99

En Vilamarí era conscient del gran risc que assumia, i sospesava totes les possibilitats. Sabia que, malgrat la potència i la rapidesa d’una galera, en determinades circumstàncies podia ser vençuda per una caravel·la, que, per bé que només es desplaçava mitjançant el vent, tenia la coberta molt més alta i una estructura més robusta. La tàctica de la galera era envestir-la per un costat, on la borda era més baixa, i grimpar des de l’esperó fins a la coberta. Però es donaven casos en què, amb el vent a favor, la caravel·la eludia l’envestida amb una hàbil guinyada i la galera quedava situada en paral·lel a la nau adversària, que l’amarrava amb garfis com una aranya per impedir que s’escapés. En aquesta posició, la galera no podia fer servir l’artilleria, emplaçada a proa, ni l’esperó per a l’abordatge, i la coberta, desprotegida, era escombrada pels ballesters i els arcabussers de la caravel·la, situats en una posició més elevada i protegits per sòlides bordes de roure. La situació empitjorava si la caravel·la disposava d’un artefacte d’ús recent a la mar: la granada. Es tractava d’uns prismes de fusta farcits de metralla i pólvora que, una vegada encesa la metxa i a punt d’explotar, es llançaven a la coberta enemiga i causaven grans estralls, ja que en una galera pràcticament no hi havia cap lloc per refugiar-se quan el foc arribava des de dalt.

L’almirall ara ponderava l’aparició de les naus enemigues, que els superaven en nombre. Va considerar que tenien en contra el mateix vent que ajudava la caravel·la i que, per tant, només podien emprar els rems. Va tornar a avaluar les possibilitats. Si ordenava voga viva, arribarien a la caravel·la abans que l’enemic. Ara bé, si els francesos els atrapaven en ple abordatge, les galeres que tenia a les seves ordres patirien grans desperfectes, potser en perdria alguna, fins i tot. L’instint caçador es va imposar a la prudència. No renunciaria a la presa, ja li ensumava la sang. Calia actuar expeditivament.

L’almirall va donar l’ordre de voga viva alhora que transmetia instruccions a la resta de naus, i a toc de corneta, els galiots de la Santa Eulàlia es van incorporar per clavar els rems a la mar simultàniament i iniciar la cursa que havia de culminar amb la captura.

Quan la Santa Eulàlia va assolir la distància idònia per a l’artilleria, en Vilamarí va ordenar el ritme de voga normal. Les galeres franceses ja es distingien amb claredat.

En Joan tenia una ordre concreta: destruir el timó de la caravel·la. Patia amb cada tret i volia ser molt precís; la seva estimada era en aquella nau i resava perquè no resultés ferida. Li va costar un parell d’andanades sortir-se’n, però finalment el timó va saltar fet miques i va deixar la nau a la mercè del vent de xaloc i sense possibilitat de maniobrar per esquivar l’abordatge.

El primer assalt va córrer a càrrec de la galera comandada per l’antic capità de la Santa Eulàlia, en Pau de Perelló, que la va envestir per popa després de descarregar-hi l’artilleria. Va poder amarrar la nau amb els garfis i, entre foc de mosquets i sagetes, els infants de marina van intentar l’assalt, però la borda quedava molt alta en aquella banda. Els angevins llançaven granades i la situació es va tornar crítica per als assaltants. Això ja entrava en els càlculs d’en Vilamarí, que amb l’enemic enfeinat al castell de popa va llançar la Santa Eulàlia, a voga viva i traçant un ampli semicercle, contra el costat de babord de la caravel·la, entre el castell de proa i el de popa, el punt on la borda era més baixa. En Joan va ordenar disparar l’artilleria instants abans del xoc, i a la nau adversària es va aixecar un núvol de fum, estelles i pols. Tot seguit l’esperó va estampar-se contra el fustam de la caravel·la, i els infants, protegits pel foc d’arcabussos i sagetes, van llançar els garfis. No hi va haver resposta des de la nau enemiga, i quan la infanteria va trepitjar la coberta, els defensors es van refugiar als castells de proa i popa. En un moment els vuitanta homes, sota el comandament d’en Pere Torrent, es van enfilar a la caravel·la i la lluita va passar a ser cos a cos.

En Joan va ser dels primers a pujar. Ell era el cap artiller i no havia de participar en l’assalt, però va pensar que, tan bon punt aquella massa humana es llancés a l’abordatge, cridant a plens pulmons, ningú no li podria impedir afegir-s’hi. A la mà brandava una ascona, que va clavar amb totes les forces contra un mariner enemic. El desgraciat va caure amb un esgarip subjectant el mànec de l’arma, que li travessava el pit. Les dones estaven amagades sota la coberta i, malgrat la inquietud per l’Anna, qui buscava en Joan era el marit. El va veure defensant el castell de proa juntament amb alguns homes, i el noi, acompanyant els infants, el va atacar; el volia atrapar abans que es rendís. S’alegrava que l’home els esperés arrogantment amb l’espasa desembeinada.

—Riccardo Luca! —li va cridar.

—Tu una altra vegada? —va demanar l’altre, preguntant-se quin paper tenia en Joan en tot allò.

—L’Anna i jo ens estimem! —li va dir quan ja era a l’abast de l’espasa.

En Joan va poder veure que el rostre d’en Luca reflectia la sorpresa i el dolor de la sobtada constatació d’una sospita que el torturava: l’Anna li havia estat infidel. I en Joan va afegir el que era obvi:

—Ahir a la nit vam dormir plegats.

Tan aviat com ho va dir, en Joan va sentir una inesperada compassió per aquell home al qual ja no li quedava altra opció que morir o matar. I va comprendre que el volia mort costés el que costés i que aquest era el motiu pel qual, amb tota crueltat, li havia clavat la pulla més dolorosa. La que li havia destrossat el cor. Mentre l’home se li abraonava amb un rugit de ràbia, va veure amb sorpresa com la mirada del contrincant s’omplia de llàgrimes.

Els ulls humits d’en Riccardo Luca amb prou feines distingien l’intrús que havia sorprès de matinada a casa, ultratjat amb la complicitat de la seva jove esposa, perquè la veia a ella, bella i somrient. I es repetia que no podia ser, però que era així. Notava les entranyes retorçant-se-li, alhora que un gemec de dolor i fúria provava de sortir-li per la gola.

En Joan va aturar amb dificultat els cops que, l’un rere l’altre, amb una força desesperada, li assestava el marit de la seva estimada, i va arribar a témer que, malgrat l’entrenament en esgrima i la joventut, aquell vell el ferís. Sabia que no valien rendicions; aquesta lluita era a mort. Aleshores li va venir al cap l’Anna. L’home combatia per ella. I tota la ràbia continguda contra el seu rival durant tant de temps li va esclatar al pit i va començar a tornar els cops amb el mateix furor amb què els assestava el seu enemic, per bé que provava de mantenir la sang freda. No era el cas d’en Luca, que, sentint que la mort li glaçava el cor, lluitava amb la desesperació de qui vol morir matant.

Un abordatge no era un duel entre cavallers, i quan els mariners que acompanyaven en Luca es van rendir, els infants van cridar a aquest últim que també ho fes. Però el napolità no atenia a raons i no va aturar ni un instant l’intercanvi de cops amb en Joan. Aleshores un dels soldats li va clavar una llança per l’esquena, a la zona lumbar, i en Luca va deixar escapar un gemec alhora que descobria la guàrdia. En Joan va aprofitar l’ocasió per etzibar-li un potent cop al coll que el va fer caure sobre coberta. Abatut de panxa enlaire, mirant al cel, en Riccardo Luca va voler lliurar al més aviat possible l’ànima al Senyor, perquè deixés de fer-li mal, i en breus instants la vida li va marxar juntament amb la sang que tacava la fusta.

El jove va tenir la impressió que en cap moment el marit de la seva estimada havia deixat de mirar-lo als ulls. I que continuava fent-ho ja mort, caigut sobre un toll carmesí. Mai més en la resta de la seva existència oblidaria aquella mirada. Es despertaria a la nit veient-la i preguntant-se què li deien aquells ulls des de la vida i des de la mort. En Luca no havia mort defensant la seva fortuna d’or i argent, sinó en una lluita desesperada per negar que havia perdut el que més s’estimava. L’amor de l’Anna.

En Joan se sentia confús; una allau de sentiments l’aclaparava. No hi havia hagut gens de noblesa en la manera com havia mort en Luca, i ni tan sols l’havia aturat el fet que estigués ferit, que ja no fos perillós. En Joan era culpable d’un crim i va comprendre que ja s’havia sentit culpable d’assassinar en Luca abans de matar-lo físicament. Ho volia fer, no es va aturar fins a aconseguir-ho i va consumar el crim sense importar-li la legitimitat o decència dels mitjans.

El napolità havia mort com un valent, però va traspassar la porta de la vida emportant-se el dolor més terrible. En Joan estava perplex per la seva crueltat. Per què havia hagut de dir-li que l’Anna l’havia enganyat? Això era el que més li costaria perdonar-se, si és que algun dia podia concedir-se el perdó.