115

En Joan va voler veure l’Elisenda i l’endemà es va dirigir, amb la mare, la germana i en Niccolò, cap al mas on la noia vivia amb el marit. Després de passar bona part de la nit parlant amb elles, aquell matí caminava en silenci, immers en els seus pensaments, pel camí vorejat d’oliveres que ascendia lleugerament per la vall.

Li feia l’efecte que la seva xicota d’infantesa i la mare d’aquesta havien abandonat la Maria a la seva sort quan elles van aconseguir la llibertat. En Joan va pensar que potser havia estat perquè la Maria es prostituïa a l’hostal, tot i que això no les justificava pas. Tanmateix, havia promès a en Tomàs, el seu padrí, que li rescataria la filla. És clar que el bon home no es devia haver cregut la paraula d’un marrec de dotze anys, per bé que això no l’eximia a ell de complir-la. S’havia d’assegurar que l’Elisenda es trobava bé i donar-li l’oportunitat de tornar a Llafranc, si ella ho volia així.

Des que va conèixer l’Anna i se’n va enamorar, se’n sentia culpable. Li feia la impressió d’haver trencat un vot sagrat amb l’Elisenda, i mai no s’havia pogut deslliurar del tot d’aquest sentiment de traïció que persistia malgrat les moltes justificacions que trobava. Saber que era casada i que tenia fills li havia produït un gran alleujament, i desitjava veure-la no només per curiositat, sinó per quedar eximit definitivament d’aquella promesa i amb la consciència tranquil·la.

La de l’Elisenda era una casa de dos pisos, tenia un aspecte polit i estava flanquejada per figueres, amb les darreres figues apuntant entre les fulles verdes, i un emparrat de colors ja groguencs que encara conservava alguns raïms daurats. Els gossos van bordar i de la casa en van sortir uns marrecs rossos que devien tenir uns cinc i tres anys i que, després de mirar-los, van tornar a entrar fent crits. Tot seguit va aparèixer una criada que es va posar a cridar la mestressa, alhora que subjectava els gossos. Se sentia olor d’olla. I en trepitjar el sender que duia a la casa, la seva antiga xicota va aparèixer a la porta.

En Joan va contenir la respiració. Va reconèixer immediatament, en aquella matrona de vestit vermell, les faccions de l’Elisenda que ell recordava, els cabells rossos, els ulls blaus, però mentre que la nena l’havia superat en alçada i esveltesa, la dona era més baixa i de formes arrodonides.

Els va mirar entre sorpresa i encuriosida, i de seguida va reconèixer la Maria.

—Hola, Maria! —va saludar afectuosament—. Com estàs?

Però la mirada li tornava als acompanyants; buscava resposta en aquells trets que li resultaven familiars sense acabar-los d’identificar plenament.

—No els coneixes? —va preguntar la Maria.

—Són l’Eulàlia, en Joan i en Gabriel! —va cridar per fi l’Elisenda, esclatant en exclamacions de felicitat.

Novament van aclarir que en Niccolò no era pas en Gabriel, la qual cosa no li va rebaixar l’entusiasme, i els va fer passar a la casa per convidar-los a vi, ametlles, figues i carquinyolis. En pocs minuts es van posar al corrent dels esdeveniments dels darrers anys, i l’Elisenda va mostrar gran alegria en assabentar-se que la seva amiga i els seus fills eren lliures i que tots se n’anaven a Roma amb en Joan. De tant en tant, la mirada de l’Elisenda es creuava amb la d’ell, observant-se. En Joan va haver de donar-li la notícia de la mort del seu pare i, per bé que ho va voler suavitzar i va evitar explicar-li que s’havia suïcidat, desesperat per la seva pèrdua, les llàgrimes van transformar la cara riallera de l’Elisenda. En Joan va buscar dins la bossa per treure dos bonics trossos de corall vermell. Els recordava bé, eren els millors dels que havia trobat en cavar a la casa d’en Tomàs. Els va donar a l’Elisenda, que el va mirar sense entendre res.

—Eren del teu pare —li va dir—. I ara són teus. No saps quant et va arribar a estimar.

Ella els va agafar i li van tornar les llàgrimes en besar-los. Després es va aixecar per abraçar en Joan i el va retenir una bona estona contra el pit.

—Ets feliç aquí? —va voler saber ell, quan la noia es va asserenar—. Vols tornar amb els teus fills a Llafranc?

L’Elisenda el va mirar estranyada abans de respondre.

—I què hi faríem? La meva vida és en aquest mas, amb el meu marit.

En Joan va preguntar per l’home, volia tenir la seguretat que la seva xicota d’infantesa rebia un bon tracte. Però les respostes ambigües d’ella el van amoïnar i, a mesura que parlaven, va observar que la sospita es confirmava. Va notar com la ràbia li creixia a dins del pit; havia promès a en Tomàs que tindria cura de la seva filla, i ara veia que el desgraciat del marit la maltractava. Com l’hostaler a la seva germana. Aquesta seria l’única oportunitat per ensenyar a aquest home a respectar la dona.

—I on és ara? —va preguntar, provant de dissimular les seves intencions amb un somriure.

—Per què ho vols saber? —va demanar l’Elisenda, inquieta pel posat greu d’en Joan.

—Som a casa seva, bevem el seu vi i mengem el seu pa. No podem marxar sense saludar-lo.

La noia va dir que estava treballant al camp i va accedir a acompanyar-los perquè el coneguessin. Durant el trajecte en Joan anava rumiant com escarmentar aquell individu perquè aprengués la lliçó. Per fi van arribar a unes vinyes on una colla treballava en la verema, collint raïm negre, l’últim de la temporada, i l’Elisenda va cridar el marit.

Quan l’home es va acostar, en Joan va veure un home gairebé ancià que caminava una mica encorbat, d’ulls blaus clars que destacaven en el rostre colrat pel sol i marcat per les arrugues. El vell es va mostrar afable, els va saludar cordialment i els va convidar a seure en un pedrís que feia de termenal, oferint-los raïm. Durant la conversa, l’Elisenda el va increpar diverses vegades, sense importar-li la presència de les visites, sobre les feines pendents a la casa i la manera com anava vestit, i li va reprotxar que avui hagués fet massa el ronsa al llit. El marit l’escoltava pacientment i ara i adés mirava avergonyit els convidats. En acomiadar-se, en Joan li va fer una gran abraçada.

—Ànims —li va xiuxiuejar perquè només ho sentís el vell—. És una dona amb caràcter, però té bon cor i val la pena. Us desitjo el millor a la vida.

En tornar, en Joan i l’Elisenda caminaven plegats mentre els altres els seguien poc més enllà. Les seves mans van arribar a tocar-se, era un acostament intencionat, i ell va sentir la temptació d’agafar-l’hi com quan eren nens. Però es va contenir.

—Veig que t’ha caigut molt bé el meu marit —va comentar ella.

—Sembla un bon home —va replicar ell—. Et felicito per l’elecció.

Ella va fer un gest de dubte com volent rebaixar l’elogi. En Joan va pensar que l’Elisenda tenia molt de caràcter, potser massa, i es va preguntar com hauria estat el seu matrimoni. Potser, al capdavall, tenia alguna cosa a agrair a en Vilamarí.

En arribar a casa, l’Elisenda va insistir que es quedessin a dinar. Aprofitant un moment en què els adults s’entretenien amb els nens i les criades preparaven el menjar a la cuina, va agafar en Joan de la mà i, arrossegant-lo, se’l va endur a un paller proper a la casa.

—T’he esperat mitja vida —va dir—. Però has arribat tard.

—Em sap greu. Ha estat el destí.

—Em vaig quedar amb tants petons que eren per a tu! —va prosseguir l’Elisenda. Tenia llàgrimes als ulls—. Encara els guardo, els teus no els he fet a ningú.

Ell la va abraçar, ella li va buscar els llavis i es van unir en un càlid petó. Després van venir les carícies, i en Joan es deia que no li havia de correspondre, que el seu amor era per a l’Anna. Però la passió l’inflamava i va voler oblidar amb l’Elisenda el dolor del rebuig de la seva estimada. Quan ella es va treure el vestit, ell va contemplar impressionat el cos formós, arrodonit, ple, d’una dona de vint-i-tres anys, sense poder-lo relacionar amb el de la nena que recordava. Pel desvergonyiment que ella mostrava, va suposar que no era la primera vegada que s’oferia a un home que no era el marit. Però va pensar que no era un assumpte de la seva incumbència.

Es van estimar amb un desig frenètic i en acabar van quedar units uns instants. Ell, encara atordit per la passió, li va dir:

—He de marxar, m’esperen.

—Més t’he esperat jo —va replicar l’Elisenda.

I sense importar-li les visites ni les criades, el va retenir una bona estona entre els braços. En Joan va gaudir immensament de l’abraçada.