61

Els comtats del Rosselló i la Cerdanya van ser pacificats i, així que van concloure les Corts catalanes celebrades al refectori del convent de Santa Anna, que tan bé coneixia en Joan, la família reial va partir cap a Saragossa a la primeria del novembre. La flota d’en Vilamarí, ara ancorada a Barcelona, ja no era necessària i va rebre l’ordre de salpar cap a Nàpols amb l’arribada del bon temps. Els parents del rei Ferran la podien necessitar.

Part del tracte havia estat l’ajornament de la pena fins a la partida de la flota, a les acaballes de la primavera. En Vilamarí havia acceptat la paraula d’en Bartomeu en nom de la ciutat i la de l’Eloi, del gremi, que en Joan es mantindria en presó atenuada a casa d’en Bartomeu fins que arribés el moment. L’infant Enric hi havia donat el vistiplau, i van buscar un jutge que dictés la sentència en els termes acordats.

En Joan va sentir un profund desànim en conèixer la pena imposada. Salvaria la vida, però passar per la vergonya era un càstig duríssim i anar a galeres encara era pitjor; molts homes morien abans que passessin els dos anys. Ara bé, no era el dolor físic, la humiliació, l’esforç o la vida miserable del galiot el que l’amoïnava. Per més que les galeres d’en Vilamarí viatgessin a Itàlia, per més que atraquessin a Nàpols, ell estaria en una presó flotant, no podria veure l’Anna ni trobar la família.

El pare feia molt de temps que la pressionava perquè acceptés un pretendent, i ella, amb vint-i-un anys, ja començava a ser granadeta. No s’hi podria resistir gaire més. Quan en Joan hi pensava, es desesperava. Havia tingut l’esperança d’embarcar-se a la primavera cap a Itàlia per anar a buscar-la, tot i que mai no s’havia imaginat que ho faria d’aquesta manera. Quan ell hagués complert la condemna, ella ja seria casada i amb fills. Va pensar fugir, embarcar-se en secret, però amb això s’allunyaria d’en Vilamarí i de la possibilitat de conèixer la sort de la família. Tampoc no podia trair en Bartomeu ni l’Eloi, que havien donat la seva paraula per ell. No només deshonraria els seus amics, sinó el gremi i la ciutat, i seria condemnat a mort per les dues institucions. Durant els mesos d’espera va enviar dues cartes a l’Anna i en va rebre una. Reiterava quant se l’estimava, tot i que se sentia abatut i sense esperança. Estava a punt de perdre-la per sempre. Va deixar unes quantes cartes redactades per tal que en Bartomeu les enviés a mesura que rebés les d’ella, però s’hi repetia, no sabia què dir-li que fos nou. En cap cas va gosar esmentar-li la pena a galeres.

Podia sortir de casa d’en Bartomeu, però tot i això tenia prohibit tornar a les tavernes: la flota ara estava atracada al port de Barcelona per passar l’hivern, i els marins les freqüentaven. Considerarien una provocació veure’l lliure i se li llançarien al damunt per venjar el camarada mort.

Va visitar en diverses ocasions la bruixa del Raval amb l’esperança que li alleugerís la desesperació, com havia fet en el passat, però la majoria de les vegades la dona refusava parlar-li. En realitat no el veia quan ell volia, sinó quan a ella li venia de gust. Si el rebia, no li donava beuratges màgics, ni tan sols ànims en forma de bona ventura, sinó que compartia amb ell alguna infusió i l’escoltava mirant-lo amb aquells inquietants ulls verds que de vegades li recordaven els de l’Anna. La dona parlava poc, només preguntava de tant en tant, furgant-li en els sentiments, i deixava que ell tragués les seves pròpies conclusions.

—Ja et vaig advertir contra l’odi, contra els sentiments negatius —li deia—. Si deixes que et dominin, el diable et devorarà l’ànima. Transforma’ls en plans, encara que siguin de venjança. Però cal que te’n previnguis.

Li donava un saquet d’herbes per a infusions contra el rancor i ell li pagava amb un parell de diners, una llarga abraçada i un petó a la galta. Era esquerpa i solitària, i malgrat tot en Joan sentia que era amiga seva i que potser ell era l’únic amic que tenia.

Va tenir temps d’acomiadar-se dels amics, de xerrar profusament amb l’Abdal·là, al qual de vegades ajudava copiant, i també de llegir, sota la tutela del musulmà, alguns dels llibres que el comerciant tenia a casa. Tots tres gaudien comentant-los més tard. L’ancià li deia que tan sols quan s’havia acceptat el destí es podia treballar per canviar-lo, i que la veritable esclavitud es trobava en l’ànima i en aquells sentiments com ara la por, que encadenaven les persones amb més solidesa que els grillons de ferro. En Joan recordava unes paraules del pare molt semblants. I també la promesa que li havia fet de ser lliure. Però, ben al contrari, en qüestió de poques setmanes estaria remant encadenat a una galera.

Va lliurar al germà la col·lecció de llibres que mostraven el seu progrés com a relligador i la seva evolució personal. Eren una part molt important de la seva vida.

—Guarda’ls en un lloc segur —li va dir.

En Gabriel li va preguntar per què havia encarregat a en Lluís un altre llibre petit de manera que li cabés a la butxaca de la capa.

—Serà el meu nou llibre d’aprenent —va comentar en Joan.

—Llibre d’aprenent? —es va sorprendre en Gabriel—. Però si tu ja ets mestre fonedor. I si en Felip no t’hagués robat l’obra mestra i els gremis no exigissin exclusivitat, també series mestre relligador.

—Però no sóc més que un aprenent pel que fa a la vida —va replicar en Joan amb un somriure trist—. I prova d’això és la meva pena a galeres per assassinat.

Llavors va lliurar al germà l’ascona del pare: era un símbol molt emotiu. Es van abraçar i en Joan li va xiuxiuejar entre llàgrimes:

—Promet-me que tu sí que seràs lliure.

—Ho seré, Joan, ho seré —li va assegurar en Gabriel amb un sanglot.

Tot seguit en Joan li va donar el corall que encara guardava i els estalvis. Només s’enduria una part dels diners a la galera, ja que, altrament, era molt probable que els algutzirs o altres forçats els hi prenguessin.

Era un matí radiant de la darreria d’abril, i els nombrosos tarongers que poblaven els jardins de Barcelona la perfumaven amb una dolça fragància de tarongina. L’endemà partiria la flota i en Joan hauria de complir la primera part de la condemna. El jove va anar a Santa Anna, on es va confessar amb fra Antoni, va escoltar els consells del frare i va assistir a la missa. En acabat, acompanyat per en Gabriel i els seus amics, es va dirigir a la plaça del Blat, on hi havia la presó de la ciutat. Ahir els pregoners havien proclamat la sentència, el lloc i l’hora per a tota la població, i allà l’esperaven l’algutzir, el botxí i un destacament de ballesters de la flota d’en Vilamarí. També una representació del gremi dels Elois.

El botxí es va encarregar de despullar en Joan de cintura en amunt i de fer-lo muntar dalt d’un ruc. Li va lligar les mans i va col·locar a la sella de la muntura un aparell que subjectava en Joan per la barbeta, de manera que no pogués acotar el cap i que tothom li veiés la cara durant el pas per «la vergonya».

La ruta de la vergonya arrencava normalment a la presó de la ciutat i recorria un circuit que tornava al mateix punt. El recorregut constava de cent cantonades i a cadascuna es propinava al reu un, dos o tres assots segons la condemna. En el cas d’en Joan només constava de cinquanta cantonades, ja que el seu periple acabava al port, on l’algutzir el lliuraria al còmit d’una de les galeres i, per tant, rebria dues fuetades per cantonada. A la part davantera del ruc van penjar un rètol que indicava el crim del jove: «Mort amb daga en una baralla». Aquest text també va ser negociat al detall.

Obria la comitiva un escamot de trenta ballesters de la flota i la tancaven un grup de tambors i una altra unitat de ballesters. Però el gremi dels Elois també hi era representat. Podien aportar cent vegades més tropes que totes les que la flota tenia al port, però tan sols van triar cinquanta voluntaris entre els ferrers més fornits. Per bé que tenien ballestes, elms i armadures, no desfilarien amb armes però sí amb les seves eines característiques, i amb el pendó de sant Eloi. Vestien el mandil de cuir que els protegia de les espurnes i del metall roent, i que era tan dur que resultava pràcticament impossible de traspassar fins i tot amb una daga ben esmolada. Hi havia qui portava un llarg martell al cinyell, i altres, unes fines vares d’acer que podien trencar qualsevol os d’un sol cop. Els agremiats desfilarien abans i després del reu, al qual antecedia l’algutzir, que aniria llegint el crim i la sentència a cada cantonada; el botxí li etzibaria als assots amb un fuet d’escombra. Una part del càstig eren les fuetades i l’altra l’escarni públic, ja que la xusma gaudia insultant i llançant porqueries al reu.

Per la seva part, el gremi considerava en Joan innocent i aquell desplegament era per protegir-lo. S’havia escampat la veu per la ciutat i, quan la desfilada va arrencar al so del redoblament dels tambors, no se sentia altra cosa que aquests instruments i el cornetí de l’algutzir, que ordenava parar a la comitiva per a les fuetades. Els tambors callaven i l’algutzir llegia:

—«Joan Serra, de Llafranc, condemnat a cent fuetades i a dos anys de rem a les galeres del rei per matar en una baralla amb ganivet un mariner de la flota de l’almirall Bernat de Vilamarí».

Aleshores el botxí li clavava dues fuetades, i la comitiva es posava en marxa novament fins a la cantonada següent. La gent mirava el noi amb respecte; havia de ser molt especial per merèixer aquell desplegament per part del més poderós dels gremis.

—Diuen que va ser una baralla neta —murmuraven els homes—. I que el mariner va treure primer la navalla.

—Que el deixin anar! —cridava un altre—. Que el deixin lliure!

En una de les cantonades esperaven en Felip i els seus acòlits per burlar-se d’en Joan. Però van haver d’interrompre les mofes i sortir cames ajudeu-me quan una dotzena de ferrers es van precipitar a empaitar-los brandant aquelles vares d’acer. Part del respecte que sentia la multitud provenia de la por que infonien els Elois.

Al final, el que havia de ser una vergonya va passar a ser un homenatge, i a en Joan se li van omplir els ulls de llàgrimes en veure els seus amics protegint-lo, donant-li ànims i ovacionant-lo.

En Joan i el botxí havien coincidit a les tavernes. El noi era dels escassos clients que li tornaven la salutació, ja que la resta el consideraven un empestat, un malastruc, algú que desplaïa veure.

Les fuetades que en Joan rebia eren una farsa, no tant perquè caigués bé al botxí com perquè els Elois l’havien advertit que qualsevol marca que li deixés a l’esquena l’hi farien a ell dues vegades. I l’algutzir, encarregat de supervisar la feina del botxí, va comprendre que no li convenia mostrar-se estricte.

L’algutzir de la ciutat es va sentir alleujat en lliurar aquell reu tan especial al còmit de la Santa Eulàlia, la nau capitana. L’oficial va signar el lliurament, i els algutzirs de la nau el van engrillonar amb una argolla al turmell esquerre per traslladar-lo a bord de la galera. Abans, en Gabriel li va fer una abraçada, li va donar un bolic amb una mica de roba i el nou llibre. En Bartomeu i la resta dels seus amics també hi eren per acomiadar-se. Un dels algutzirs, després de revisar el contingut, va rebutjar el plomí metàl·lic, acceptant, però, un parell de plomes d’ocell.

—Vaja, el reu sap llegir i escriure —va comentar—. Però de ben poc li servirà a l’hora de remar.

En Bernat de Vilamarí l’observava des de la nau, i el jove, que no el coneixia, va saber pel seu aspecte qui era i es va dreçar per sostenir-li la mirada.

En trepitjar els taulons de coberta, en Joan es va posar a resar. Però l’oració no va evitar que tornés la rancúnia. Els dies anteriors havia estat rumiant molt, s’havia reafirmat en la idea que l’almirall era responsable en darrer terme de la desgràcia de la família. I havia comprès que l’odi no havia mort amb l’home que va matar ni amb les herbes de la bruixa. Va mirar cap a l’almirall i va veure que l’home encara l’observava. Potser en Vilamarí comprenia el significat de la seva dura mirada.