28

En Felip el va increpar quan es va assabentar que treballava amb l’Abdal·là, però en Joan li va dir que eren ordres de l’amo i que hi parlés si tenia cap problema. Mossèn Corró era una de les dues persones que el ganàpia semblava respectar i témer. I amb motius. Havia estat company del pare, l’havia acollit a la llibreria de ben jove en quedar orfe i, malgrat el seu temperament difícil, el tractava com a un fill. A més, era el llibreter qui havia de recomanar a la confraria que l’acceptessin per a l’examen de mestre relligador. El títol requeria no només habilitat i coneixements, sinó també dignitat i categoria moral. I mossèn Corró dubtava del pèl-roig pel que feia a aquests punts.

En Joan continuava a la quadrilla, en la qual tothom apreciava la seva bona punteria amb les pedres. Eren els mateixos que assistien a les prèdiques dels nous inquisidors i que, de tant en tant, atacaven els jueus. Al noi allò el contrariava i intuïa que en Bartomeu, l’Abdal·là i els Corró el censurarien si se n’assabentessin, però el ganàpia i la seva quadrilla ho consideraven una prova de valor i era el que esperaven d’ell.

L’altra persona que en Felip temia era la bruixa del Raval. La dona vivia en una casa d’una zona deshabitada, plena d’arbustos i matolls, en equilibri sobre una riera, al final d’un camí anomenat Peu de la Creu. Deien que la vella era cega, però que havia venut l’ànima al diable a canvi d’un ull de vidre amb el qual podia veure-hi. Si mirava un noi a través d’aquest ull, el jove perdia la virilitat. La prova de valor definitiva era trucar a la porta de la casa de la bruixa. La quadrilla esperava que en Joan se sotmetés a la prova, i així ho va fer, ja que no tenia notícia de ningú que la bruixa hagués desgraciat, i en canvi sí coneixia el nom d’uns quants nois morts o esguerrats per una infortunada pedrada.

La quadrilla es va quedar a l’entrada del viarany que duia a la casa, que era recte i permetia la visibilitat, tot observant en Joan. El noi s’hi va apropar amb cautela. Era una tarda rufagosa d’hivern, la xemeneia fumejava, i el noi es va imaginar que la dona devia ser a casa. Va agafar un roc de mida considerable per si havia de defensar-se i, amb això, va trucar dues vegades a la porta amb prou força perquè ho sentissin els compares. Després es va reunir amb ells caminant amb diligència en comptes de córrer com feien tots. Quan va arribar al final del carrer, els companys l’esperaven amagats perquè no els veiés la bruixa, que ni tan sols va obrir la porta. Allò va fer que en Felip, impressionat amb la serenitat mostrada per en Joan en caminar i no córrer, el comencés a tractar amb respecte, i que aquest últim, afalagat i feliç, confiés en el jove fins a l’extrem d’explicar-li, una setmana més tard, el problema amb fra Nicolau.

El pèl-roig el va escoltar molt interessat i va dir que no permetria que el germà d’un dels seus patís per culpa d’un degenerat. Havien de fer sortir la rata del cau i per aconseguir-ho els calia un esquer.

I aquest esquer seria un dels de la quadrilla: un noi tan sols una mica més gran que en Joan mateix, però de faccions angelicals. El jove va acudir a missa a Santa Anna els diumenges i va començar a mirar amb desvergonyiment de vegades, amb timidesa d’altres, fra Nicolau. L’home va advertir l’interès que despertava en aquell àngel, però no va fer altra cosa que tornar-li les mirades i somriure. En Felip, a una distància prudencial, no es perdia detall de l’intercanvi i a partir de la tercera missa va començar a impacientar-se davant la impassibilitat del frare. Així doncs, en acabar el següent ofici, el Cara d’Àngel es va acostar al monjo per demanar-li confessió. L’home el va mirar amb sorpresa i va replicar que ell no era pas confessor. Però el noi li va dir que l’esperava al carreró que anava de la plaça de Santa Anna a la muralla del darrere de l’església.

El carreró descrivia revolts i canviava de direcció quatre vegades, per la qual cosa era impossible veure des de l’entrada què amagava. Un dels costats resseguia la tàpia del convent i a l’altre hi havia corrals i un parell de cases deshabitades. Anava a petar al camí de ronda de la muralla, un passatge d’ús militar poc freqüentat. La trampa perfecta. I l’infeliç hi va caure de quatre potes. No hi va trobar pas cap àngel, però sí el diable. Quan fra Nicolau va veure uns quants mossos amb la cara tapada barrant-li el pas, va saber el que passaria i no va intentar fugir. Simplement es va tombar per comprovar que darrere seu n’hi havia més. No va dir res. Es va cobrir el cap amb la caputxa de l’hàbit, es va agenollar i es va posar a resar, pràcticament arraulit. Poc després, amb la primera puntada de peu, en Felip li trencava les dents. Al principi només es van sentir els cops i els panteixos, després el frare va començar a queixar-se i a mussitar:

—Mare de Déu! Santa Anna! Tingueu pietat!

Això no va aturar les puntades de peu.

—Perquè aprenguis a no molestar els nens! —li va etzibar en Felip. I va continuar estomacant-lo.

—Deixeu-ho córrer d’una vegada —va dir poc després en Joan alhora que subjectava en Felip pel braç—. Que el matarem!

Però el jove se’n va desempallegar i, agafant un roc de la mida de la mà, es va posar a atonyinar el cos caigut amb acarnissament. Els gemecs i les invocacions es van tornar més dèbils.

—Prou! —va suplicar en Joan—. Deixa’l.

El va voler aturar, però en Felip el va apartar amb una empenta. En Joan va mirar la resta: havien parat d’apallissar el frare i, silenciosos, contemplaven com el ganàpia s’hi encruelia.

—Ajudeu-me. L’hem d’aturar. El matarà!

Tot i això, ningú no va fer res. Era com si tothom fos conscient del desenllaç i observessin l’espectacle atònits, amb una barreja de morbositat i horror. En Joan va fer un darrer intent, però en Felip el va amenaçar amb la pedra i la resta va retenir en Joan mentre el líder continuava destrossant aquell nyap inert i emmudit.

Quan va deixar anar la pedra, tenia la mà tacada de sang i la va mostrar a cadascun dels nois. En arribar a en Joan, li va ventar un mastegot amb aquella mateixa mà que va fer que el noi es clavés una trompada contra la tàpia del convent.

—Mai més. Mai de la vida provis d’aturar-me —li va advertir—. M’hauries d’estar agraït. Ho he fet per tu. El teu germà ja no té problemes i tu me’n deus una. Quan un home comença una cosa l’ha d’acabar, fica-t’ho al cap. Però, és clar, tu, remença, encara ets un mocós, només.

En Joan va córrer a la font per rentar-se la sang de la cara, però l’aigua no va tranquil·litzar-li l’esperit, ni li va netejar la culpa. Hi havia hagut un temps en què havia desitjat matar el frare, però era molt diferent pensar-ho que no pas fer-ho. Ell només volia que fra Nicolau rebés una lliçó i deixés en pau el seu germà. Això no ho volia pas. El monjo era un pobre desgraciat, i ell ja no desitjava la seva mort.

La comunitat va detectar la desaparició del frare a l’hora de sopar, van començar a buscar-lo pel convent, després pels voltants, i allà van trobar el cos. Estava inconscient, però per a la sorpresa de tothom encara vivia. La comunitat va resar per ell, i en Joan qui més. I es va produir el miracle. No va recuperar la consciència fins passats alguns dies i després va trigar a parlar. Va dir que no recordava res, que no havia vist els agressors, i va haver d’esperar mesos per poder tornar a caminar; mai no es va recuperar del tot. Tanmateix, resava més que mai. En Joan va dir-se que els camins del Senyor eren misteriosos, s’havia valgut d’un nen amb cara d’àngel i d’un dimoni com en Felip per concedir al frare allò que aquest últim li suplicava en disciplinar-se a la cel·la amb el fuet. L’estat d’atonia i estupidesa l’havia apartat definitivament dels nens i l’havia deslliurat de la seva pena.