar al novici:

—Quan esmorzem?

—Després de les pregàries de l’hora prima, així que es faci de dia.

En Joan va saber que aprofitaven al màxim la llum diürna per estalviar oli, i que els ciris i les espelmes únicament s’empraven als altars en les solemnitats. Com més cera es cremava, més important era la cerimònia. També, que a la nit es resaven les matines, de les quals ells s’escapaven perquè encara no havien fet els vots. El cel estava farcit d’estels i s’entreveien les primeres llums de l’alba, però com que no hi havia altra cosa a fer, van tornar a a la seva càlida màrfega de palla. En Gabriel es va adormir de seguida, i en Joan, incòmode per les picors que sentia al cos, es va quedar pensarós demanant-se què els tenia reservat el futur.

Les campanes van despertar en Joan de l’entreson en què havia caigut, alarmat per l’extraordinària reacció provocada en el seu germà.

—Les campanes! —exclamava aquest últim.

I d’un bot, sense ni tan sols posar-se la sotana, va sortir corrent al pati solament amb la camisa, descalç sobre les pedres i els tolls. Es va aturar en un punt des d’on podia veure el final del campanar de paret en què engegaven el vol les campanes. Però es va endur un desengany. Després d’un primer repic, la campana va fer un sol toc. La més petita ni tan sols es va bellugar.

—Un sol cop? —va demanar, desil·lusionat—. Ahir van tocar molts cops però no les vaig poder veure perquè era fosc i plovia. I ara que les puc veure, només en volen fer un. I no he arribat a temps!

—Perquè és l’hora prima, ximple! —li va dir el novici rient—. I «prima» vol dir «primera», i si és la primera és que va sola i, per tant, és un únic toc.

—La campana de Palafrugell feia el mateix —va puntualitzar en Joan en defensa del germà—. Però ell no ho recorda perquè la vila quedava lluny del nostre poble i gairebé no se sentia.

—Quin parell de pagerols! —se’n va burlar novament el novici—. Ignorants!

La ràbia d’en Joan va despertar i, aixecant els dits del peu dret per no fer-se mal, ja que anava descalç, li va etzibar una guitza al genoll amb la base del dit gros. En Pere va deixar escapar un ai! de sorpresa i dolor, i es va doblegar. En Joan es disposava a ventar-li un cop de puny a la cara, quan en Gabriel li va subjectar el braç. Es va contenir, però se sentia culpable i furiós alhora.

—Per què m’has pegat? —es lamentava el novici, que havia caigut a terra, mentre s’aferrava el genoll—. Ho diré a fra Antoni i us farà fora d’aquí.

En Joan es va alarmar. No era al poble, aquest no era un dels seus amics i les coses, al convent, podien ser molt diferents de com anaven a la platja.

—Però si no t’he fet res. —En Joan va intentar somriure amistosament—. Vejam, ensenya’m si tens cap blau o ferida.

L’altre es va aixecar l’hàbit per examinar-se els genolls, amb la qual cosa va mostrar per uns instants les vergonyes, temptant, sense voler, que en Joan hi propinés una puntada de peu. Encara li quedava ràbia i començava a menysprear aquell ploramiques.

El novici tenia el genoll una mica envermellit i va comprendre que no era excusa per queixar-se.

—Veus com no tens res? —va insistir en Joan—. A més, no deus voler dir a fra Antoni que ens has insultat i que et deixes pegar per un xaval més petit, oi?

L’altre va considerar la situació, i en Joan, que l’observava atentament, va saber que el sotsprior l’atemoria.

—Entesos —va cedir finalment—. Però no ho tornis a fer.

—Amics? —En Joan li va oferir la mà.

—D’acord —va dir el noi, agafant-la per incorporar-se.

A en Joan encara li desagradava el jove, però va pensar que li convenia tenir-lo del seu costat.

Va sentir novament picor als turmells i, en fregar-se’ls, va trobar un cercle enrogit al voltant d’un punt. I un altre a la cama, i encara un altre més amunt.

—Què és això? —va preguntar, esverat.

El novici el va mirar, burleta.

—Són picades de puça! Que tampoc sabeu què són, les puces?

En Joan recordava que un gos vagabund en va portar al poble i que les dones les van fer desaparèixer abans que es convertissin en una plaga.

—Salten i et xuclen la sang —va explicar el noi.

—Ja ho sé —va replicar en Joan, que començava a empipar-se novament—. Digue’m què es pot fer per desempallegar-se’n.

—Res —va respondre l’altre, fent un arronsament d’espatlles—. No s’hi pot fer res, simplement matar-les quan n’atrapes alguna.

I de sobte es va clavar una manotada al front.

—Les pregàries de l’hora prima! Me n’he oblidat! De pressa, vestiu-vos, que ens quedem sense esmorzar!

Després d’esmorzar, fra Jaume els va advertir molt seriosament que no tornessin a endarrerir-se a l’hora de les pregàries, però llavors els va preguntar amb un somriure càlid si volien que els mostrés el convent. Els nens, engrescats, van respondre que sí. La pluja del dia anterior havia deixat pas a un matí radiant, les pors s’havien dissipat i tot semblava bonic.

El monestir formava un rectangle mal traçat, la base del qual era la renglera de cases que donaven al carrer de Santa Anna. El convent s’ocultava al darrere i l’única entrada era aquella portalada que travessava els edificis. Els propietaris pagaven lloguer al prior, ja que el solar pertanyia a la comunitat. Els altres costats eren murs que separaven el recinte d’un pas de ronda paral·lel a les muralles exteriors, un pany de la segona muralla de la ciutat que separava el convent de la Rambla, i unes tàpies que limitaven amb un carreró que anava de la plaça de Santa Anna al pas de ronda.

El frare els va dur al claustre. El jardí presentava una vista preciosa, amb els tarongers brillants i les altes palmeres. En Joan va admirar una altra vegada aquells arcs airosos, sostinguts per fines columnetes, aturant-se, embadalit, en els relleus de cada capitell.

—Fixeu-vos, el claustre és al bell mig del convent, per aquí pot passar qualsevol germà i anar on vulgui sense mullar-se si plou —els explicava fra Jaume.

I era cert, per les diferents portes s’accedia a la placeta d’entrada, a les cel·les dels frares, al gran edifici que contenia la infermeria, a la cuina i al refectori, a l’església i a la sala capitular, i fins i tot tenia porta d’accés als safareigs i a l’hort.

—Amb això, ja coneixeu els edificis importants —va dir el frare—. La resta són magatzems i corrals.

Aleshores van sonar les campanes, i a en Gabriel se li va il·luminar la cara amb un somriure. No va fer cap comentari i va sortir corrent cap a la placeta, des d’on es podia veure el campanar.

—L’hora tèrcia —va observar el frare—. Hora de missa. Cridem els veïns.

De camí a l’església, les campanes repicaven alegrement. El so semblava omplir-ho tot, la gran sala del refectori, les escales i la cuina, i inundava el claustre entrant pel gran quadrat obert del pati central, on les palmeres es deixaven acariciar pel sol. Els frares van formar com de costum i, en sentir els tres greus tocs horaris, van començar els càntics, entrant majestuosament en fila a l’església, on esperaven prop de cinquanta feligresos.

En Gabriel va reunir-se amb el seu germà i tots dos van seguir el novici cap a l’interior del temple.

—Oi que és bonic quan la campana petita acompanya la gran? Oi que sonen més alegres? —va demanar, feliç, en Gabriel al seu germà.

En Joan va contestar que sí, que era cert. El sorprenia la passió d’en Gabriel per les campanes.