33

A la tornada d’un dels viatges a València, després de retre comptes amb mossèn Corró, en Bartomeu va anar a veure en Joan. Era el seu costum, i el noi no es va estranyar, però aquell dia el mercader mostrava un semblant seriós.

—Què passa? —va preguntar el noi, inquiet.

—Crec que tinc notícies. —El mirava amb intensitat.

—Quines notícies?

—Et poden afectar.

—De què es tracta? —En Joan estava esverat.

—Al sud del Garraf hi ha una vila molt ben emmurallada, es diu Sitges —li va explicar—. És la més important de la contrada i sempre hi faig escala. Mai no m’hi havia fixat, però aquesta vegada hi vaig parar esment. Va ser una casualitat, tot passejant per la platja.

—Què vau veure?

—Vaig veure aquella barca.

—I què té de particular aquella barca? —va demanar el noi, desconcertat.

—Vaig veure que un dels taulons de proa té gravada una imatge de la pesca de la balena. I a Sitges no se’n pesquen pas, de balenes.

—Com?

—Exactament igual que el gravat que tenia la barca del teu pare. Les dimensions també coincideixen.

—Com pot ser? —es va preguntar en Joan, atònit—. Com és?

En Bartomeu va descriure l’home enlairant l’arpó a l’esquerra i la balena a la dreta, i que l’embarcació tenia vuit rems i vela llatina.

—És La Gavina!

—No és segur. Crec que has d’anar a Sitges i comprovar-ho.

El mercader va obtenir permís de mossèn Corró i va arranjar el viatge amb un marí conegut. Al cap d’una setmana, en Joan tornava a trepitjar els taulons d’una barca després de gairebé tres anys. Estimava la mar, era com tornar a casa, però embarcar-se li va portar massa records i malenconia. Recordava aquells temps meravellosos amb la família, la barca i les onades. Ensumava l’aire de la mar, sentia el sol i els esquitxos frescos de l’aigua a la pell. Tancava els ulls i somiava que tot tornava a ser com abans, quan fins i tot els peixos atrapats a les xarxes de La Gavina eren feliços.

La barca el va dur amb rumb sud; enrere van quedar els murs de la ciutat, la muntanya de Montjuïc, els canyars de la desembocadura del Llobregat, les llargues platges de sorra amb frondoses pinedes de Castelldefels i després els penya-segats del Garraf. Finalment van albirar una vila emmurallada, encimbellada dalt d’un turó que gairebé queia en vertical per la banda de migjorn i, per llevant, sobre uns rompents que donaven a la mar. Per ponent, Sitges s’obria sobre una àmplia platja.

En acostar-s’hi, en Joan va cercar ansiosament amb la mirada la barca del pare, però no en va veure cap que s’hi assemblés. Devia ser mar endins, va pensar, pescant.

La seva nau transportava manufactures de Barcelona i es quedaria dos dies a Sitges mercadejant, per després carregar vi i diferents productes agrícoles. A més de l’aval del patró, en Joan portava un salconduit que en Bartomeu va obtenir del prior de la Pia Almoina de Barcelona, una institució religiosa dipositària dels drets feudals de la vila; per tant, no va tenir problemes a l’hora d’accedir-hi. En Joan es va poder moure lliurement a dins i a fora de la població, tant a la part antiga, la construïda al turó sobre la mar, com a la banda nord, també emmurallada, a la qual s’accedia des de la part vella mitjançant un pont. Un parell de canons miraven a la mar, i en Joan es va dir que, per sobreviure a la costa, un poble requeria defenses tan sòlides com aquelles. Si hagués viscut a Sitges, la seva família no hauria patit aquella terrible desgràcia. Era una vila puixant que tenia una intensa activitat comercial i artesanal, i que donava sortida a la mar a una extensa comarca interior. Però en Joan no es podia entretenir en la seva contemplació. Va mirar al sol, va calcular que aviat arribarien les barques de pesca i va marxar a la platja.

Va veure la silueta de la barca mentre arribava amb el sol il·luminant-la per babord i la vela desplegada, potent, tallant la mar. Immediatament va saber que era La Gavina, només que els pedaços amb què havien cosit la vela eren diferents. Els ulls se li van negar de llàgrimes i va tenir la ingenuïtat de desitjar que, quan la quilla s’enfonsés a la sorra de la platja, saltessin per la borda, alegres, el pare, en Tomàs, en Daniel i tota la resta, tal com ho feien a Llafranc. Però tan sols eren fantasmes dels seus records. L’embarcació va anar creixent a mesura que s’apropava, va veure com arriaven les veles i acabaven impulsant-la a rem. Poc després embarrancava a la sorra tal com feia al poble. No va haver de moure’s, la barca va venir-li als peus com el gos a l’amo que fa temps que no veu. Les dones esperaven, i amb gran cridòria els pescadors van començar a passar-los cistells plens de peix; la captura havia estat bona i tothom era feliç. Era igual que a Llafranc, es va dir en Joan. El mateix. Simplement aclucant els ulls, s’imaginava que eren la seva família i els seus amics. Es va apartar unes quantes passes per no molestar i ho va contemplar tot amb una mirada enterbolida per les llàgrimes.

En acabat de descarregar, van junyir el jou a uns bous i van tibar la nau fins a deixar-la protegida de la marea. Al poble d’en Joan es feia el mateix, però a força de braços i amb l’ajut dels veïns.

En Joan sabia que era ella, La Gavina, no li calia comprovar-ho, però, quan els pescadors es van allunyar cap a la vila, va saltar sobre la barca. Allà tenia el baix relleu en la fusta que ell havia tallat i, en acariciar-lo, el plor contingut va esclatar inconsolablement. Era la barca del pare, i encara sentia la seva presència i també la dels seus companys.

—Ai, Senyor, per què vau deixar que passés? —mussitava entre sanglots.

I a la gatzoneta, va reclinar el cap contra la imatge per deixar sortir el dolor juntament amb les llàgrimes.

—Per què? —es demanava amb amargura—. Per què?

Es feia de nit i va voler que la foscor fos com una mortalla que ocultés el seu dolor. Però la pressió d’una mà sobre el muscle el va esglaiar.

—Noi, què fas aquí?

Va alçar la vista i els ulls humits van veure l’home de barba grisa que obeïen els pescadors: era el patró de la barca. No va saber què respondre i el va estudiar alhora que notava aquella mà ferma subjectant-lo. No s’assemblava al pare, es va dir. No era digne de capitanejar La Gavina. Va sentir ràbia. Estava a punt d’apartar aquella mà de l’espatlla amb una manotada, quan el pescador va tornar a preguntar:

—Què et passa, fill? —Se li percebia un to afectuós a la veu.

I va ser la paraula «fill» el que va fer que caigués novament en plors amb unes llàgrimes incontrolables. L’home també es va posar a la gatzoneta i va repetir amb suavitat:

—Què et passa?

—Aquesta era la barca del pare —va respondre poc després en Joan. No podia parar de plorar.

—Què? —va exclamar l’home, sorprès. Semblava com si l’haguessin colpejat.

—Aquesta és la barca del pare! —li va cridar en Joan—. És La Gavina! Jo vaig ajudar a posar la quilla a la sorra damunt de blocs de fusta, i quan vam muntar les quadernes semblava l’esquelet d’una balena. La vaig veure créixer i fer-se forta fins a convertir-se en la millor barca de la costa.

Es va incorporar i es va plantar al davant de l’home, que el va imitar per quedar a la seva alçada.

—No pot ser! —va exclamar el pescador.

—Jo mateix vaig robar el gat per a la barca i va ser el meu ganivet el que va esculpir el pare aquí, com podeu veure, arponant la balena.

—D’on ets, fill?

—De Llafranc, molt més al nord de Barcelona, més al nord de Tossa. És un poble de Palafrugell, a l’Empordà, abans d’arribar a Begur.

—Sí, he sentit que a la primavera, en aquella costa, hi ha qui pesca balenes rorquals —va dir l’home, pensatiu—. Et ben juro que vam comprar la barca pensant que havia estat capturada a enemics del país.

—Nosaltres no érem pas els vostres enemics.

—Seu i explica’m què va passar.

Es van acomodar cara a cara als bancs de la barca, i en Joan, a borbolls i entre sanglots, li va explicar la història.

—Quin greu em sap! Ho sento molt! —li deia l’home, apesarat, a mesura que en Joan anava relatant la tragèdia.

També tenia els ulls en llàgrimes i, quan en Joan va acabar, li va explicar:

—La vam comprar per tres-centes lliures a una galera d’en Bernat de Vilamarí, aviat en farà tres anys. Ens vam haver d’endeutar i encara paguem els crèdits, però ens va semblar una barca molt bona. Ens van dir que havia estat capturada a uns pescadors corsos, partidaris de Gènova i enemics del nostre rei.

—En Bernat de Vilamarí, l’almirall del rei!

—Ell mateix!

—En quina data la vau comprar exactament?

—Un parell de mesos abans de Nadal. A la darreria d’octubre.

—La barca no va anar mai a Còrsega —va dir en Joan amb ràbia—. Va venir a Sitges directament del meu poble.

—Així doncs, van ser els nostres els que van assaltar el teu poble? —va preguntar el vell, encara incrèdul.

—No van poder ser uns altres. —En Joan sentia com tornava l’odi formant-li un nus a l’estómac.

—He sentit que aquesta mena de coses han passat anteriorment —va afegir l’home—. I també que en Vilamarí recluta tripulacions a la força. Però mai no m’havia imaginat que pogués cometre aquestes atrocitats amb la seva gent.

En Joan no va respondre. Ocultava el rostre entre les mans, serrava les dents tan fort que li feia l’efecte que se les trencaria. Tancava amb força uns ulls que ho veien tot vermell. D’un vermell sang. Encara no sabia on era la seva família, però ja sabia a qui odiar.

—No et puc tornar la barca —li va dir l’home—. En depenem per viure. Però faré el que pugui per tu.

En Joan li va demanar que el deixés dormir aquella nit a La Gavina i que el portés amb ell de pesca l’endemà. El vell li va dir que seria un plaer i que sopés amb la seva família, però en Joan va voler sopar tot sol a la barca, i el pescador li va portar una flassada i un sac de palla perquè dormís millor. Era estiu, hi havia bona temperatura i, malgrat tot, el noi amb prou feines va agafar el son. Acariciava els taulons, sabia que eren dels pins del seu poble, que els havien vist créixer a ell i als seus germans, i abans al pare, i que van ser testimonis de la seva felicitat. La barca era com un membre més de la família, i hi sentia la presència del pare i dels seus companys. Va recordar quan els diumenges d’estiu també hi pujaven la mare i els germans, i com ella reia tot esquitxant els fills amb l’aigua. Eren fantasmes d’un passat feliç que l’assetjaven i li impedien dormir.

En Joan creia en la màgia de les paraules. I que les paraules escrites encara tenien més poder. L’endemà, a alta mar, va treure la tinta d’un calamar atrapat a les xarxes i, després d’arrencar una fina tira de paper del petit llibre d’aprenent que duia al farcell, va escriure ajudant-se d’un ham: «T’estimo, pare. Et venjaré i serem lliures». Prou que sabia que aquella barca era un símbol de llibertat per a en Ramon. El noi estava acostumat a la mar, al seu bellugueig, i la lletra va quedar raonablement bé, tenint en compte la precarietat de les circumstàncies. Ho va deixar eixugar al sol. I després, besant-ho, va fer-ne una boleta i amb llàgrimes als ulls la va llançar entre les onades. Va veure com es mullava i s’enfonsava a la mar. Estava segur que el pare havia sentit el conjur i que es compliria. En acabat, va sentir pau i es va adormir en un racó sota la mirada paternal del vell mariner. Aquella segona nit va acceptar sopar amb la família del pescador, que li va recordar la seva en moltes coses. Se’n va anar a dormir a La Gavina pensant en la seva família, en Tomàs i la seva filla, i la resta d’amics. L’endemà, en acomiadar-se del vell, li va dir:

—Sou un bon home, digne de la barca del pare. —I es van abraçar—. Tingueu cura de La Gavina!

—Ho faré. T’ho prometo.

Quan en Joan va mirar el vell als ulls, va veure que també els tenia negats per les llàgrimes.