39

-Joan, el vas fer servir tu, el pa d’or? —va preguntar el mestre.

L’aprenent va alçar la vista del text que copiava, sorprès. El pa d’or eren petites fulles d’or batut a cops de martell fins a tornar-les molt més fines que el paper més fi. Un esbufec les feia volar. S’emprava en la il·lustració de dibuixos i en lletres inicials molt elaborades. També se’n gastava al taller d’enquadernació per al repussat de cuir de les cobertes de llibres valuosos.

—No, mestre. Fa més d’una setmana que no el faig servir.

—Que estrany!

—El què?

—No és a la capsa on el guardem.

—A veure? —En Joan es va aixecar per comprovar que la capsa estava buida.

—Segur que no l’has tocat?

—I tant. Potser l’han fet servir els del taller.

—No. M’ho haurien demanat. Jo sóc el responsable del pa d’or davant l’amo.

El vell tenia el rostre amoïnat i l’expressió taciturna.

—N’hi havia gaire?

—Sí, si fa no fa, per valor d’una lliura.

En Joan va xiular, sorprès. Una lliura era el que cobrava al mes el mestre relligador, a més de la manutenció. Era una quantitat considerable.

—Joan —va dir el mestre al cap d’una estona—, sé que ets un noi honrat i tu també saps quant t’aprecio. Però, si per alguna d’aquestes ximpleries de joventut n’has tingut necessitat, digue-m’ho, si us plau, i mirarem d’arreglar-ho.

—Jo no l’he tocat pas, mestre. Us dono la meva paraula.

L’Abdal·là va sospirar.

—Tindrem problemes —va dir per fi—. Figura que només tu i jo podem accedir a aquesta cambra.

—Doncs hi deu haver entrat algú més mentre no hi érem.

—Sí, així deu ser. Però jo en sóc el responsable, i sospitaran de nosaltres.

El rebombori que la notícia va causar a la casa va ser majúscul. Pels Corró, els empleats formaven part de la família i en tenien cura tant com podien, per bé que exigien lleialtat a canvi. Només algú de la casa havia pogut robar l’or, i aquest fet convertia la seva desaparició en un afer molt greu. En Ramon Corró, juntament amb la dona, va reunir tothom al pati del taller per comunicar-los la notícia. Una lliura era una quantitat important, però l’amo va dir que hauria preferit que li’n robessin mil a fora de casa seva que no pas una a dins.

Alguna cosa semblava haver-se trencat en el grup. Es miraven entre si capmoixos, avaluant si el company més proper podria ser el culpable. L’amo va acabar demanant al responsable que se li adrecés en secret, que es mostraria indulgent.

Quan en Joan va pujar a l’scriptorium en finalitzar el descans de després de dinar, va trobar-hi l’amo, en Guillem, el mestre i en Felip, a més de l’Abdal·là. L’esperaven amb una cara sorruda.

—Què passa? —va balbucejar el noi, perplex.

—Joan, dóna’m la teva capa, si us plau —li va demanar l’amo.

—La meva capa?

—Sí.

El jove va mirar la cara de cadascun dels presents en un intent de comprendre què passava. L’Abdal·là mostrava tristesa; mossèn Corró, determinació; el mestre Guillem, expectació, i en Felip amb prou feines ocultava la satisfacció rere la cara de circumstàncies. En Joan va saber que li’n passaria alguna de grossa.

—Dóna’m la teva capa! —L’amo va repetir l’ordre.

El noi hauria marxat corrent amb la capa si hagués pogut, temia el pitjor. Però estava acostumat a obeir i va descartar la fugida. Empitjoraria les coses. Així doncs, a poc a poc, intuint que ficava el cap a la picota, va lliurar la peça.

—Mestre Guillem —va dir l’amo donant-li la capa—, comproveu el folre.

En Guillem, no sense abans adreçar a en Joan una mirada que aquest últim va interpretar com a acusadora, va revisar la costura de la part inferior de la capa alhora que palpava la tela.

—Aquí hi ha dos tipus de puntades —va informar poc després—. I una és del mateix fil que emprem per als llibres.

—Desfeu aquestes puntades, Guillem —li manar l’amo.

El mestre s’hi va afanyar amb unes tisores i poc després va extraure del folre un objecte que enlluernava a causa de la seva brillantor. En Joan el va reconèixer a l’instant: un pa d’or.

Estava estupefacte. La seva mirada anava de l’or a l’expressió indignada de mossèn Corró. Quan la va detenir en l’Abdal·là, el va veure clavant els ulls a terra, remenant el cap en una lleu negació. En canvi, a en Felip li costava dissimular un somriure de triomf.

—Mai no m’hauria esperat això de tu! —li va reprotxar l’amo.

—Jo no he estat, ho prometo —es va defensar el noi.

Es va fer el silenci, tothom esperava la resposta de mossèn Corró.

—Com expliques, doncs, que hi hagi un pa d’or amagat a la teva capa?

—Algú me l’ha posat. —En Joan sentia que les llàgrimes pugnaven per brollar-li dels ulls—. No he estat jo!

—Ho sento, però tu tenies accés a l’or, i resulta que apareix amagat a la teva capa. Tot apunta cap a tu i cap a ningú més. Val més que reconeguis la teva culpa. On guardes la resta de pans?

—Que jo no he estat! Ho juro!

Mossèn Corró el va engrapar pel braç i per un moment va semblar que li pegaria. La sang li enrogia les galtes. Però es va reprimir i li va dir:

—Mira, Joan, no em facis perdre la paciència.

—Jo no he estat. —No va poder evitar les llàgrimes—. Ho juro pel pare, que en pau descansi!

Va tornar a fer-se el silenci i l’amo va apartar la mirada del noi, que sanglotava observant les expressions dels altres. En Felip estava capcot.

—Reflexiona, Joan —va demanar mossèn Corró al cap d’una estona—. Ara vés al taller mentre ho discutim. Quan et mani pujar, espero que almenys tinguis el coratge de reconèixer la teva falta. Gràcies, Felip, acompanya’l.

En Joan va baixar les escales seguit pel pèl-roig, que quan van arribar a baix va deixar anar:

—Ara sí que t’han fotut. —La seva veu destil·lava sarcasme—. Oi, remença? —Somreia, i el seu rostre mostrava els senyals de les ferides de poques setmanes abans.

En Joan es va llançar contra ell, però el ganàpia ja s’ho esperava i el va tirar a terra amb un cop de puny a la cara.

—No te’n dono cap més perquè no vull que l’amo també em faci fora a mi.

Quan van entrar al taller, els esperaven els altres dos aprenents i l’oficial.

—Què ha passat? —van preguntar.

En Joan no va dir res i es va asseure en un racó amb els colzes sobre els genolls i les mans a la cara adolorida. Es volia centrar, no plorar més, entendre què passava.

—Res —va contestar en Felip, després de deixar passar una estona d’intriga—. Que ja tenim el lladre.

L’amo i els dos mestres el van contemplar amb posat greu en retrobar-se.

—Joan, has reflexionat? —va demanar mossèn Corró.

—No cal que reflexioni. Jo no he estat.

El llibreter va mirar els altres abans de prosseguir.

—Bé, ja veig que persisteixes en la teva actitud. I em sap greu per tu. Recull les teves coses i vés-te’n. Això ja no és casa teva.

—Però…

—Vés-te’n ara mateix —va insistir mossèn Corró—. Et dono dos dies perquè ho rumiïs. Si al tercer no has tornat aquí amb l’or, et denunciaré a les autoritats. Ets molt jove i vull estalviar-te el càstig i la vergonya pública del lladre.

En Joan va recollir les seves pertinences en un farcell. Era més gran que el que havia portat de Llafranc, però les circumstàncies li recordaven la tristesa d’aleshores.

—Em sap greu, fill —li va dir l’Abdal·là—. Jo et crec, però no he pogut convèncer els altres. Tens les proves en contra.

—Ha de ser obra d’en Felip!

—Pot ser. Però ells necessiten defensar l’honra de la confraria. Han de trobar el culpable i donar exemple perquè tothom sàpiga que els delictes entre llibreters no queden impunes.

—Encara que castiguin un innocent?

—Tenen proves que consideren concloents i es veuen obligats a actuar. Si no ho fessin, seria un mal exemple, inadmissible per a la confraria.

—M’expulsaran de la confraria, oi? Ja no podré ser llibreter mai!

L’Abdal·là va afirmar amb el cap.

—Jo no he estat, mestre! —va lamentar-se en Joan—. N’estic segur, en Felip ho ha muntat tot. M’odia.

—Ho sento, tant de bo puguem demostrar la teva innocència.

En Joan va escriure al llibre abans de marxar: «Ha estat en Felip».

No es veia amb cor d’acomiadar-se de ningú i, així que va haver guardat les seves coses al farcell, va baixar les escales per sortir.

—Joan! —Era dona Corró. El va mirar un moment als ulls; tenia uns ulls foscos i vivaços que a en Joan li recordaven els de la mare, i al noi se li van negar els seus. Ella va obrir els braços i el va estrènyer amb afecte mentre ell es desfeia en plors.

—Jo no he estat, mestressa. Jo no he estat.

—Ho sento, fill meu. —També plorava—. Et crec, però no hi puc fer res. Que Nostre Senyor t’ajudi!

Ja al carrer, va mirar a una banda i a l’altra sense saber on anar. Va decidir dirigir-se al port, potser es podria enrolar en un vaixell. A Barcelona no tenia futur, les notícies volaven i cap gremi li donaria feina. Estava deshonrat i tot i ser innocent sentia vergonya. Necessitava marxar, fugir. Si es quedava aquí, acabaria a la presó.

Va sentir que el cridaven i va veure en Lluís que venia corrent.

—Jo no he estat, Lluís —li va dir quan l’altre el va atrapar—. Estic segur que ha estat en Felip per desempallegar-se de mi.

—Ho lamento, Joan —va replicar el jove—. Ja torna a fanfarronejar com abans, i si tu no hi ets, no podré evitar que comenci a manar novament.

En Joan va arronsar-se d’espatlles. Tenia preocupacions més serioses que no pas el lideratge de la quadrilla.

—Et desitjo molta sort —li va dir en Lluís—. Jo també crec que en Felip ho ha fet per culpar-te.

Els dos nois es van abraçar i en Joan va enfilar en direcció a la mar. Volia marxar molt lluny.