35

El 30 de setembre els llibreters celebraven el seu sant patró, sant Jeroni. No es treballava, i els Corró van assistir, amb el personal de la casa, a una missa a l’església de la Trinitat, situada a la plaça del mateix nom. L’església ocupava el solar d’una antiga sinagoga, incendiada durant l’atac al barri jueu gairebé cent anys abans, i l’havia construïda l’any 1394 una confraria de conversos. Enguany hi havia temor i nerviosisme en l’ambient, no era casual que els llibreters es congreguessin en una església de conversos. Molts ho eren, i l’amenaça de la Inquisició planava damunt seu.

Després de la missa, els Corró van celebrar el dinar del sant patró. Havien muntat al pati una taula llarga, a la qual van seure en Ramon Corró, la seva esposa Joana, mestres, aprenents i l’Abdal·là malgrat que era musulmà. Hi va haver bon humor, riures i uns quants brindis pel sant. Però ni tan sols en aquesta ocasió es va deslliurar en Joan de l’assetjament d’en Felip.

En acabat, el noi va anar a buscar el seu germà a Santa Anna, feia una tarda esplèndida i li venia de gust passejar per la ciutat. En Gabriel sabia que en un dels tallers del Raval estaven fonent una gran campana i li havia demanat que l’acompanyés a veure-la. Al noi encara l’apassionaven aquells instruments gegants.

No quedava lluny, i en Joan va pensar que seria divertit tafanejar en la feina d’un gremi tan diferent del seu. L’activitat metal·lúrgica de Barcelona s’havia desplaçat cap a l’altra banda de la Rambla, a la zona que havia crescut fora de la segona muralla i que ara estava protegida per una tercera. Allà la ciutat no s’atapeïa com a la part vella: hi havia camps i espais oberts, i els fums i els sorolls de les foneries eren menys empipadors. Tallers era un carrer llarg i recte que, fent honor al nom, era farcit de tallers, pràcticament tots metal·lúrgics; molts dels artesans treballaven a la via pública i el martelleig metàl·lic era incessant.

Van passejar xafardejant aquí i allà, i al cap d’una estona, a l’esquerra, van veure un portal que comunicava a través d’una casa amb un gran pati on treballaven uns homes. Aquell era el lloc indicat, i van entrar sense que ningú els ho impedís. Més que un pati, el lloc semblava una placeta que limitava per tres bandes amb els edificis que conformaven la foneria i els tallers. El costat restant s’obria a uns camps, delimitats per cases que seguien carrers traçats al lluny i per separacions de canyes i fustes. En arribar, els operaris extreien, del motlle on l’havien fos, una gran campana que superava en alçària una persona. Dos grans arcs de pedra creuaven una àmplia zona del pati, i cadascun tenia una argolla de ferro a la dovella. Dues colles d’homes estiraven les cordes, que penjades a través de les argolles permetien elevar verticalment la gran peça de bronze, subjectada per la nansa. Mentrestant, un tercer equip retirava les restes del motlle amb el propòsit de situar la campana al damunt d’una bastida de fusta per emprendre les feines de desbast i retoc.

Els dos germans es van afegir al grup que, situat a una distància prudencial, contemplava fascinat com aquella massa de bronze s’enlairava lentament. Als murmuris d’admiració dels curiosos s’unia l’esbufec dels qui tibaven les cordes, i per damunt de tot s’imposaven els crits d’un home gran donant ordres.

—Oi que és magnífic? —va xiuxiuejar en Gabriel al seu germà.

En Joan, que contemplava bocabadat l’operació, va afirmar amb el cap, però tot d’una va veure com la corda de l’esquerra, en la zona que fregava amb l’argolla de ferro, s’obria i s’esfilagarsava ràpidament.

—Que es trenca la corda! —va exclamar—. Compte!

—Sortiu de sota de la campana! —va rugir el mestre en sentir l’avís.

Van ser uns instants eterns durant els quals tot va passar alhora. Semblava com si la campana s’hagués de mantenir en suspens un moment mentre els operaris que netejaven els residus saltaven als costats, però, a l’acte, la colla d’homes que tibava la corda de l’esquerra va caure d’esquena amb el cap trencat entre les mans. Mentrestant la gran peça de bronze, encara lligada per l’altra corda, en comptes de caure a plom, va bascular com un pèndol a la dreta, cap als homes que, incapaços de suportar el pes, eren arrossegats cap a la massa que els venia a sobre.

—Deixeu anar el cap! —va cridar el mestre—. Sortiu d’aquí sota!

Massa tard per a uns quants. Amb un lúgubre estrèpit metàl·lic, la campana va xocar contra les bastides i les va arrossegar fins a tocar terra, va clavar l’enorme pes contra un pedrís i es va emportar entre el fustam els desgraciats, que van quedar atrapats en un taüt de pedra, fusta i metall.

El silenci corprenedor va deixar pas a un cor d’esgarips, laments, gemecs i invocacions al Senyor, la Verge i sant Eloi.

El mestre va córrer cap als companys sepultats, seguit dels operaris que havien resultat il·lesos. Van treure taulons i runam fins que van comprovar que la campana havia quedat de tal manera, al damunt del fustam i els pedrissos del terra, que era impossible moure-la lateralment. Sota el desgavell de fustes que suportaven el pes del bronze se sentien laments.

—L’hem de tornar a aixecar! —va exclamar amb desànim l’home gran.

—No hi ha temps, moriran! —va replicar un dels operaris.

—Si la movem de costat, els aixafarà i pot rodolar i atrapar més gent —va explicar el mestre—. Hem de passar una nova soga per l’argolla per aixecar-la verticalment.

—Però no tenim cap escala tan alta!

—Hem de muntar bastides.

—Això demana molt de temps, moriran! —va insistir l’operari.

—No arriscaré més vides.

—El teu fill és sota aquestes fustes!

—Tots sou els meus fills. Muntarem les bastides i que sant Eloi ens empari —va replicar amb fermesa el mestre, mentre les llàgrimes li inundaven els ulls—. De pressa, porteu les fustes!

Una gentada presenciava el drama en silenci i amb l’ai al cor; alguns resaven, d’altres, potser familiars, ploraven contenint els sanglots.

En Joan, en arribar, s’havia fixat en una curiosa eina consistent en un punxó de ferro muntat en un mànec de mida i forma molt semblants a l’ascona del pare. Va tenir una idea i no ho va pensar més. Es va abraonar cap a aquella mena de llança, la va aixecar comprovant que tenia el pes adient i va cercar, entre les sogues, una corda fina, llarga i resistent. No el va aturar ningú, tothom estava enfeinat recollint taulons per a la bastida.

Llavors va trobar un martell i uns claus, però en agafar-los un dels operaris el va apartar amb una empenta.

—Surt del mig, bordegàs! —li va etzibar—. Si molestes, et trenco el cap! Maleït sia!

En Joan va fer veure que obeïa i es va allunyar per endur-se el producte de la rapinya a un racó. Ràpidament va clavar la corda al mànec i, enlairant l’improvisat arpó amb la mà, el va sospesar avaluant-ne el pes. Satisfet, va sospirar i va dir a en Gabriel:

—Segueix-me amb el rotlle de soga.

—Què vols fer?

—Travessaré l’argolla amb aquest arpó.

—Com?

—Segueix-me! I assegura’t que la corda se solta bé.

En Joan va arrencar a córrer amb la llança a la mà alhora que cridava:

—Aparteu-vos!

Ja estava col·locat en posició i, sense rumiar-ho més, va llançar l’arpó. El projectil va volar per un instant que va semblar llarguíssim i es va sentir un soroll metàl·lic quan la punta va xocar contra l’argolla. Havia fallat el tret.

Llavors en Joan va sentir un fort cop i es va trobar estenallat a terra, de panxa enlaire. L’home que l’havia increpat l’acabava de tombar i, renegant entre dents, se li va asseure sobre el pit mentre aixecava un puny amb ràbia per estampar-l’hi a la cara.

—Deixa’l en pau! —va cridar el mestre.

L’home va mantenir el puny enlaire, desitjava aixafar els morros d’aquell intrús que impedia el rescat dels companys moribunds.

—Per l’amor de Déu! —va rugir el vell—. Deixa’l en pau, que se’n podria sortir!

I amb una empenta va tirar a terra aquell individu a qui la ira li impedia entendre què passava. El mestre va oferir la mà a en Joan perquè s’aixequés:

—Prova-ho un altre cop, noi, i que el Senyor et guiï.

Quan en Joan va enlairar novament l’arpó, el silenci era absolut. Només se sentien els laments dels atrapats i els batecs del seu cor. Ara tenia tots els ulls clavats al damunt i va ser en aquell moment quan va notar que li tremolava el braç. Tenia por de fracassar. I si no enfilava l’anella metàl·lica i aquells homes morien per culpa seva? La diana era molt amunt, i ell estava acostumat a calcular la curvatura de la trajectòria en tirades horitzontals; així era molt més difícil. Va sentir vertigen i la vista se li va enterbolir. No podia veure bé l’argolla. Un murmuri d’impaciència es va aixecar entre la gent, que començava a preguntar-se per què no actuava. Aleshores va notar una mà ferma a l’espatlla i la veu del mestre que li deia:

—Endavant, noi, te’n sortiràs!

Això li va donar ànims i, respirant a fons, va comprovar amb un cop d’ull que tenia en Gabriel al darrere, disposat a deixar anar la corda amb celeritat. Va enretirar el braç en tensió i va llançar l’arpó.

El projectil va descriure una trajectòria corba i va anar a petar contra la pedra de la dovella, just al damunt de l’anella metàl·lica. Un brogit de decepció va escampar-se entre la gent i es van començar a sentir crits en contra d’en Joan.

El mestre va agafar de terra la llança improvisada i l’hi va lliurar. El gest va fer callar les veus, però la gent continuava convulsa i nerviosa, es percebia l’angoixa.

En Joan ho va tornar a intentar i novament es va sentir un decebedor soroll metàl·lic. Tanmateix, aquest cop el xoc de ferros va tenir lloc a la part interior de l’argolla i, per bé que desviada en la trajectòria, la llança va caure a l’altra banda després d’enfilar l’anella amb la corda. Crits de triomf es van alçar entre la gentada, mentre la llança, frenada tot i la diligència d’en Gabriel deixant anar la corda, descrivia una corba pendular abans de clavar-se a terra.

El mestre la va agafar i va començar a donar ordres. En un moment van lligar una altra corda del gruix adient a la fina i, tibant-la, la van fer lliscar per dins de l’argolla. L’altre extrem es va lligar a la nansa de la campana; després els operaris, ajudats per una multitud de voluntaris, van aixecar el bronze tibant de nou les dues cordes. El vell cridava ordres i tot va fluir amb una coordinació sorprenent malgrat la massa d’artesans que no pertanyien a aquella farga. Es notava que eren del gremi i que coneixien la feina.

Mentre els uns mantenien aquell pes descomunal sobre els caps dels compares, els altres movien amb molt de compte els taulons i fustes per treure delicadament els cossos ensangonats dels companys. En Joan va veure aparèixer uns quants baiards fets amb pals i lones.

—A l’hospital de la Santa Creu! —va dir el vell, per bé que tothom sabia on dur-los.

Un rere l’altre, a mesura que eren rescatats, dipositaven els ferits a les improvisades lliteres, i un grup d’homes se’ls enduia corrent a l’hospital, emplaçat al carrer del Carme, just davant del convent del mateix nom, on sant Eloi, patró de la confraria, tenia l’altar. Quan va sortir el quart i últim dels ferits, el mestre els va acompanyar, la gentada els va seguir i els dos germans es van quedar tot sols, esgotats, sense saber què fer. Havia estat tanta la tensió acumulada, que ara estaven sense forces. Van decidir tornar al convent de Santa Anna.

La majoria dels confrares de sant Eloi, després d’acompanyar els ferits, es van quedar resant a la capella del sant, però, així i tot, en creuar la Rambla, els dos germans van topar amb un home que els va reconèixer.

—Ben fet! —els va dir.

En Joan va apuntar al seu llibre: «Vaig entrenar el meu braç per venjar-me dels enemics. Però Déu ha volgut que avui servís per salvar vides».