65

El matí del sisè dia de navegació la flota va albirar les costes sardes, havien cobert la meitat del camí. No obstant això, en comptes de dirigir-se cap al nord i creuar per l’estret de Bonifacio, que separa Còrsega i Sardenya, i continuar cap a Nàpols, la nau capitana va posar rumb sud. El dia era clar i la costa es perfilava nítidament sobre la mar blava.

A primera hora de la tarda van veure el cap de la Caça, foradat per coves de dimensions descomunals, com ara les de Neptú i Dragonera, on els navegants deien que els pirates amagaven els botins. Al darrere es trobava el port natural més gran de la Mediterrània, anomenat del Comte, refugi de naus durant els temporals i lloc de reparació, i als voltants hi havia uns quants illots rere els quals els pirates solien espiar les preses.

Malgrat la situació, en Joan s’emocionava veient personalment aquells indrets que li resultaven familiars gràcies als relats dels marins de les tavernes i, quan podia, s’aixecava del banc per contemplar millor la línia de la costa.

Després va aparèixer a la vista l’àmplia rada de l’Alguer, protegida dels vents de tramuntana i de ponent, i que es tancava cap al sud amb un promontori on s’encimbellava la ciutat fortificada del mateix nom. Els navegants apreciaven el seu port i, si fa no fa, la consideraven una ciutat catalana, ja que, arran d’una revolta sarda, havia estat repoblada per gent del camp de Tarragona i més endavant per immigrants de Barcelona que fugien de la guerra civil. Era la capital del nord de l’illa i deien que era molt bonica.

—És l’Alguer! —va dir emocionat a en Carles. I es va incorporar per veure-hi millor, la qual cosa va provocar que en Guerau l’escridassés i li propinés una fuetada que no li va fer mal, perquè va caure sobre el banc—. És l’Alguer —va repetir més fluixet perquè no el sentissin des de la cossia—. Un indret preciós.

En Carles el va mirar amb un somrís complaent, un xic burleta, com si tractés amb un marrec ingenu, il·lusionat per una bestiesa.

—I què ens importa? Ens quedarem aquí encadenats. Tant és remar cap a una ciutat bella que cap a una altra de lletja.

—Com m’agradaria veure-la! —va insistir en Joan.

En Carles va negar amb el cap incrèdulament.

—Continues sense adonar-te d’on ets —li va dir.

La ciutat va rebre la flota amb salves d’artilleria, que els vaixells van respondre amb els mateixos honors. Una comitiva de notables va acudir amb xalupa a la nau capitana i van informar d’atacs recents de pirates barbarescos a embarcacions i pobles costaners. L’almirall no tenia pressa per arribar a Nàpols i aviat la notícia va córrer de boca en boca: la flota emprendria una operació de neteja cap al sud, on esperava trobar els pirates. A més de senyor de Palau (a Roses), en Vilamarí era baró de Bosa, una població emplaçada al sud de l’Alguer; per tant, tenia bones raons per eliminar els barbarescos.

Van fer nit a les aigües manses de la rada de l’Alguer i l’endemà van tornar a procurar-se aigua i provisions. Abans d’iniciar la missió, l’almirall va ordenar maniobres en les quals s’havien de fer virades ràpides, parades en sec i moviments cap endarrere.

En Joan va comprendre que fins aleshores únicament havia experimentat una voga plàcida, un viatge de plaer. Aviat va aprendre noves ordres transmeses mitjançant tocs de corneta i va conèixer diferents ritmes de voga. La nau era un enorme giny de guerra que es movia amb precisió gràcies a l’admirable sincronia dels gairebé dos-cents remers. Aconseguir la coordinació no era fàcil en aquells vaixells en què cada galiot tenia un rem propi; la preparació era essencial.

Qualsevol badada es pagava molt cara. El còmit era el responsable de la voga i es passejava per la cossia donant instruccions i assegurant-se que tant algutzirs com remers complien estrictament la seva funció. I la funció de l’algutzir o sots-còmit era castigar el galiot que s’endarreria executant una ordre o que no hi posava la força necessària.

Els capitans competien fent curses amb les naus i els galiots havien de remar a voga viva, la qual cosa obligava els forçats a doblar la velocitat de remada fent quatre palades per minut. Era un esforç esgotador, i quan en acabar aquelles competicions els capitans i els oficials celebraven el triomf o maleïen la derrota, en Joan, en Carles i la resta de companys es deixaven caure, baldats i amarats de suor, als bancs.

—Ja podrien competir els capitans corrent per la platja, en comptes de fer-ho esllomant-nos a nosaltres —es queixava en Carles.

En Joan no podia estar-se de somriure en imaginar-se l’escena. L’amoïnava el noi, sempre semblava al límit de les seves forces i el sorprenia que pogués mantenir aquell ritme. Tot i això, defallia i fins a tres vegades va haver de tastar el fuet d’en Guerau, que l’increpava dient-li «nena». No semblava pegar-li fort, però en Joan es mossegava els llavis amb ràbia en pensar en les violacions que el noi havia patit i en aquella insidiosa injustícia.

En Joan va acabar el primer dia de maniobres amb dues fuetades a l’esquena i els peus arrugats i glaçats. Els galiots eren a la part més baixa de la coberta, i les virades i la mar una mica picada els tenien a mercè de les onades, que els xopaven sovint. La recompensa per la dura jornada va ser un plat addicional d’estofat de cigrons al migdia i doble ració d’aigua.

Durant el sopar va arribar la notícia entre xiuxiuejos d’un banc a l’altre: un dels galiots havia mort a causa de l’esforç. En Joan es va estremir, però va continuar menjant. Ell volia sobreviure.

En fer-se fosc va recordar que durant les pràctiques s’havien sentit pocs trets d’artilleria. Per a què reservava l’almirall els canons i les colobrines?

Quan en Vilamarí va quedar satisfet de la maniobrabilitat de les naus, es va celebrar una missa a terra per als oficials de la flota i les autoritats de la ciutat. El comiat va ser amb timbals, trompetes i salves de canó.

A menys d’una jornada de navegació es van aturar a la desembocadura del riu Temo, on van esperar un parell de dies que l’almirall resolgués els seus assumptes com a baró de Bosa, població situada a poca distància riu amunt.

La flota va continuar tot seguit amb rumb sud i va albirar diverses naus comercials, que va inspeccionar per obtenir notícies. El segon dia de navegació, ja gairebé a l’extrem sud de Sardenya, van trobar les illes de San Pietro i Sant’Antioco, que estaven envoltades d’illots menors, ideals per ocultar naus pirates. En arribar a la primera, l’illa Piana, al nord de San Pietro, l’almirall va ordenar que les dues galeres menors la costegessin per llevant mentre la Santa Eulàlia ho feia per ponent. De sobte van sentir els crits del guaita. Una fusta sarraïna, oculta rere les roques, va sortir fugint a força de rems alhora que hissava la vela del seu únic pal, que havia mantingut arriada per no delatar-se. Els oficials van cridar ordres i, a toc de corneta, els galiots es van aixecar dels bancs per impulsar els rems, amb totes les seves forces, a ritme de voga viva.

—No els atraparem —va remugar entre dents en Jerònim al seu darrere—. Són més lleugers.

En efecte, cada vegada que tombava el cap quan es posava dret per empènyer el rem, en Joan, situat a la zona de proa, podia veure que els musulmans al principi mantenien la distància, i després, de mica en mica, l’ampliaven. El jove es preguntava, estranyat, per què la galera no feia servir l’artilleria.

En comprendre que no l’atraparien, va vigilar el passadís de la cossia i, en veure un parell d’oficials que es dirigien a proa, va exclamar:

—Jo puc encertar aquella fusta amb una colobrina!

Va veure que els oficials s’aturaven i el miraven amb sorpresa, però van continuar el camí quan en Guerau, rabent, li va clavar una fuetada que li va creuar l’esquena, alhora que li ordenava que remés i que callés.

Tot i això, en Joan no va callar. Va repetir l’exclamació poc després, quan en Pau de Perelló en persona, el capità, va passar cap a proa.

—Joan Serra, cinc fuetades! —va rugir en Guerau.

Al cap d’una estona el capità va manar aturar la persecució. Els remers es van desplomar, panteixants i xops de suor, sobre els seients i van buscar l’odre d’aigua amb ansietat. Un sentiment de derrota semblava haver envaït els tripulants, també els galiots cristians.

Amb les naus ancorades per passar la nit, i mentre el fogar estava encès per preparar el sopar dels oficials, va arribar l’hora dels càstigs. En Guerau i un altre algutzir van deslligar els grillons d’en Joan, li van treure la brusa i el van fer pujar a la cossia. Hi havia dos penats a tres fuetades per lentitud en la remada, i en Joan en rebria cinc per desobediència. A bord, tothom (oficials, tripulants, soldats i galiots) havia de contemplar el càstig. En sentir-se el xiulet d’ordenança, la xusma es va haver de posar dreta, ja que vogava per sota del nivell de la cossia, i asseguda no ho veia. Per torns, lligaven els penats al pal de la vela, el còmit llegia la sentència i el motiu, i un algutzir procedia a administrar el càstig.

Aquelles fuetades van ser molt diferents de les de Barcelona. A en Joan li va fer l’efecte que li arrencaven la carn, i el dolor el va fer udolar i fins i tot perdre l’equilibri en alguna ocasió, amb la qual cosa va quedar penjant del pal pels nusos.

—Però, que ets boig? —li reprotxava en Carles, mentre, ja al banc, li administrava sobre les ferides un ungüent que li havia donat la mare abans de sortir de Cotlliure—. Si l’algutzir t’ordena una cosa, la fas. A més, com goses parlar al capità en persona?

En Joan no va dir res, però es va queixar quan el noi li va posar l’ungüent al següent traç sangonós que tenia marcat a l’esquena. Seria una nit molt llarga.