85

En Joan esperava amb impaciència albirar la badia blava de Nàpols, amb la silueta del Vesuvi al fons i la ciutat amb els turons verds i els murs torrats, blancs i rosats de les cases i les muralles. En veure-la va sentir un nus a l’estómac. L’Anna ja devia haver tornat. Després va notar una punxada d’angúnia. L’estimaria encara?

Abans d’arribar a port, es va fer afaitar pel barber de bord, i es va vestir amb la roba nova que havia comprat a Roma; volia oferir la millor presència possible per al retrobament amb la seva estimada. En les presses per trepitjar terra ferma, gairebé va ensopegar de morros amb l’almirall, que, vestit de gala i amb escorta, marxava per entrevistar-se amb el rei.

—¿Que ens hem quedat sense pólvora, que tens tanta pressa, Joan Serra de Llafranc? —li va dir en Vilamarí, dissimulant un somriure—. O ets tu qui va sobrat d’explosiu?

—Segur que va a buscar alguna bagassa per disparar-li el canó —va comentar l’oficial Torrent amb una riallada. I llavors va preguntar amb malícia—: D’on treus els diners, si no cobres soldada?

—Jo no en vull saber res, de barjaules.

—Ah! Que me n’oblidava! —va replicar en Torrent—. Tu eres amic del rosset fi amb cul de nena que vam penjar a Sardenya, oi? —I va deixar anar una altra riallada.

A en Joan li van venir ganes d’estampar-li el puny en aquella bocota. L’almirall l’observava en silenci, semblava mesurar-lo mentre s’anava posant tens. No corejava les agudeses del provocador, però tampoc no el frenava. Finalment, sense fer cap comentari, va dir a en Torrent:

—Som-hi, el rei m’espera.

Després de saludar-lo, en Joan va esperar que marxessin mentre mirava amb ressentiment l’oficial, que, ufanós i rialler, va cridar les ordres a la tropa.

En Torrent era un gran espadatxí i s’havia esforçat ensenyant-li esgrima. Gràcies a ell se sentia còmode i confiat amb l’espasa al cinyell, però detestava les seves maneres brusques i prepotents. Li recordaven massa les d’en Felip; tots dos eren pinxos de la pitjor mena.

El rei va rebre una altra vegada en Vilamarí amb grans mostres d’afecte, celebrant com a pròpia la victòria a la desembocadura del Tíber. Les notícies que rebia de la flota que havia enviat al nord eren nefastes. Llevat de la de Portovenere, al setembre, no s’havia perdut cap batalla naval, però es produïen, una rere altra, petites derrotes i desercions. El fet que cinc galeres franceses arribessin a Òstia sense que les vint napolitanes amarrades a Civitavecchia les empipessin era un presagi del que s’acostava. Al regne hi havia molts partidaris de l’antiga dinastia dels Anjou, que desitjaven que el rei de França s’apoderés de Nàpols. Fins i tot els afins a la dinastia de la Corona d’Aragó començaven a veure inevitable la caiguda davant el poderós exèrcit francès. Es temia que ni tan sols el Papa, ara aliat amb Florència i Nàpols, pogués frenar la invasió.

Alfons II i en Vilamarí s’acostaven a la cinquantena, però el rei, neguitós i temorós pel futur del seu regne, n’aparentava molts més. Tenia aspecte d’ancià.

La situació havia canviat dramàticament: abans el rei tenia una flota i ara no sabia amb què podia comptar. De manera que la negociació va ser curta i en Vilamarí va obtenir set-cents ducats per cada galera al mes, i una paga i senyal de tres mesos. El rei va respirar alleujat. Sabia que en Vilamarí no li fallaria; de vegades, les millors lleialtats les compraven els diners.

En Joan, impacient, corria a trams el camí fins a la via del Duomo, sense la solemnitat que requeria la seva roba elegant. No va veure a fora el seu amic i, amb una breu salutació a l’esposa, que atenia els clients al carrer, va entrar impetuosament a la llibreria.

—Don Antonello!

No hi havia ningú a l’interior de la botiga, però va sentir una veu que li responia des del despatx. I, sense esperar, va entrar directament.

—Ah! —va exclamar el llibreter, rient—. Orlando enamorat em visita. Quin honor!

—Què sabeu de l’Anna? —va preguntar, ansiós.

—La signora di Luca… —va replicar el llibreter amb calma—. Doncs, que és bellíssima.

—Això ja ho sé! —el va escridassar ell—. Li vau donar la meva nota? Us va dir res?

—Sí, l’hi vaig donar. —L’Antonello somreia, semblava divertir-se amb l’ansietat del jove.

—I què us va dir?

—No em va dir res. La va agafar discretament i això va ser tot. Sempre ve acompanyada d’una serventa que figura que la protegeix, però que en realitat la vigila. Fins i tot dins de la llibreria, tafaneja els llibres que la signora fulleja.

—No la deixen parlar?

—Bé, potser, però tan sols el que és estrictament necessari; les converses ocioses amb homes les té prohibides. M’he informat i el marit és un comerciant ennoblit que li supera l’edat en més de vint anys i n’està enamorat perdudament. I és gelós. Com a dona casada, la senyora Anna ha de dur el cap cobert fora de casa, i ell li exigeix que fins i tot es tapi la boca amb un extrem de la toca en sortir al carrer.

En Joan va sospirar desanimat. Desitjava abraçar-la, dir-li quant se l’estimava, explicar-li el seu patiment tot aquest temps lluny seu. Però el que més anhelava era sentir de la seva boca que encara se l’estimava.

—Què puc fer per veure-la?

L’Antonello va deixar vagar la vista per les prestatgeries carregades de llibres mentre rumiava.

—Aquí hi ve de tard en tard —va contestar al cap d’una estona—. Només hi ha estat tres vegades des que vas marxar. Tampoc no és de missa diària. Però els diumenges va al Duomo per a la de les onze.

El rostre d’en Joan es va il·luminar. Diumenge! La podria veure diumenge!

—Per fi podré veure-la! —va exclamar amb un somriure embadocat.

—Sí, però amb el marit —li va recordar, esgarriacries, l’Antonello.

El somriure es va esborrar de la cara d’en Joan. Quan la veiés, també coneixeria l’home que la posseïa. Negres pensaments li van venir al cap. Potser durant aquest temps ella havia deixat d’estimar-lo, o potser estava embarassada, o s’havia enamorat del marit… Podia haver-hi molts motius pels quals ella volgués continuar amb aquell home. L’Antonello escrutava l’expressió del jove, ara seriosa. L’entusiasme havia passat a ser recel i desànim.