80

Dies més tard la flotilla va arribar a Reggio, gairebé a la punta de la bota que forma la península italiana, on va fer escala tan sols algunes hores per proveir-se d’aigua i queviures. Després van passar l’estret de Messina, que separa Sicília del continent, per continuar cap al nord en paral·lel a la costa calabresa. El matí del quart dia van deixar enrere la punta Campanella, l’illa de Capri va quedar a babord i al davant es va obrir la gran badia de Nàpols.

En Joan era a l’arrumbada de la galera, emocionat. Per fi, Nàpols! Malgrat la calor xafogosa d’agost, hi havia bona visibilitat, i el seu amic, el pilot Genís, li assenyalava a l’horitzó els punts més rellevants:

—Just al nord de la badia hi ha la ciutat de Nàpols, la capital del regne.

Només de sentir aquell nom, el cor d’en Joan, ja accelerat, va fer un salt. Es moria d’impaciència per trobar l’Anna, veure de nou el seu rostre, el seu somriure.

—A babord de la ciutat es troben les illes d’Iscla^[4] i de Procida —va prosseguir el pilot, assenyalant amb el dit cap a proa—. Aquell turó és el Vesuvi. Un volcà.

La mar era molt blava, el dia clar i el paisatge meravellós, però a en Joan li costava seguir les indicacions del pilot. La seva ment ja traçava un pla rere l’altre per trobar la seva estimada. La llibreria era la clau. Sens dubte el llibreter era bon amic d’en Bartomeu, i l’Anna devia tenir una relació excel·lent amb l’home, ja que li feia de correu clandestí.

En Joan encara no havia rebut resposta d’en Bartomeu a la carta, no sabia el nom del llibreter, i a Nàpols devia haver-hi força llibreries. No sabia com localitzar-la, tampoc no podia preguntar per l’Anna directament i ignorava quant de temps s’aturaria la flota d’en Vilamarí a la ciutat. Temia no trobar l’estimada.

Aviat es va presentar a la vista Nàpols amb tota la seva bellesa. La ciutat mirava al sud de la badia i es trobava a recer d’uns suaus turons al nord, amb verdes arbredes, i protegida per una muralla d’aspecte sòlid. A la banda est, entre els murs i la mar, hi havia una platja que permetia treure a la sorra les embarcacions de petit calat, però a la banda oest els murs queien directament sobre les aigües. En aquesta zona s’alçava l’imponent Castell Nou, residència de la dinastia catalano-aragonesa, que regnava a Nàpols. De la fortalesa partia un ampli moll en forma de ela que, endinsant-se a la mar, proporcionava protecció i punts d’amarratge a les naus. Més a l’est, al cim d’un illot, es trobava el formidable Castell de l’Ou i, en plena badia, en un punt intermedi entre els dos castells, dins de la mar, s’encimbellava una torre fortificada que feia de far. El pilot indicava els campanars de les esglésies i els grans edificis posant-los nom. En Joan es va sorprendre que a ponent, cap a l’interior, la ciutat encara tingués una altra fortalesa més, la Capuana, antic palau reial. Saltava a la vista que era una ciutat rica i pròspera.

L’esquadra va disparar les salves d’honor i el Castell Nou va respondre, i tan aviat com la Santa Eulàlia va haver atracat, l’almirall va baixar a terra, on l’esperava un comitè de recepció. En Vilamarí sabia que el rei Ferran I de Nàpols havia mort feia ja més de sis mesos i que el seu fill Alfons, company d’armes seu en la reconquesta d’Òtranto, era el nou rei.

Alfons II va rebre amb grans mostres d’afecte el seu antic camarada i el va posar al corrent de la situació. El rei Carles VIII de França es proposava entrar a Itàlia creuant-la de nord a sud amb un exèrcit enorme. Al·legava que volia emplaçar les seves tropes prop dels turcs per combatre’ls, però era evident que ambicionava el regne de Nàpols, sobre el qual reclamava drets hereditaris provinents de la dinastia dels Anjou.

Anticipant-se al seu atac, Alfons II havia enviat una esquadra de trenta-sis galeres, divuit grans naus de vela i multitud d’altres vaixells menors al port de Liorna, a Pisa, per aturar la flota francesa. Així doncs, va agrair l’oferiment d’en Vilamarí, però encara no havien esclatat les hostilitats i, de moment, no necessitava la seva ajuda.

Mentrestant, en Joan voltava per una alegre ciutat de Nàpols, que, estranya a la guerra que es preparava, desbordava de vida pels carrers i mercats. Va pensar que la prosperitat es notava en un sens fi de detalls i que així devia haver estat Barcelona abans de la guerra civil, segons relataven els que l’havien coneguda durant la seva esplendor.

Només necessitaven tornar a fornir-se de pólvora, ja que, des que havien abandonat Palerm, les naus únicament n’havien gastada en salves i en algunes pràctiques de tir. Tot i això, va visitar diversos proveïdors, revisant el procés de fabricació per assegurar la qualitat adient.

En tornar a la Santa Eulàlia a la nit, va rebre la mala notícia. El regne de Nàpols no necessitava la flotilla, però el Papa en reclamava els serveis i salparien tan bon punt les naus s’avituallessin. De tota manera, tampoc no els calia gran quantitat de provisions, ja que la travessia fins a Òstia, el port de Roma, tan sols requeria dos dies.

Va sentir que alguna cosa se li trencava per dins. A tot estirar tindria dos dies. Com trobaria la llibreria? No podia preguntar per l’Anna sense solta ni volta. Ja devia ser una dona casada, coneguda pel cognom del marit, que ell desconeixia. I per acabar-ho d’adobar, que un desconegut preguntés per una dona casada no era correcte, perjudicaria la reputació de la noia i posaria en guàrdia l’espòs. Què podia fer?

Aquella nit amb prou feines va poder dormir pensant que era a tocar de l’Anna i que, així i tot, els separava una gran distància, que no era més que la seva ignorància de com trobar-la. Era pràcticament impossible que topessin pel carrer; les esposes dels rics gairebé no sortien i quan ho feien sempre anaven acompanyades.

De matinada va creure trobar la solució. Havia inventariat els llibres que hi havia a cada nau. A més del primer dels llibres d’Orlando innamorato, llegit un parell de vegades en veu alta per als oficials de la Santa Eulàlia, només tenien quatre títols profans, entre els quals destacava l’ Art amatòria, d’Ovidi, escrit en llatí. La resta eren llibres d’oracions que no resultaven gaire del gust dels oficials. Al matí va parlar amb en Vilamarí; no li va resultar difícil convence’l perquè millorés la biblioteca de bord amb lectures més amenes, i va obtenir autorització per fer una comanda.

En Joan es va sentir feliç, ja tenia una bona excusa per recórrer les llibreries de la ciutat per buscar el misteriós llibreter. Però encara no sabia què fer per identificar-lo sense esmentar l’Anna. Per fi se li va acudir la gran idea: preguntaria per la traducció de l’Orlando innamorato al català. Només un llibreter de Nàpols en coneixia l’existència, ja que va ser ell qui n’havia encarregat l’exclusiva per a l’Anna. Per fi la trobaria!

Ja tocaven l’hora tèrcia els campanars de Nàpols quan, després de rebre el preceptiu permís, en Joan saltava a terra amb el cor ple de goig. El sol ja il·luminava les torres, la ciutat encara li semblava més bonica i es va permetre el luxe de destinar alguns minuts a la contemplació de l’arc de triomf que donava entrada al Castell Nou, situat just al final de l’escullera on hi havia atracada la Santa Eulàlia. En Joan va quedar embadalit per la seva bellesa i harmonia, i per bé que ja feia cinquanta anys que l’havien construït, era d’aquell estil nou, completament diferent a tot allò que en Joan havia vist fins ara. «Renaixement», es deia, com els nous temps que començava a viure.