13

-No ens podem permetre mantenir dues boques més!

Els crits van despertar els nens, i en Gabriel va mirar en Joan alarmat.

—Emporteu-vos-els ara mateix!

—Però fra Antoni! —van sentir objectar en Bartomeu—. Fra Dionís, el regidor de Palafrugell, em va encarregar que els portés al prior.

—El que ha de fer el prior és fornir el rebost com cal, però l’únic que l’amoïna és l’ostentació i acabar les obres. Emporteu-vos els nois, el que hi ha en aquesta cuina és per als frares, i no podem alimentar ningú més.

En Gabriel va sanglotar, espantat, sense fer pràcticament soroll, i en Joan es va incorporar per veure què passava. Al davant d’en Bartomeu i fra Jaume s’alçava un monjo, també de túnica negra, alt, prim, de celles gruixudes i cabells esclarissats. La seva expressió era dura i tenia la cara encesa per l’enrabiada.

—No me’ls puc endur, els porto de molt lluny i no tenen família —va replicar en Bartomeu—. A més, és un encàrrec del representant del priorat a Palafrugell, no crec que vós tingueu autoritat per rebutjar-los.

—És clar que en tinc! —va contestar l’altre—. Sóc el sots-prior i represento la comunitat de germans. Nosaltres mantenim la cuina, i el prior no pot imposar més comensals llevat que ens ho compensi. I paga tard i malament. A més, aquest Dionís que dieu sempre ha estat un protegit del prior, i a mi no m’incumbeix pas el que ell decideixi.

—Per l’amor de Déu, fra Antoni! —va exclamar-se en Bartomeu—. Però si són unes criatures desemparades.

—Doncs us les emporteu a casa vostra. Aquí ja en socorrem uns quants, de pobres.

—No ho puc fer, això. A més, jo obeeixo ordres.

A en Joan se li va encongir el cor. No els volia ningú, i va recordar amb por la tarda grisa i plujosa, i els carrers enfangats. On anirien, si aquell frare els feia fora? En Gabriel plorava, i ell el va abraçar per consolar-lo.

Es va imposar un silenci incòmode mentre el frare i en Bartomeu es miraven de dalt a baix.

—Germà —va intervenir per fi fra Jaume amb humilitat—, són nens i mengen poc. Els podem donar feina aquí, a la cuina, ajudant el cuiner, i també a l’hort, mentre no arribi el prior i ens doni garanties per al seu manteniment. A més, si els feu fora, el prior ho emprarà en contra vostra davant dels seus superiors del Sant Sepulcre, a Itàlia. I ja sabeu les influències que té.

El monjo va deixar anar un gruny i es va quedar mirant pensativament fra Jaume, que al seu torn el contemplava amb les mans plegades sobre la panxa i amb posat implorant.

—No crec que el prior ens aporti el valor d’allò que aquests brivalls puguin endrapar —va etzibar, per fi, amb més calma—. Els accepto, de moment, amb dues condicions.

—Quines? —va preguntar fra Jaume.

—Que mossèn Bartomeu busqui una feina fora del convent al més gran perquè pagui per les despeses, i que el petit ajudi a la cuina i a l’hort. Espero que el prior solucioni l’assumpte tan aviat com arribi.

—D’acord —va dir en Bartomeu.

—Amén! —s’hi va avenir fra Jaume—. Nois, beseu la mà del sotsprior!

En Joan i en Gabriel es van aixecar tímidament.

—Som-hi!

Quan en Joan va besar la mà d’aquell home, li va produir la mateixa repulsió que si ho hagués fet a una serp. Era freda.

Poc abans del rés de vespres, en Bartomeu es va tapar amb la capa i la caputxa per sortir. Continuava plovent. La minvant llum de la tarda tornava el dia encara més trist, més gris, i una sensació de desemparament va envair els petits.

—Bartomeu, no marxeu, no ens deixeu aquí —li va suplicar en Gabriel, agafant-lo pel braç.

En Joan compartia els temors del seu germà, però no va dir res. Era prou gran per saber que la súplica seria debades, no els canviaria pas la sort.

—No tinguis por —va respondre l’home, apesarat—. Us agradarà, el convent.

—Si us plau, Bartomeu, porteu-nos a casa vostra! —va dir el petit, venint-li llàgrimes als ulls.

—No ho puc fer, Gabriel. La meva dona no us acceptaria, i la casa és seva. Però no t’amoïnis, visc prop d’aquí i us vindré a veure.

El nen no va replicar, tot i que l’aferrava amb força, plorant. En Joan va comprendre l’afecte que en pocs dies havien agafat a en Bartomeu. Per les històries que explicava, pel somriure fàcil, per la cura que tenia d’ells, per la seguretat que trobaven en ser al seu costat, era el més semblant que els quedava a una família. I ara que en Bartomeu estava a punt de deixar-los en aquell lloc tenebrós, se sentia tan abandonat com el seu germà.

—Au, va, Gabriel —va dir fra Jaume amb aquella veuarra profunda—. En Bartomeu ha de marxar. L’esperen a casa seva. Mira, després de la pregària, us presentaré el novici; és una mica més gran que vosaltres, però us fareu amics.

En Bartomeu va amanyagar el cap d’en Gabriel mentre fra Jaume els separava amb tendresa. Després el mercader va donar una bufetadeta afectuosa a en Joan.

—Ens veurem aviat. Que Déu us empari —va dir emocionadament en acomiadar-se.

En Gabriel va buscar la mà del germà gran i van veure com en Bartomeu es calava la caputxa per sortir als tolls de l’empedrat. Amb poques gambades va creuar el pati sota la pluja i es va perdre de vista.

En Joan va notar que en Gabriel li estrenyia la mà i va veure que li davallaven les llàgrimes.

—No t’amoïnis, jo tindré cura de tu —li va dir, abraçant-lo.

—No us podria portar a casa seva per més que volgués —els va comentar fra Jaume quan el mercader es va haver allunyat—. No insistiu més. El pare el va desheretar, però és llest i ben plantat, i es va casar amb una dona bella i rica. És molt gelosa i mana a casa; tot allò que hi conté és seu.

—Però no tenen fills! —va protestar en Gabriel.

—Aquest és el problema —va replicar el frare—. No tenen fills, i quan ell en va voler adoptar ella s’hi va negar rotundament.

—I com ho sabeu, vós, tot això? —va preguntar en Joan.

El frare va riure.

—Aquí coneixem tots els veïns i la seva vida. Vénen a missa i es confessen.

—I per què el va desheretar, el pare? —va voler saber en Gabriel.

—És molt complicat —va respondre el frare, esbufegant—. No ho entendríeu.

Els nois es miraven intrigats, i l’home, xerraire de mena, no se’n va poder estar.

—Barcelona la va fer gran i poderosa una raça de mercaders audaços que van establir consolats comercials a tota la Mediterrània i, fins i tot, a la Mar del Nord. En Bartomeu Sastre prové d’una família amb aquesta tradició. Però al llarg de les darreres generacions, molts d’ells es van estimar més comprar un títol de noblesa i terres amb remences, viure de rendes i no preocupar-se per si el vaixell amb les mercaderies naufragava o era abordat per pirates. Això va triar fer el pare d’en Bartomeu, però ell, que és el fill petit, va voler continuar la tradició comercial. Després va arribar la guerra civil i, mentre que la família va fer costat als senyors terratinents, en Bartomeu va lluitar a favor del rei, al qual també donaven suport els remences. El rei va guanyar la guerra; en canvi, a ell el van desheretar. Li va bé amb el comerç, però està lluny de la fortuna del pare i de la dona.

Donant per acabat l’aclariment, el monjo els va fer un gest perquè s’afanyessin.

—Vinga! Que farem tard a missa.

Les parets de l’església eren altes i els finestrals deixaven entrar una llum grisenca que no aconseguia dissipar les penombres de l’interior. Van trobar-hi els frares, que els donaven l’esquena, vestits amb els hàbits negres, alguns encaputxats, en silenci i de cara a l’altar major, al fons, on cremaven dues espelmes. Un monjo, amb el cap cobert, es va situar vora l’altar i va començar a dirigir les oracions. Si s’havia de jutjar per la figura llargaruda, en Joan es va dir que devia ser el sotsprior.

Les pregàries es van prolongar durant mitja hora, i el noi va tenir la sensació de trobar-se en un lloc irreal, tètric. Com enyorava la mar blava, els pins enfilats a les roques i els rompents, el cel lluminós i els nuvolets que contenien aquells éssers eteris i jolius! Com enyorava el pare, i aquells temps en què el creia invencible quan enlairava l’arpó a la proa de la barca! I es va preguntar què se’n faria, de l’estimada mare, de la seva germana Maria i de l’Elisenda.

Desitjava que ell i en Gabriel creixessin aviat per abandonar aquell convent horrible, fer-se soldats, combatre els moros i rescatar-les. A la seva oració va preguntar a Nostre Senyor per què havia permès tanta desgràcia. Sentia que l’odi contra els sarraïns tornava i va resar demanant poder-ne matar molts, centenars, i que tant ells com les seves famílies patissin. I que el miserable de mossèn Dionís fos castigat. Per dins, se sentia molt més fosc que l’església. Notava un buit al pit i un puny que li tenallava els budells. La ràbia li feia mal, i també les barres serrades.

En acabar les pregàries, fra Jaume els va presentar els monjos a mesura que anaven sortint de l’església. Fra Llorenç, fra Nicolau, fra Miquel, fra Francesc, fra Melcior i un altre fra Jaume… Els nens els van besar la mà a tots, i alguns van respondre amb una frase de benvinguda, d’altres amb una benedicció. El sotsprior ja el coneixien, i va creuar cap al claustre sense saludar.

També hi havia tres criats i un jove alt i camallarg; vestia una túnica fosca que no arribava a ser hàbit i feia servir una corda a manera de cinturó. Era el novici, i fra Jaume el va presentar com a Pere. El noi devia tenir un parell d’anys més que en Joan, tenia els ulls d’un blau deslluït i l’aire absent.

—De moment dormireu a la seva cel·la —els va dir el frare.

Les cel·les dels frares es comunicaven amb el claustre, però la del novici era al pati; així doncs, van haver de carregar les màrfegues de palla i els farcells sota la pluja que cada vegada queia amb més força. Fra Jaume els va lliurar unes capes amb caputxa, massa grans per a ells, però que els van protegir de l’aigua.

La cel·la era petita i només tenia una porta i una finestrella que donaven al pati. No hi havia mobles llevat d’un tamboret i d’uns prestatges, fets de maçoneria, amb un càntir i un bol. Tan bon punt van posar les màrfegues a la paret oposada en què el novici tenia la seva, i els farcells en un racó, va quedar poc espai per moure’s. El recambró feia pudor d’humitat, de roba mullada.

Fra Jaume els va donar escudelles i culleres de fusta, i els va advertir que n’havien de tenir cura, ja que no es menjava sense. En acabat va fer sonar una campaneta per cridar tothom a sopar. Els frares, silenciosos, es van posar en fila per pujar l’escala de cargol que duia a la planta superior, i els nens van formar al darrere del novici. Van accedir a una gran sala, més ampla i tan llarga com el cos principal de l’església. La sostenien tres enormes arcs gòtics i els quatre grans finestrals acabats en ogiva il·luminaven la sala amb la llum somorta d’un vespre plujós.

Ocupava el centre la taula principal, amb trossos de pa distribuïts a trams al costat de gots de fusta i plates amb pomes i figues. En una taula petita i propera a l’escala, el cuiner i els criats van col·locar un gran perol. Tot seguit els frares van desfilar amb les escudelles, i el cuiner les va omplir d’un potatge de naps, verdures, cigrons i cansalada. Quan els nens van rebre la ració corresponent, van seure a part, amb els criats. Tothom es va aixecar per a la benedicció de la taula, i un frare, ajudat per la llum d’una gresola, va llegir alguna cosa que els nens van suposar sagrada. Van menjar en un silenci que únicament deixava llicència al picaroleig d’escudelles, culleres i gerres de vi i aigua. En acabar la lectura, el frare es va afanyar a seure a taula i prendre’s el potatge abans que es refredés, i la sala es va omplir de murmuris de conversa.

Ells dos van menjar amb el cuiner, l’hortolà i un altre criat del qual en Joan no va esbrinar la tasca que li pertocava.

—Aquests frares només resen —va comentar l’hortolà—. Els d’altres ordes sí que treballen, però aquests solament saben pregar i demanar.

En acabat de sopar, els monjos van rentar les escudelles i culleres en una bóta per guardar-se-les seguidament a les grosses butxaques de l’hàbit. Després van formar una cua i, encaputxats i amb les gresoles enceses, van desfilar cap a l’església recitant una salmòdia. Allà van resar les completes i en acabat van ficar-se al llit.

Malgrat el cansament i les emocions del dia, aquella nit va ser intranquil·la per a en Joan. Unes veus el van despertar en la foscor. Va trigar a comprendre que el novici parlava en somnis, gemia, suplicava. El va voler deslliurar del malson sacsejant-lo amb suavitat. Però aleshores el jove es va posar a cridar. En Gabriel es va despertar sobresaltat, i en Joan, encongit també per la por, el va abraçar per consolar-lo. L’altre no va parar ni un instant, tot i estar adormit. Eren crits de por, de terror, que produïen esgarrifances. L’endemà, en Pere va dir que no recordava res i es va mostrar ofès i picat quan en Joan va insistir.