38

La tropa d’en Felip es va situar en un promontori a l’espera dels enemics per a la batalla de pedres del diumenge. L’ensenya blava estava clavada a terra i a en Joan li bategava el cor eixelebradament.

—Ja arriben —va cridar un noi en entrellucar el pendó vermell del carrer del Regomir.

En Joan va esperar que fossin més a prop i, llavors, acostant-se a en Felip, li va ventar un fort cop amb l’estaca sobre l’escut de fusta. El so va fer que totes les mirades es dirigissin cap a en Joan. Es va imposar el silenci.

—Et repto —va declarar.

El gallet el va mirar amb sorpresa.

—Que et falta un bull? —li va etzibar finalment amb una riallada—. No en vas tenir prou l’altre dia, remença? Aquesta vegada et caparé.

—Et desafio —va insistir en Joan—. I si no acceptes, deixaràs de ser el cap de la quadrilla.

—Agafeu-lo! —va ordenar en Felip.

En Joan va fer un pas enrere mentre brandava el garrot amb actitud amenaçadora per impedir que l’envoltessin. Algú ja s’havia avançat per subjectar-lo.

—Apel·lo a la llei de bandes! —va exclamar—. Un desafiament és únicament entre dos, ningú més pot intervenir-hi.

—Però tu no ets… —va començar a replicar en Felip.

—És cert! —va cridar en Lluís—. Les nostres lleis diuen això mateix. Té dret a reptar el cap.

En Felip el va fulminar amb la mirada, però alguns dels nois van secundar en Lluís.

—Compleix la llei! —li van etzibar.

Fins i tot els més afins a en Felip afirmaven amb el cap, aquesta era la llei. El pinxo es va veure en minoria i va saber que s’hi havia d’avenir.

—D’acord —va dir—. Però, d’aquesta, te’n recordaràs tota la vida. T’arrencaré els collons a dentegades.

En Joan es va estremir, el considerava ben capaç de fer-ho. Notava el pols a les temples i es va dir que no era el moment per a pors. Voluntat de vèncer.

—El repte és a deu pedrades, sense escut i a una distància de vuitanta passos —va observar amb veu ferma.

—Jo vull que sigui a cops de puny —va declarar en Felip.

—Doncs la llei diu que primer són les pedres, perquè et desafia en Joan, i després els punys —va aclarir en Lluís.

Els altres van assentir amb el cap. Els del carrer del Regomir s’havien situat a la seva zona de batalla, a una distància de cent passos, i van cridar que estaven preparats.

—Aquí tenim un repte, s’ajorna la batalla! —els va cridar en Lluís.

Allò va semblar complaure els de l’ensenya vermella, que van deixar escuts i porres a terra per apropar-s’hi amistosament i presenciar el duel.

En Joan i en Felip es van separar per recollir pedres i, en creuar-se, el pinxo el va increpar amb tota mena d’amenaces i insults, que en Joan va respondre amb tanta o més agressivitat. «Voluntat de vèncer —es repetia—. Venceré!».

Quan van estar a punt, es van col·locar a la distància que va mesurar en Lluís, convertit en àrbitre, dins d’uns cercles dels quals no podien sortir. Amb el crit d’«ara», en Joan va apuntar i va llançar la primera pedra, que el pèl-roig va esquivar amb dificultat. En Joan sabia que era molt millor amb les pedres, de manera que va començar a llançar-les sense donar temps de reacció a l’altre, que per por de la millor punteria del noi les llançava sense gaire precisió. Amb la quarta pedrada, en Joan va encertar l’espatlla d’en Felip, que va deixar escapar un «ai!» gemegós. Era l’oportunitat que en Joan havia estat esperant, i no es va aturar pas. Amb la sisena, el va encertar de nou, aquest cop al genoll. El ganàpia va estar a punt de caure, però va encertar la cama esquerra d’en Joan. El noi va cridar de dolor i els joves van pensar que es desplomaria, semblava com si s’hagués trencat la cama. Tanmateix, això no el va aturar i la vuitena pedrada va picar al cap d’en Felip. El capitost de la quadrilla va tenir la sort que tan sols l’havia encertat de biaix. Un impacte de ple l’hauria tombat a terra, però solament sagnava.

Incapaç d’esquivar i llançar alhora, el pèl-roig, amb expressió absent, es va mantenir estàtic a l’espera que en Joan llancés les dues pedres que li quedaven. Va eludir la novena, i la desena li va picar al tors sense causar-li cap mal greu.

Tan aviat com el seu enemic va quedar desarmat, en Felip es va concentrar en la punteria. Cap dels dos podia sortir del cercle, i el gallet va fer intenció de llançar per tirar la pedrada tot seguit mirant de sorprendre en Joan, però el noi va esquivar la novena com les anteriors.

Ensangonat i rabiós, en Felip va contemplar la pedra que li quedava a la mà. Una vegada l’hagués llançat, haurien de trobar-se a la meitat del camí per acabar el duel a cops de puny. Però, en comptes de llançar-la, el valent es va posar a caminar cap al punt central encara amb la pedra a la mà. En Joan, sense moure’s, va cridar al seu adversari:

—Deixa anar la pedra!

El pèl-roig va arribar a la meitat i en Joan encara continuava dins del cercle. Sabia que al perdonavides li agradava atonyinar amb una pedra a la mà. Li va venir a la memòria l’acarnissament amb què havia estomacat fra Nicolau; només un miracle havia permès que el clergue sobrevisqués.

—Deixa anar la pedra! —li cridaven alguns dels joves.

En Felip, situat a la meitat de la distància, va fer un gest a en Joan perquè s’hi acostés.

—Vine! —li va dir—. Vine aquí, malparit, si és que tens collons.

—Abans, deixa caure la pedra! —va replicar en Joan, negant amb el cap.

Aleshores en Felip va arrencar a córrer cap a ell amb força velocitat, tot i ranquejar, brandant a la mà aquell roc. En Joan va fugir en l’altra direcció; els espectadors, amb el cor en suspens, van veure que arrossegava una cama, li devia fer molt de mal, però si el pèl-roig l’atrapava el destrossaria. Tothom cridava, i el noi pressentia que tenia aquell pinxo al damunt. En arribar a un arbre, es va protegir darrere del tronc just quan en Felip se li llançava al damunt. En aquell moment en Joan es va ajupir per treure d’entre uns matolls un escut i una porra. El ganàpia va frenar en sec i el seu rostre ensangonat va mostrar por. La pedra ja no li servia de res si el rival es podia cobrir amb l’escut i colpejar-lo amb el pal. Va fer mitja volta per fugir i la persecució es va invertir, només que ara, per a sorpresa de tothom, el noi corria més i millor. El primer cop que va rebre en Felip va ser a l’espatlla del braç que sostenia la pedra. Va intentar girar-se per pegar amb el roc, però només va trobar l’escut; la següent trompada amb la porra li va encertar el cap. Aleshores va ser quan va deixar anar la pedra. Quan en Joan li va etzibar el següent cop, aquell tros d’animal va caure a terra. Els joves els envoltaven cridant a en Joan que deixés anar el pal. El noi només va obeir després de clavar una sonora garrotada al crani del caigut i, amb tota la ràbia acumulada durant tant de temps, va començar a donar puntades al cos per l’esquena, perquè no es pogués girar. Tot seguit, muntat al damunt, el va atonyinar amb cops de puny fins que se’ls va encetar.

—Deixa’l! —va sentir que deien—. Ja n’hi ha prou. El mataràs.

En Lluís i un altre noi el van apartar del cos encongit i ensagnat d’en Felip. El pèl-roig no deia res, estava fet un nyap.

En Joan va comprendre que la victòria era seva i, enlairant els puny coberts de sang, va rugir fins a esgargamellar-se. Com una bèstia salvatge.

Quan va parar de bramar, molts el van aclamar i aplaudir. Un tirà havia caigut, i uns quants nois, tant dels vermells com de la seva quadrilla, van aprofitar per clavar puntades de peu al cos inert i van estar a punt de linxar-lo. En Felip estava inconscient i es va haver d’improvisar un baiard per traslladar-lo fins a casa dels Corró. L’amo el va veure tan malament, que va fer cridar un metge per decidir si l’havien de dur a l’hospital. Els aprenents van dir que havia caigut, però ni els van creure ni van fer més preguntes.

El metge va dir que no tenia fractura de crani i que això era un miracle, tenint en compte la quantitat de ferides que tenia al cap i a la cara. Tampoc no li va trobar ossos trencats, llevat de tres costelles. Hauria de fer llit unes quantes setmanes.

La vida va canviar per a en Joan. Els matins eren més bonics i les tardes, tranquil·les; havia passat del constant assetjament i menyspreu per part d’en Felip a ser admirat i respectat pels aprenents. En Lluís li va demanar que es fes cap de la quadrilla, però en Joan va dir que no s’havia barallat amb aquest fi. No volia el comandament.

—Doncs ho has de fer —va insistir en Lluís—. Si no, quan es recuperi, tornarà a manar, encara té seguidors. I aleshores ens ho farà pagar als qui et vam ajudar.

—És que no vull —va replicar en Joan—. Però tu sí que pots ser el líder de la quadrilla. Tindràs el meu suport i seré el teu segon.

Això va donar confiança a en Lluís i va dir que ho consultaria amb la resta dels amics. Segurament en Felip formaria una nova banda i haurien d’estar preparats per defensar-se. Els que encara eren partidaris del pinxo acusaven en Joan de joc brut per haver fet servir l’escut i la porra, però els altres el justificaven dient que el pèl-roig havia trencat primer les regles en provar de colpejar en Joan amb la pedra que duia a la mà. Les posicions estaven equilibrades.

—Gràcies, mestre. Mai no m’hauria pensat que el podia guanyar.

—M’has donat una gran satisfacció, ets un aprenent excel·lent —va contestar l’Abdal·là—. I aquell perdonavides es mereixia un bon escarment. La teva causa era justa.

—Però tant se val la justícia si no hi ha força per defensar-la.

—Sí, és cert —va reflexionar el vell—. Digue’m què has après.

—Que cal tenir voluntat de vèncer. Encara que amb això no hi ha prou. També cal preparar bé l’atac en el seu conjunt. Jo em vaig assegurar de tenir abans el suport d’uns quants membres de la quadrilla a través d’en Lluís, i de conèixer bé la llei de bandes per poder invocar-la quan en Felip la volgués infringir.

—Bé, molt bé —va dir l’Abdal·là, complagut—. I el factor sorpresa?

—En Felip no s’esperava el meu desafiament, i encara menys en aquell moment; jo havia fingit submissió absoluta d’un temps ençà. A més, com que el conec, vaig calcular bé que voldria jugar brut amb l’última pedra. Per això vaig fingir que no podia córrer i per això tenia ben amagats un escut i un garrot entre els matolls, darrere de l’arbre.

—Felicitats. Estic orgullós de tu.

En Joan va anotar d’amagat al llibre d’aprenent: «Voluntat de vèncer, acció coordinada i sorpresa».

Quan en Felip va recuperar la consciència, va trigar a recordar el que havia passat i, més, a comprendre que era la fi del seu regnat. En Joan, després d’assabentar-se que el jove estava conscient, va triar un moment en què la resta treballava a l’altre extrem del taller per visitar-lo. Estava estirat al llit.

—Com et trobes? —li va preguntar.

—Millor —va respondre el pinxo, esquerp.

—Si vols, la nostra disputa pot acabar aquí. —I li va oferir la mà—. Mostra’m respecte i et respectaré.

En Felip, a pesar del rostre ple de nafres i blaus, se’l va mirar amb desdeny.

—Qui et penses que ets, remença? —va dir per fi—. Et faré pagar el que has fet.

En Joan s’esperava aquesta resposta i ni es va immutar. Hi havia un pal a la vora i, agafant-lo amb les dues mans, va picar amb força la part dels peus de la post sobre la qual hi havia la màrfega d’aquell ganàpia. Es va sentir un fort cop i en Felip va udolar a causa del mal que li va produir el sotrac de la taula. En Joan li va veure por als ulls. Ara era el pinxo qui estava atemorit.

—Veig que no has après la lliçó —el va avisar en Joan amb calma, observant aquells ulls foscos de tonalitats vermelloses—. Si t’enfrontes amb mi, et mataré.

I va tornar a picar la post per advertir, complagut, una altra vegada por al rostre d’en Felip. En Joan es va allunyar content, però es va dir que, quan l’altre es recuperés, hauria d’estar sempre alerta i tenir el punyal a punt.

En Joan va acudir feliç al carrer de l’Argenteria i, després de captar l’atenció de l’Anna, la va cridar amb un gest. Al cap d’una estona ella, sense demanar permís, va sortir amb el càntir. Feia molt de temps que no parlaven, només es veien a distància. Va ser una trobada breu en la qual ell li va reafirmar el seu amor i li va dir:

—No temeu més aquell fanfarró pèl-roig. Li vaig donar una lliçó i ja no us pot perjudicar. Podeu tornar a la font amb total seguretat.

—Gràcies, Joan, però els pares no em deixaran sortir pas. M’hauré d’escapar com avui. Em sap greu, he de tornar immediatament.

Ell li va agafar la mà i l’hi va besar. Les galtes de la noia es van encendre i va marxar corrent.