30

Amb la invalidesa de fra Nicolau, la vida va canviar al convent. Fra Jaume es va fer responsable de l’hort, a més de la cuina. Deia que donant instruccions al cuiner i a l’hortolà també resava, que a Nostre Senyor li plaïa el treball. Com que els altres frares eren d’un altre parer, no hi va haver disputes; ningú no volia encarregar-se d’aquelles tasques.

Fra Nicolau caminava amb molta dificultat i li costava parlar o raonar, tot i que era capaç de repetir les pregàries a l’església i participava en totes les funcions religioses. El novici o en Gabriel s’encarregaven d’acompanyar-lo.

—Gràcies, fill —provava d’articular el monjo contínuament.

Els mirava amb un somriure dolç i era capaç de passar-se hores embadalit contemplant les faccions dels nois.

—Pobre home —se’n compadia en Gabriel—. Mira com l’han deixat.

—Però no era pas bo amb tu —li va replicar un dia en Joan.

El germà petit va fer un arronsament d’espatlles abans de respondre:

—Ara és una altra persona. Necessita ajuda.

En Joan se sorprenia de les atencions que el seu germà procurava a aquell home. Al matí li netejava els orins del bací i li parlava afectuosament quan l’acompanyava a l’església o li acostava el plat i el pa a la taula.

En Joan es repetia que ells dos eren molt diferents i que en Gabriel era molt més bo que no pas ell. El seu germà no guardava rancor i ell tenia molta ràbia a dins. Recordava aquell home, el borni que va matar el pare; el veia colpejar la mare, i crispava els punys desitjant venjança, sang. Sentia odi i, com que no sabia l’origen dels pirates, no sabia cap on canalitzar la rancúnia.

En Gabriel continuava dient que es faria soldat i que junts partirien al rescat de la mare i de la germana per tornar amb elles i un tresor moro. Però en Joan sabia que això no seria mai així. El seu germà, al contrari d’ell, no desitjava matar ningú. En Gabriel era millor persona, era més a prop de Déu.

I per això mateix estava convençut que ell no seria mai un bon copista de l’estil de l’Abdal·là. Dubtava que alguna vegada pogués deslliurar-se de la ira, de l’odi, i que, igual que a un coix se l’identifica en caminar, les seves lletres delatarien la ràbia del seu cor.

Tot i això, l’escriptura d’en Joan millorava dia a dia, i el vell li ensenyava nous trucs. Les còpies es feien en lletra gòtica, però el musulmà li deia que en el futur s’imposaria el tipus de lletra itàlica, inventat recentment a Venècia. La menor distància entre les lletres permetia identificar sense problemes les paraules, separades per espais, i l’ús de majúscules i minúscules millorava la comprensió de les frases; resultaven molt més fàcils de llegir. També li va fer practicar aquest tipus de cal·ligrafia.

Tanmateix, en Joan volia ser llibreter i sabia que la venda de llibres escrits, tant si eren impresos com copiats, era escassa i que el negoci s’aguantava gràcies als llibres en blanc i al material d’escriptura. Poques llibreries tenien impremta, i pràcticament cap un scriptorium; en canvi, totes tenien un taller d’enquadernació. Havia d’aprendre l’ofici, i va rebre el permís de l’amo per treballar a estones al taller.

Per obtenir el grau de mestre relligador havia de presentar primer el projecte d’un llibre d’elaboració acurada a una comissió de mestres que tenien el dret de fer-hi modificacions. Tan sols quan el projecte fos acceptat, l’aprenent podria fabricar-lo. El resultat havia d’impressionar el comitè per la seva qualitat i, si era aprovat per unanimitat, l’aprenent rebia el títol de mestre.

L’obra amb què se superava el rigorós examen s’anomenava «obra mestra». El procediment de les obres mestres era molt semblant en tots els gremis. Aquests últims controlaven la qualitat de la producció dels seus membres fins a l’extrem que, si un client reclamava i el gremi considerava que tenia raó, l’objecte en qüestió era destruït en públic. L’agremiat havia de tornar els diners i s’arriscava a ser expulsat, i en aquest cas no podria treballar mai més en aquesta activitat.

En Joan sabia que li faltava molt per poder fer una obra mestra, ni tan sols era aprenent, encara, però volia elaborar el seu primer llibre. Va demanar permís al mestre Guillem, que li va dir que era massa aviat, que amb prou feines tenia experiència, però que, mentre fes servir únicament les restes de paper sense valor, ho podia intentar. Havia de ser necessàriament un llibre petit, ja que no hi havia materials sobrers de grans dimensions; així doncs, el va fer de la mida de la seva mà. Per la mateixa raó els fulls havien de ser individuals. Arreplegant trossos, al cap de quinze dies ja tenia vint fulls per relligar. El primer pas va ser alinear-los i tallar-los amb la cisalla d’una mateixa mida, i seguidament subjectar-los amb un torniquet i cosir el llom amb diverses puntades. Els va cosir en grups de deu per lligar-los després a unes cobertes de pergamí. Va emprar tres trossos de cuir per fabricar les tapes i el llom. Amb això va folrar la coberta encolant cuir i pergamí de manera que no es veiessin els cosits del llom, que a més va reforçar amb cola. Així que va quedar eixut, va revisar amb cura l’obra abans de mostrar-la al mestre. En Joan se sentia satisfet amb el resultat, però en Guillem, després d’examinar el llibre, li va indicar un bon nombre de defectes, explicant-li què havia de fer per evitar-los en el futur. Però finalment li va dir, somrient:

—Molt bé, Joan. És una feina excel·lent, tenint en compte que ve d’un principiant. Si continues així, algun dia faràs la teva obra mestra.

En Joan es va sentir orgullós de la feina. No passava sovint que rebessis la felicitació d’un mestre. En Guillem va dir que demanaria a l’amo que permetés a en Joan quedar-se l’obra que havia fet. Era el seu primer treball, l’havia fet amb materials de rebuig i el llibre no arribava a la qualitat mínima perquè la botiga dels Corró el posés a la venda. L’endemà el mestre li va dir que el llibre era seu. En Joan se’l va endur al convent i allà va demanar al novici que li ensenyés a escriure el nom. Va apuntar al llibre «Joan Serra» amb elegants lletres gòtiques; això el va fer feliç i va decidir conservar-lo. No volia que ningú sabés que, de mica en mica, síl·laba a síl·laba, anava entenent el que escrivia.

En Joan desava el llibre en una lleixa de la cel·la per contemplar-lo embadalit mentre recordava les paraules de l’Abdal·là. Era un objecte sagrat, màgic. I era seu.

Pocs dies més tard va copiar, als primers fulls del llibre, la nota que el seu mestre li havia lliurat quan li van fer la quintada de l’agulla de tres puntes. «Per trobar el que cerques, cal saber què és. Que no t’enganyi el nom de les coses, esbrina com són realment».

En Joan va amagar el llibre després d’acariciar la coberta de cuir. Ja comprenia alguna de les paraules. Dies després va demanar al novici que li ensenyés com s’escrivia «Anna» i va anotar aquell nom meravellós. I com que els llibres eren màgics, va saber que amb això posseïa una part de la noia. No en va poder dibuixar ni el somriure de clotets, ni el parpelleig, ni el verd dels ulls, ni aquell gest de la mà. Tant de bo ho hagués sabut fer! Però ni el millor poeta ni el millor cal·lígraf haurien aconseguit reflectir tot allò en paraules. Era tan meravellós, que no es podia descriure. «Anna», llegia una vegada i una altra al llibre. No podia deixar de pensar-hi.