44

A fora, la tempesta empitjorava, i en Joan va escodrinyar aquell interior boirós i humit. Algunes goteres eren petits dolls d’aigua, i la bruixa li va demanar que l’ajudés a buidar els atuells. En Joan va obeir preguntant-se si el preu que pagaria aquella nit no seria excessiu. Estava esporuguit, però volia continuar endavant. Era la seva única oportunitat de canviar les coses, d’influir en el destí. Un cop endreçades les coses, ella li va preguntar:

—I ara digue’m: continues decidit a tirar-ho endavant? Et dono l’última oportunitat perquè marxis a casa teva sense sofrir més penes.

En Joan va dir que arribaria fins al final, i la bruixa va replicar que esperés mentre preparava les pocions. Al cap d’una estona li va oferir un beuratge tebi de gust terrós i amarg.

—Pren-t’ho d’un glop.

El noi va obeir i per un moment es va pensar que vomitaria. Era molt desagradable i, en contemplar la dona que l’observava, li va fer l’efecte que ella encara ho era més. Com podria fer-li l’amor? Es va estremir de fàstic.

—M’has explicat que el teu pare et va ensenyar a reconèixer els éssers del cel, oi?

En Joan va recordar aquells núvols cotonosos, blancs i canviants sobre un fons d’un blau intens, la mar en calma i el pare. Va sospirar amb nostàlgia i va assentir amb el cap.

—Doncs avui coneixeràs éssers molt diferents.

—Els éssers de l’infern?

La dona va riure sense respondre i, després d’agafar un bol amb una potinga a dins, va encendre una estella amb la gresola i la va atansar a una cosa que semblaven herbes. Va bufar i poc després van començar a fumejar. Es tractava d’un fum aromàtic que recordava l’encens, i la bruixa es va posar a recitar invocacions incomprensibles per al noi, que l’observava tens, amb el cor accelerat. De vegades bufava de manera que el fum anés cap a la cara de la seva víctima. De mica en mica, la cadència de les paraules es va incrementar fins a esdevenir un cantussol i, aixecant-se de la taula, la fetillera va començar a ballar amb passos curts sense parar de bufar sobre les herbes fumejants del bol que tenia a les mans. La barreja del fum amb el vapor tornava l’ambient dens, humit i carregat. Al cap d’una estona en Joan va apreciar els colors amb una brillantor més gran mentre el dominava un estrany rodament de cap. La dona remenava les anques ballant al seu voltant, i el noi es va imaginar el volum de les natges sota la faldilla i els pits que donaven forma al cosset. Aquelles pertorbadores sensacions, barreja d’excitació, mareig i aprensió, van anar creixent dins d’en Joan fins que la dona es va aturar tot d’una i li va ordenar:

—Mira aquí dintre.

I li va posar als peus una galleda de fusta. Ell va obeir malgrat el vertigen que l’envaïa i no va veure res més que aigua fosca al fons.

—No veig res.

—Observa amb atenció! —va insistir ella—. El temps que calgui fins que hi vegis.

Va fer com li deia i, seient al tamboret, va agafar-se a la galleda per mantenir millor l’equilibri mentre es preparava per a una llarga espera. Ella va reprendre el cantusseig i la dansa. En Joan no va trigar a entrellucar alguna cosa que es movia en la foscor de l’aigua. Una onda, una bombolla i, llavors, va veure un ésser que treia el cap: semblava un peix que provava de dir-li alguna cosa que no va poder entendre, però en tornar a submergir-se va mostrar a la part inferior unes cames i un sexe com si es tractés d’un home diminut. En Joan no es podia creure el que veien els seus ulls, va mirar fixament l’aigua durant una estona sense que passés res més i aleshores va pensar ficar les mans a l’aquosa foscor per atrapar aquell ésser i comprovar si era real. De sobte va percebre un altre bellugueig i va veure com un estrany personatge reptava fins a sortir de l’aigua, enfilant-se per la galleda. Vestia una camisola vermella, anava tocat amb un birret de bisbe i, en treure tot el cos de l’aigua, va revelar una meitat inferior de sargantana amb una llarga cua. Després en va aparèixer un altre amb una petita espasa, un escut i potes d’ocell. I després encara un altre, mig bestiola, mig persona, també armat amb espasa, que es va posar a lluitar amb l’anterior, i a continuació, uns altres dos tocant una viola i una flauta. I així van anar sortint de l’aigua fosca aquells esquifits éssers semihumans que es movien, lluitaven, ballaven i garlaven de manera inintel·ligible al ritme de la cançó de la bruixa.

En Joan els observava meravellat, ja no tenien necessitat ni de l’aigua ni de la galleda, sinó que flotaven en el buit. Aquells ens no li feien por, li resultaven familiars, els havia vist representats en alguns dels llibres que copiava. De mica en mica van anar prenent formes més desconegudes, més capritxoses i de més colorit. Un ésser amb la part superior de conill i llargues orelles ballava amb una dona de pitrera generosa que era un esquelet de cintura per avall; rates amb corones i atributs reials donaven ordres a inquisidors amb aparença de porc, i així desenes d’híbrids o de bèsties humanitzades es bellugaven sense parar.

La bruixa va parar de cantar, però d’alguna manera la seva cantilena continuava en el moviment dels personatges.

—Joan! —va sentir que cridava la dona—. Joan!

De sobte tota aquella bellugadissa va cessar, van desaparèixer els éssers i va tornar la foscor.

—Pensa en els pirates i en la teva família, fes memòria —li va dir la bruixa—. I en el regidor, i en el suïcidi del teu amic, i en en Felip, en els inquisidors i en la fugida de l’Anna… Troba el teu odi.

I el va sentir arribar com un vòmit que li pujava des de l’estómac cap a la gola, i va notar la còlera brollant-li des dels amagatalls més recòndits de dins del cos. Si hagués tingut el poder necessari, hauria mort tots aquells que li havien fet mal en aquell mateix instant. «Vull la força per venjar-me!», va mussitar amb la veu enrogallada, o potser només ho pensava. Mai no havia sentit una ràbia tan poderosa, l’ofegava.

—Mira l’aigua! —li va ordenar la bruixa—. Ara veuràs el dimoni.

I atansant-hi la gresola, va il·luminar l’interior de la tina i el noi va veure un rostre horrible, contret, deforme. Quan la dona va apartar el llum, en Joan es va incorporar vacil·lant. Desitjava allunyar-se de la galleda, li feia l’efecte que allò sortiria d’allà dintre, que l’atraparia, que li robaria l’ànima. Va fer unes passes titubejants i va vomitar. Una vegada i una altra, i una altra més. Quan es va dreçar, va notar que li feien figa les cames i va allargar la mà buscant la bruixa; sabia que era allà, a la vora, i s’hi va voler agafar, però només va arribar a tocar-la abans de desplomar-se.

Va recuperar la consciència lentament. Notava l’escalfor d’un cos al seu costat i va saber que era al llit de la bruixa. La dona l’abraçava i ell corresponia a l’abraçada; en aquell moment va sentir una carícia a la galta i un petó. La dona desprenia una olor agradable i una escalfor suau. Allà, al llit, en Joan es va sentir fora de perill de moment, lluny de la maleïda galleda i del dimoni, lluny de la llibreria, de la Inquisició, d’en Felip i de la justícia que potser ja el buscava. Estava tranquil, gairebé feliç. Sabia que solament era un instant de treva, la breu calma abans de la batalla imminent, i que en un tres i no res tot començaria de nou. No vestia més que la camisa i, palpant, va comprendre que només una fina tela el separava del cos de la dona. Tenia el membre dur, en erecció. Va recordar l’acord i es va preguntar si ho havien fet mentre havia estat inconscient. Li va sorprendre que, si no mirava la bruixa, simplement sentint-la, notant-ne l’escalfor i la pell suau sota la camisa, la sensació de fàstic que li havia produït durant la nit s’esvaïa. Ben mirat, li resultava agradable i plaent. Si es fixava en el soroll dels pots, una gota caient en un recipient, poc després en un altre, havia parat de ploure i la remor de l’aigua de la riera era apagada. Allò el va reconfortar una mica més. Llavors va notar que la dona desfeia l’abraçada mandrosament i que s’incorporava. Es movia amb seguretat enmig de la foscor, vestint-se, i al cap d’una estona va obrir les finestretes per deixar entrar la llum esmorteïda de trenc d’alba.

—Ja és hora de llevar-se, Joan.

Quedava una mica de caliu a la llar, la dona va atiar el foc i es va posar a escalfar l’esmorzar.

—Som-hi, lleva’t, vesteix-te, esmorza i vés-te’n —el va instar.

—Però… —I la va mirar interrogant.

—Ni el dimoni vol la teva ànima ni jo la teva virginitat —li va dir en to divertit.

La bruixa va sortir de la casa amb un bol, i en Joan va aprofitar per saltar del llit, va veure els calçons i el gipó al damunt d’un banc i es va vestir tan ràpid com va poder. Sentia alleujament i decepció alhora. Això era tot?

La bruixa va posar a la taula dos bols amb farinetes de civada i els va acompanyar amb llet de cabra acabada de munyir, mel i galetes. En Joan tenia l’estómac buit a causa de la nit anterior, i allò li va semblar un festí. La dona va començar a menjar mentre el contemplava en silenci. Se li amagava un somriure als llavis, i al noi no li va semblar tan lletja com poques hores abans, fins i tot la veia bonica; li faltaven algunes dents, però això era normal fins i tot en gent molt més jove. Per un moment aquells ulls verds li van recordar els de la seva estimada. Tots dos es van estar en silenci fins que en Joan no va poder aguantar més i va preguntar:

—Què va passar ahir a la nit?

—Que hi va haver tempesta i que la riera gairebé es desborda i s’emporta casa meva.

—Feu broma —va dir el noi, ofès—. Ahir vaig veure els éssers de l’infern i el diable.

—No, Joan —va replicar ella amb veu suau—. Vas veure els éssers de la terra, els mateixos que poblen les teves fantasies. Amb el teu pare vas veure éssers imaginaris del cel, no vas veure àngels. I ahir vas veure éssers imaginaris de la terra, no eren pas dimonis.

—Però jo vaig veure el rostre de Satanàs!

La dona va riure amb ganes.

—No, Joan. El que vas veure, el que tant et va espantar, va ser la teva cara reflectida a l’aigua.

El noi, perplex, es va quedar mut un instant i després va mussitar:

—No pot ser. Era el diable.

—No, no ho era pas —va remarcar ella, emfàtica—. O sí?

—Què voleu dir?

—Si anomenes diable l’odi, el rancor, la ràbia i el desig de venjança, aleshores sí, vas veure el diable en la teva imatge.

—Us burleu de mi.

—Vejam, ¿de debò creus que, si jo tingués un pacte amb el diable o algun altre ésser poderós, viuria en aquesta cabana plena de goteres? —La dona reia indicant-li amb la mà els pots que encara hi havia a terra—. Busca els que viuen en palaus, els reis, els rics, els inquisidors, els poderosos. Ells sí que tenen pactes amb el diable i amb les seves pròpies passions.

En Joan la va mirar en silenci, seriós, i al cap d’una estona ella va parar de riure entre dents. La seva expressió es va tornar greu i li va dir:

—No. No me’n burlo pas. Jo també vaig odiar, també vaig estar desesperada, i en veure’t, vaig saber que paties el mateix mal. Vaig voler saber fins on arribava el teu rancor i vaig veure que estaves disposat a tot per sadollar la teva passió assassina. Llavors vaig voler que la veiessis a la teva cara. Et vaig ajudar a entrar al món de les teves quimeres, vaig atiar la teva ràbia i, quan la vas manifestar plenament, et vaig il·luminar el rostre amb la gresola perquè la contemplessis tu mateix al mirall d’aigua. La teva imatge et va esglaiar tant, que de seguida vas vomitar la fel i espero que també part del teu odi. El rancor és una malaltia i, si no saps desempallegar-te’n, et matarà.

El noi va continuar menjant, ara a poc a poc, mentre meditava aquelles paraules. No es podia creure que el monstre que havia vist fos el seu reflex.

—I això és tot? —va preguntar per fi—. Vaig venir buscant venjança, i l’únic que em dius és que deixi d’odiar?

—Si no odies, no necessites venjar-te.

—Sí, deu ser veritat. Però amb aquesta frase tan maca no m’ajudeu pas, encara odio.

—Tant com ahir?

En Joan va voler rumiar-hi.

—No, no odies tant —va afirmar ella, sense esperar resposta—. Però aquesta malaltia no es cura tot d’un plegat i prou. Escolta, Joan, posa la teva energia a trobar la teva família, la teva estimada, a demostrar la teva innocència, però no la malbaratis odiant.

—No em dieu res que no sàpiga ja. Continueu sense ajudar-me.

—Escolta bé les meves paraules. —El rostre de la dona era sever—. Ahir vaig saber coses de tu, i no em preguntis com. I ara para molta atenció: et dic que aviat solucionaràs el teu problema. Torna al convent i afronta la teva realitat.

—Com ho sabeu, això?

Ella es va arronsar d’espatlles.

—Ho he vist.

—Com que ho heu vist? Expliqueu-vos.

—Ho he vist i no hi ha més explicació.

—Què em vau donar ahir a la nit amb el beuratge?

—Tampoc no tinc per què explicar-t’ho. Vés-te’n d’una vegada.

—Així? Sense més ni més?

—Sí.

—Si és cert el que dieu, tinc un gran deute amb vós. Us he de pagar més. Tres diners no és res.

—Ja m’has pagat.

—Com?

—Amb la teva abraçada d’aquesta nit. Feia dotze anys que no gaudia de l’escalfor d’una altra persona. Tu tens la mateixa edat que tindria la meva filla gran si visqués. L’he sentit en tu, i també el meu espòs i la resta dels meus fills. He anat més enllà del teu odi, he notat el teu amor. Oi que estaves disposat a donar-me la teva virginitat? —La dona va riure—. Amb la teva escalfor, amb la teva tendresa d’aquesta nit, n’he tingut de sobres. I ara, fora.

Llavors va agafar la capa del noi, va obrir la porta i el va convidar a sortir enèrgicament. En Joan va obeir i, quan va fer un petó a la galta de la dona, ella va inspirar profundament, delectant-se amb l’aire humit del matí.