36

En Joan va mantenir la rutina de visitar les tavernes a la recerca d’informació. Solitari, seia en una taula des de la qual pogués veure tota la cantina, observava i escoltava. Si la conversa valia la pena, parava bé les orelles; altrament, triava interlocutor per xerrar i, si el marí era estranger, en Joan tractava de comunicar-s’hi en la seva llengua, la qual cosa el convertia en amic. De vegades no podia evitar beure en ser-hi convidat i, després d’un parell de borratxeres i de vomitar al carrer, el noi va assolir un excel·lent coneixement dels seus límits. No anava a les tavernes a beure, sinó a saber coses, i tot i que li deien «bevedor de no res», els taverners l’apreciaven, ja que era un client assidu i gens problemàtic.

L’episodi de Sitges el va canviar. La rancúnia creixia destil·lant un component fred, de violència continguda, per bé que ara sentia que es trobava sobre la pista correcta. Va arribar a la conclusió que la seva família era a Itàlia, però la informació que necessitava només la podia obtenir dels mariners de l’almirall, i esperava amb ansietat la tornada de la flota. Mentre fossin lluny, combatent els turcs, ell se centraria en els mariners italians. S’interessava per la situació política i econòmica, i concretament pels circuits de tràfic d’esclaus. Fixava a la memòria tota mena de dades, especialment vocabulari i diferents accents de les llengües italianes. Trobaria la família i compliria la promesa feta al pare.

Dies més tard van demanar per ell a la llibreria. Era el fabricant de campanes.

—M’ha costat molt trobar-te, noi —li va dir, posant-li una mà al muscle—. Vau marxar tots dos sense que us ho poguéssim agrair.

—No calia que ho féssiu. Quan vam preguntar a l’hospital i ens van dir que s’havien salvat tots, vam tenir una gran alegria.

—Sí, gràcies a sant Eloi, a tu i al teu germà tot ha quedat en alguns ossos trencats que es guariran.

—Me n’alegro.

—Tenim un deute amb vosaltres. Si us podem ajudar en alguna cosa, només cal que ho demaneu.

En Joan va quedar pensatiu. La confraria dels Elois, que comprenia pràcticament tots els gremis que treballaven amb metalls i foc, era molt poderosa, però no se li acudia de quina manera els podien ajudar en la recerca de la seva família. Després va pensar en en Gabriel i va dir:

—Podríeu agafar el meu germà com a aprenent? L’encisen les campanes. Diu que reconeix amb el primer toc qualsevol campana de Barcelona.

—Les campanes tenen veus diferents, el teu germà està carregat de raó —va replicar l’home, somrient—. El seu so depèn de la mida, de la forma i de l’aliatge de bronze amb què estiguin fetes. Nosaltres fabriquem campanes, tot i que poques. Som fonedors de grans blocs de bronze que, en bona part, són peces d’artilleria. Fet i fet, el nostre gremi l’anomenen el dels canoners.

—No crec que al meu germà li importi fer canons, si alguna vegada pot fabricar una campana.

—Llavors, digue-li que demà em vingui a veure. El tractaré com a un fill.

Quan en Gabriel ho va saber, va fer salts d’alegria. Quan fos gran faria la campana amb el so més bonic del món!

L’inquisidor De Espina, ja amb plens poders, va triar divendres, dia 14 de desembre de 1487, per representar el primer gran espectacle de la nova Inquisició.

Va voler celebrar un acte de reparació amb Déu i de perdó per a les ànimes esgarriades tot reconciliant-les amb l’Església. Els penitents eren conversos que, esbalaïts davant les terribles notícies que arribaven de València, es presentaven voluntàriament inculpant-se de recaure en pràctiques judaïtzants.

Els aprenents van acudir a veure la gran processó que partia des de l’església de Santa Caterina cap a la catedral.

Obria la desfilada un frare amb el pendó de la Inquisició, que representava la Creu, amb una espasa a la dreta que simbolitzava el tracte que calia donar als heretges i, a l’esquerra, una branca d’olivera en promesa de reconciliació per als penedits. El seguien un grup d’escolanets cantant i fra De Espina amb quatre soldats de la Inquisició. Després un altre frare portava una gran creu i, al darrere, una colla de cinquanta penitents, que eren els penedits que demanaven clemència. Entre ells hi havia gent coneguda, en general artesans, des de sastres a barbers, tot i que la majoria eren dones, entre les quals hi havia vídues d’escrivans reials. Es cobrien la roba amb la gramalleta, una mena d’escapulari, amb forat per passar-hi el cap, que queia al damunt del pit i de l’esquena. Era de color groc, amb unes grans creus vermelles al davant i al darrere. Duien el cap tocat amb una coroça, una cucurulla de color groc i vermell, com la gramalleta. També desfilaven cantant i n’hi havia que es fuetejaven l’esquena amb un assot del tipus escombra. Era un espectacle nou i estrany, la gent assenyalava amb el dit els coneguts i algun veí es mofava del seu aspecte ridícul.

—Aquests s’escaparan del càstig —va comentar en Felip, decebut.

En Joan va dir-se que massa càstig era aquella vergonya per a algú que havia confessat i se n’havia penedit de manera voluntària.

Després dels penitents venia un frare dominicà amb una altra creu i un nombrós seguici d’escrivans, algutzirs, notaris, comissaris i familiars de la Inquisició.

En arribar a la catedral, fra De Espina es va col·locar al cim de l’escalinata i, quan per fi tota la processó s’hi va aplegar, va fer la prèdica admetent al final els penedits al si de l’Església.

Però la penitència no s’acabava pas aquell dia. Els penedits haurien de desfilar en dues processons més i no es podrien treure les gramalletes ni de dia ni de nit durant un any. Així, serien vigilats per la resta de ciutadans per constatar que no caiguessin en heretgies novament.

I per acabar-ho d’adobar, ja no podrien lluir mai més or, argent, perles, pedres precioses, ambre, corall ni tampoc vestits luxosos de seda, de llana fina, ni de color vermell. Tindrien prohibit exercir oficis públics, no podrien fer de metges, cirurgians, botiguers, especiers, procuradors, canvistes, notaris ni escrivans. Tampoc no podrien muntar a cavall ni dur armes.

—Fan tot el que poden per humiliar els penitents en públic —va observar en Bartomeu quan l’hi va preguntar en Joan.

—Més que perdonats, semblen castigats.

—I a més, la Inquisició els obliga a pagar diners com a penitència.

—Però, que no es van acollir voluntàriament a la gràcia dins del termini establert?

—Sí —va replicar en Bartomeu—. La ciutat ha enviat ambaixadors al rei Ferran protestant per aquest abús, tot i que no aconseguiran res. Fra Alfonso de Espina continuarà fent el que li plagui.

—El poder d’aquest frare és increïble.

—És la persona més poderosa de Barcelona —va afirmar en Bartomeu—. Fins i tot el bisbe li ha delegat els poders. Però no és pas l’autoritat del rei o del Papa el que el torna tan temible, sinó el poder que posseeix per terroritzar, per fer que ningú no se senti segur. La por és la seva millor arma. Es val dels porucs per intimidar la resta. Has vist tots aquells que desfilaven amb gramalletes i coroces?

—Sí.

—Et penses que fra De Espina els ha perdonat, solament a canvi de diners, de la vergonya pública i la humiliació?

En Joan va fer un arronsament d’espatlles.

—Doncs no! —En Bartomeu estava indignat—. Han hagut d’acusar altres persones! Són delators! L’inquisidor no perdona si no li donen noms.

El noi ho va meditar i li va semblar horrible.

—Si et vols salvar, has de denunciar el teu amic, el teu veí, el teu marit…

En Joan va negar amb consternació.

—A més, les denúncies són secretes, no saps qui t’acusa ni de què —va continuar en Bartomeu—. I per tant no et pots defensar, et trobes a les mans de l’inquisidor. T’imagines el pànic que sentiries si tens alguna cosa a amagar? Per això molts es lliuren abans que els denunciïn. I, al seu torn, els denunciats han d’acusar altres persones.

El noi va mirar el comerciant sense saber què dir, i en Bartomeu va sentenciar:

—Vam intentar resistir-nos a aquesta Inquisició per tots els mitjans possibles. Però vam perdre. Com a altres ciutats, el terror fustiga Barcelona; es convertirà en una ciutat de delators.

Aquella nit en Joan va anotar al seu llibre: «Por. Una ciutat de confidents».

L’endemà, una nau d’un cert Gelabert va salpar del port de Barcelona, contra les ordres de l’inquisidor, amb dos-cents conversos que fugien, i es va esbombar la veu que fra De Espina va tenir un atac d’ira. Fins i tot va amenaçar els consellers de la ciutat.

Pocs dies després el frare va muntar un segon gran espectacle públic. Del monestir dels dominicans en va sortir una processó amb pendons i crucifixos. La novetat era que els penitents es tapaven la cara amb vels negres i, malgrat el fred del desembre, duien l’esquena nua. Es van fuetejar al llarg de tot el trajecte fins a l’església de Santa Maria del Mar, on van sentir missa i el sermó de fra De Espina, per tornar després al monestir de la mateixa manera, disciplinant-se pels carrers.

Al cap d’uns dies una galera sortia cap a Itàlia amb més conversos.

Fra Alfonso de Espina va fer una altra demostració de poder poc més tard. El 25 de gener de 1488 es va celebrar el primer acte de fe a la plaça del Rei. L’inquisidor va fer el seu sermó i, en acabar, va condemnar quatre reus a morir a la foguera al costat d’uns altres acusats pròfugs. Al Canyet, a prop del mar i del lloc de les batalles de pedres, els condemnats van ser cremats vius al costat de les efígies dels fugits.

En Felip, en Joan i els altres van assistir a l’espectacle. La gent es va amuntegar per veure-ho, però, a diferència d’altres execucions, en aquesta ocasió el silenci va ser tan absolut que els esgarips dels cremats es van poder sentir a les cases de la ciutat properes al portal de Sant Daniel.

Quan van tornar, Barcelona era una altra. El fred i la por l’havien tornat lúgubre i tancada. Els pocs vianants miraven els veïns amb suspicàcia i basarda. Fra Alfonso de Espina havia vençut, i en Joan es va preguntar quants es convertirien en delators a partir d’aquell dia.