101

L’empresonament de l’Anna a la bodega de la caravel·la era una angúnia insuportable. Li venia constantment al cap la conversa amb en Riccardo sobre en Joan, interrompuda quan el gabier havia alertat que els perseguien galeres catalanes. El marit l’havia deixada amb un lacònic «Disculpeu-me, Anna», per atendre aquell perill inesperat. S’havia produït just quan el marit li preguntava si la presència d’en Joan a casa era per ella. S’havia fet l’ofesa, per bé que notava com si una mà li oprimís el cor, i no era tant per por del marit ultratjat com d’uns remordiments insofribles. Ella mai no l’havia volgut trair, però en Joan i la seva passió l’havien vençuda.

Havia sabut que els quedaven moltes coses per parlar i havia temut aquella conversa pendent. Havia intuït els pensaments del marit quan, a la coberta, li havia adreçat mirades severes, plenes de dolor, mentre s’atrafegava amb el capità i la resta de combatents a preparar la defensa. S’havia abraçat a en Riccardo en acomiadar-se, quan l’abordatge era imminent i les dames, la canalla i els ancians anaven a refugiar-se a la bodega. Ell no l’hi havia tornat al principi, tot i que després, afluixant l’encarcarament del cos, l’havia bressolada amb tendresa i, en separar-se, l’havia mirada intensament amb aquells ulls foscos que se li havien negat en dir-li que l’estimava. Ella havia sentit amor i les llàgrimes li havien vingut als ulls en respondre que ella també l’estimava i en suplicar-li que es rendís abans de resultar ferit.

L’Anna havia viscut l’assalt a la bodega i, plena d’espant i de remordiments, havia resat en veu alta al costat dels altres mentre la nau s’estremia amb les canonades, les envestides de les galeres, les detonacions dels mosquets i les granades, i les corredisses i el rugit de la batalla a la coberta. Al cap d’una estona tot aquell fragor s’havia apagat, i quan es van sentir els crits de victòria va saber que els angevins havien estat derrotats.

Després, uns desconeguts armats els havien obligat a pujar a coberta i allà els havien ajuntat amb els combatents presoners. En Riccardo no hi era i havia endevinat el pitjor; les llàgrimes li van omplir els ulls.

Quan tots van estar reunits, un homenot ros d’aspecte desagradable i posat fatxenda, que semblava un oficial, havia dit que la volia com a esclava. A ella se li havia regirat l’estómac en pensar que seria sotmesa a aquell individu. Però aleshores, sorpresa, havia reconegut en Joan entre els soldats enemics; la mirava. No se li havia acudit pensar que ell es trobaria entre els assaltants. El jove havia sortit del grup per plantar cara a aquell home. S’havien desafiat a crits i, abans de desembeinar l’espasa, en Joan havia proclamat el seu amor per ella i havia dit que era correspost. Tot i això, qui aparentava ser el cap de tots l’havia interromput i aleshores havia comprès que tots dos rivals es batrien en duel.

El posterior confinament a la bodega durant el viatge a Nàpols i més tard ancorats a la badia va ser atroç per a ella. La mort d’en Riccardo es va confirmar i els remordiments van augmentar alhora que sentia la fredor dels altres presoners, que havien sentit les paraules d’en Joan. No li parlaven, se n’apartaven. I ella se sentia tacada per la sospita. Els darrers crits del jove tot acomiadant-se’n abans del duel i afirmant que l’estimava i que estava disposat a morir per ella van afeixugar la seva vergonya. Estava aclaparada, amb prou feines gosava mirar els amics a la cara, no parava de plorar de pena, culpa i desassossec. Se sentia indigna.

Les següents hores del vespre i la nit van ser d’incertesa i insomni. Els captius especulaven sobre els elevats rescats que els obligarien a pagar i sobre l’esclavitud que patirien si no podien reunir les quantitats exigides. L’Anna sabia que la seva família no tenia diners; seria esclavitzada. Però aquesta no era la seva preocupació més immediata. Pregava per l’ànima d’en Riccardo, demanant-li perdó, i per en Joan, perquè sortís il·lès i vencedor del duel. Però un tràgic dubte es va imposar a qualsevol altre pensament. S’havien enfrontat, en Joan i en Riccardo? Havia estat ell qui l’havia mort? Va resar fins a l’extenuació perquè aquell temor fos infundat.

Si en Joan havia mort en Riccardo, ho havia fet perquè se l’estimava, i ella seria la responsable directa de la mort del seu marit. Va ser un bon home i no era mereixedor ni de la seva traïció ni de morir per culpa seva.

Però, al mateix temps, s’angoixava en adonar-se que també en Joan podia morir les properes hores. Sentia tanta inquietud, que ara com ara es repetia que no li hauria fet res acompanyar el marit en el seu infaust destí.