24

Un fet va acabar empitjorant la vida d’en Joan aquells dies. El 4 de gener de 1485 els remences de Pere Joan Sala van derrotar les tropes reials de Barcelona, i desenes de cavallers i peons van morir en el combat. Les posicions dels revoltats es van tornar més sòlides i la rebel·lió es va estendre amb nous remences que es negaven a pagar les rendes als propietaris. Els ciutadans de Barcelona coneixien massa bé la gana i la pesta que la seguia, i temien un bloqueig dels subministraments del camp.

El tracte del pèl-roig cap a en Joan va empitjorar. Era el remença, i no servia de res al·legar que era una invenció d’en Felip, ni que la seva família eren pescadors i que sempre havien estat lliures. El pinxo emprava un to despectiu cap a en Joan i va reprendre les bromes pesades.

—Cadascú és el que és —deia—. Ells van néixer serfs i cal que compleixin les obligacions dels pares.

En Joan no hi estava d’acord. El pare havia dit que calia lluitar per guanyar-se la llibertat, i això feien els remences. I va aprofitar la primera ocasió per parlar-ho amb en Bartomeu, que tenia molts contactes al Consell de Cent i sabia d’aquests temes.

—Els remences fa molts anys que lluiten contra els privilegis abusius dels senyors —li va explicar el mercader—. Van lluitar al costat del rei durant la guerra civil contra la Generalitat, que aleshores representava els drets i els privilegis senyorials. Però, amb la victòria, el rei va oblidar els camperols que l’havien ajudat. D’això ja en fa dotze anys, i la situació dels remences no ha millorat pas.

—És injust —va dir en Joan, indignat.

—Sí, però el rei s’estima més ser poderós abans que just. I ara els remences no només rebutgen els mals usos, sinó que tampoc no paguen els delmes als propietaris dels terrenys. Els recaptadors no gosen acostar-se als pobles que controlen els remences i, si ho fan, marxen sense cobrar. Algun n’ha sortit ben escaldat.

—M’agradaria que en Pere Joan Sala i els seus guanyessin —va concloure en Joan—. Lluiten per la seva llibertat.

En Bartomeu va somriure.

—Per la seva llibertat i per alguna cosa més, diria —va replicar—. T’aconsello que no ho diguis en veu alta a Barcelona, però.

En Joan va assentir amb el cap. Ja ho sabia.

Durant algun temps el turbant de l’Abdal·là va deixar veure la bena, i en Joan temia que l’amo s’assabentés de la seva mala acció, per bé que aquest últim mai no l’hi va retreure. Ell no havia volgut fer tant de mal al musulmà, i el continuava odiant, però estava massa encaparrat per planejar una altra venjança contra el vell. Els seus pensaments se centraven en com esquivar l’assetjament constant al qual el sotmetia en Felip i a aconseguir que fra Nicolau deixés d’empipar el seu germà.

Malgrat les preocupacions, en Joan no oblidava la mare ni la germana, tot i que amb tretze anys acabats de fer no tenia mitjans ni forces per plantejar-se un rescat. Pregava per elles diverses vegades al dia, algunes amb en Gabriel, i conservava l’esperança d’alliberar-les quan fos gran.

En Bartomeu els va parlar dels frares de la Mercè, que es dedicaven a rescatar cristians captius dels musulmans, i els nois li van suplicar que demanés una audiència per indagar sobre el parador de les captives. Al cap d’un temps el mercader va arribar amb la gran notícia: el general mercedari acceptava veure’ls.

Fra Antoni Morell tenia prop de cinquanta anys, vestia l’hàbit blanc de l’orde i va voler conversar amb ells tot passejant per la platja. La tarda era assolellada, hi havia tres naus fondejades al port i unes quantes barques pujades a la sorra. Les onades arribaven mansament i, així i tot, semblaven voler mullar-los els peus. Feia dies que en Joan no veia la mar, i cada vegada que ho feia notava una punxada de nostàlgia al cor en recordar els temps feliços amb la família al poble.

En veure el frare, els nois li van besar la mà i es van agenollar suplicant-li ajuda.

—Per què creus que els pirates que van assaltar el teu poble eren musulmans? —va preguntar el general mercedari a en Joan.

El noi va fer un arronsament d’espatlles.

—Bé —va respondre—, tots deien que eren sarraïns. Les galeres duien gallardets verds, i el regidor, que els va veure, va dir que eren moros.

—És estrany —va dir el mercedari, pensatiu—. Feia temps que els sarraïns no atacaven les nostres costes. Quan dius que es va produir l’assalt?

—A la darreria de setembre.

—Aquesta és l’època en què les galeres deixen de navegar, no estan preparades per als temporals de la tardor i de l’hivern —va prosseguir el religiós—. I el teu poble és molt lluny de les seves bases. A més, sou en una zona de tramuntana i temen molt aquest vent. És estrany.

—Em vas explicar que vas ser molt a prop dels pirates —va intervenir en Bartomeu—. Els vas sentir parlar?

En Joan es va quedar pensatiu. Havien parlat?

—Si van parlar, no va ser pas en la nostra llengua. No recordo haver entès res —va replicar.

—És més probable que fossin corsaris provençals o genovesos, abans que moros —va sentenciar el mercedari—. Fa tres anys els provençals van arrasar la contrada del cap de Creus, i en fa un parell, quan va esclatar la guerra amb Gènova, el genovès Battista va assaltar les poblacions del litoral de Barcelona i va capturar fins i tot una galera que l’almirall Bernat de Vilamarí havia enviat per plantar-los cara. Però allò va ser al juliol, i parlem de la darreria de setembre, no és temps de galeres; a més, el teu poble deu ser a més d’una setmana de navegació de Gènova. Jo m’hi jugaria qualsevol cosa que han estat els provençals, i si han estat ells els mercedaris no podem fer-hi res.

—Per què? —es va estranyar en Joan.

—Perquè la nostra missió és salvar abans les ànimes que no pas els cossos. Rescatem captius cristians amb diners o bescanviant-los per presoners sarraïns; procurem portar primer els més febles perquè no caiguin en la temptació de renegar de Nostre Senyor. Els salvem l’ànima.

—I no faríeu res si els pirates fossin de Marsella?

—No, no podem fer res. És entre cristians, i no hi ha perill que els captius renunciïn a la fe. Tot i això, un cristià no en pot esclavitzar un altre, llevat que sigui un ortodox, com ara els grecs.

—Llavors, si els provençals són cristians com nosaltres no podrien esclavitzar els del meu poble, oi?

—No poden fer-ho, però tampoc no poden robar —va replicar el frare—. I roben. Esclavitzar és prendre a algú la possessió més preuada després de l’ànima: la llibertat.

—I doncs, com és que el regidor de Palafrugell va dir que eren sarraïns? —va demanar en Bartomeu—. Ell sí que és capaç de distingir entre un moro i un provençal.

—Es podria haver equivocat.

—Tot i això, fra Antoni, us preguem, per caritat, que esbrineu si la família d’aquests nois és al nord d’Àfrica —va dir en Bartomeu.

—No us negaré la caritat, però em penso que la gestió és inútil —va respondre el frare—. Hi ha més coses estranyes en aquest assumpte. Per exemple, si eren sarraïns, per què el regidor de Palafrugell no ens va demanar que busquéssim els seus vassalls captius?

En Joan va fer un arronsament d’espatlles. Massa per quès?

Era un matí plujós, i amb boirim, de la primeria de febrer, quan les campanes de la catedral van començar a sonar fora d’hora. Es tractava del lúgubre toc de difunts. Poc després s’hi van afegir les de l’església del Pi, i aleshores les de Sant Just. Era un repic greu que afeixugava tristament l’ànima i que angoixava. En Joan també va identificar les de Santa Anna, i aviat els campanars de tota la ciutat es van unir per anunciar la tragèdia.

A casa dels Corró tothom va sortir al carrer per saber què passava i, sota la fina pluja, veïns i artesans s’interrogaven els uns als altres fins que va arribar la notícia.

—Els remences de Pere Joan Sala han assaltat Granollers! Han pres la vila!

A en Joan el va sorprendre el rebombori. La derrota de les tropes reials un mes abans no havia causat tant d’esverament. Aviat va comprendre la raó. Granollers no pertanyia a cap senyor: era una vila emparada pels drets i els privilegis de Barcelona. En realitat es considerava un barri més de la ciutat. Pere Joan Sala havia gosat atacar la ciutat! La guerra ja no era només de senyors contra camperols, el líder remença havia comès un error fatal. Barcelona el destruiria.

Poc més tard les campanes de la catedral van deixar de sonar tristes i solemnes per canviar a insistents i peremptòries. Totes les altres les van seguir.

—És el via fora!

El toc era furiós, ple de ràbia, semblava com si les campanes fossin la veu de la ciutat clamant venjança. El via fora era la crida als ciutadans perquè empunyessin les armes en defensa de Barcelona. Va veure com el rostre de la gent del carrer passava de pesar a determinació, i de tristesa a ràbia. De seguida van aparèixer ballestes, arcs, llances i espases, i mossèn Corró, amb elm, cuirassa i llança, va fer que li portessin el cavall i va agrupar els seus homes al davant de la botiga.

—Lluís i Joan, vosaltres us quedeu aquí, sou massa joves —va ordenar—. Els altres veniu amb mi.

Les campanes continuaven repicant peremptòriament, amb urgència, i quan algú cridava «via fora!», un clam exaltat li contestava. En Lluís i en Joan van decidir seguir els grans per observar, no es podien perdre tot aquell sarau.

Els gremis tenien una funció clau en la defensa de la ciutat; en cas d’atac, a cadascun se li encomanava la custòdia d’un sector de la muralla. Era una qüestió d’honor. La covardia o l’heroïcitat d’un membre del gremi humiliava o enaltia tots els compares.

Els llibreters encara no tenien gremi oficial i funcionaven segons unes ordenances municipals per a llibreters i relligadors de l’any 1446, però s’agrupaven en una confraria que venerava sant Jeroni, amb capella a l’església de la Trinitat, situada a la plaça del mateix nom, i cap allà es va encaminar la reduïda tropa dels Corró. De camí es creuaven amb altres colles armades que es dirigien a les esglésies on els seus patrons tenien capella, i aviat van coincidir amb més llibreters. Se saludaven amb un «via fora!» tot enlairant les armes. En Joan va veure al lluny en Bartomeu, que anava a cavall i armat com mossèn Corró.

Així que van ser a la plaça, el llibreter es va presentar al germà major de la confraria, que va inscriure els seus homes i les armes que portaven al llibre de combatents. Després, el germà major va anar al Consell de Cent i al cap d’una estona va tornar dient que la tropa ja es podia dispersar. Aquesta vegada en Destorrent en persona, conseller en cap de la ciutat, dirigiria un exèrcit ciutadà que s’uniria a les tropes reials. La campanya podia ser llarga, era hivern i els gremis havien de reunir provisions per als efectius. En qüestió d’una setmana, quan tot estigués a punt, les tropes sortirien a enfrontar-se amb les de remences de Pere Joan Sala.

En Joan vigilava fra Nicolau. Les contínues mirades van fer que el religiós les hi tornés amb un somriure massa afectuós. El noi no volia que el monjo s’adonés del fàstic que li provocava i de vegades li tornava mig somrís. Un dia, en creuar-se a les escales d’accés al refectori, en Joan va notar les mans del frare a les natges. Va ser un contacte breu, però li va produir una sensació molt desagradable i una repugnància immensa. Va recordar l’esglai d’en Gabriel quan el nen havia estat víctima del mateix acte, i va haver de contenir la ràbia per no llançar-se sobre aquell individu i fer-lo caure rodolant escales avall. Tenia altres plans. Protegiria el seu germà a tot preu i només veia una solució.

Una tarda va sortir del taller amagant a la capa una de les eines que empraven per tallar paper i cuir. Era un ferro pla i allargat, amb una petita curvatura; un extrem feia de nansa i l’altre tenia una vora en punta; molt esmolada. Havia decidit degollar el monjo mentre dormia; després amagaria l’arma al mur que separava el convent del passatge de ronda de la muralla, per recuperar-la l’endemà des del carrer i tornar-la a la llibreria. Era conscient del risc que allò comportava, però estava disposat a qualsevol cosa abans que veure patir el seu germà.