50

El sotsprior va tornar a acollir en Joan al convent. El jove li va agrair l’ajuda i li va obrir l’ànima en secret de confessió. Havia trencat la seva promesa i les conseqüències per als Corró serien terribles. El seu desig de saber, la seva arrogància l’havien portat a trair les persones a les quals tant devia. I què diria a en Bartomeu? No el podria mirar mai més a la cara. També l’havia traït a ell, ja que el mercader estimava mossèn Corró com a un germà. Sentia un gran neguit. El frare va amagar el rostre entre les mans i va estar una estona meditant.

—És cert que vas obrar malament —va dir poc més tard—. Però també ho és que els Corró es van arriscar i van perdre. Segons això que em dius, els condemnaran per relapses, per reincidir en el judaisme i per vendre llibres prohibits; els espera la foguera. Tu no ets més que un instrument del Senyor, una de tantes coses que els podien sortir malament. No m’agrada la Inquisició, ni la seva prepotència, ni el seu abús de poder, ni el terror en què tenen immersa la ciutat. Així i tot, la meva missió és servir l’Església i, per consegüent, em desagraden els falsos cristians.

—Són bons cristians —va replicar en Joan—. Però creuen en el lliure albir que vós em vau explicar: que l’home ha de triar els llibres en llibertat. A més, i si fossin jueus i no tinguessin altre remei que fingir-se cristians per conservar la vida? Llavors seria lícit que ocultessin el seu credo.

El frare va prémer els llavis i va fer un arronsament d’espatlles, tant li feia el fat dels Corró i no en volia parlar. Li va imposar com a penitència unes oracions i li va encarregar, ja que ja no havia d’ocultar que sabia llegir, ordenar els llibres del monestir amb fra Melcior.

Pocs dies després en Joan va poder agafar les seves coses de la llibreria, juntament amb en Lluís, en Jaume, en Guillem i en Pau, acompanyats pel notari de segrestos i alguns soldats de la Inquisició. En Joan no havia parlat amb el mestre sobre l’interrogatori al qual havien estat sotmesos, però els inquisidors li havien dit que en Guillem ho havia confessat tot, i va pensar que l’home era tan culpable com ell d’allò que els pogués passar als amos. Era un tema molt dolorós, tots havien estat interrogats i a cap d’ells els feia gràcia recordar-ho.

Van entrar a la llibreria en silenci, i si parlaven, ho feien en un xiuxiueig. Hi havia hagut tanta vida abans en aquest lloc…! Tot i això, en aquell moment només transmetia sensació de mort. La llibreria era un cadàver. En Joan va pujar a l’scriptorium i, per un moment, va fantasiejar amb la idea de trobar-hi el seu mestre Abdal·là esperant-lo amb un somrís benèvol. No hi era pas, i la seva absència i mort pràcticament segura es van sumar al sentiment dissortat que impregnava la casa.

Havia reclamat la seva obra mestra, però el notari li havia dit que no figurava en cap inventari, que seria la seva paraula contra la d’en Felip i que allò no era assumpte de la Inquisició.

—Els condemnaran —va afirmar en Guillem, ja a fora de la llibreria, mentre els oficials de la Inquisició la tancaven i barraven—. No sé què els va contar en Felip, però els inquisidors el van creure. Els torturaran i ells confessaran el que els vulguin fer confessar. Em sap molt de greu, eren bona gent. I vosaltres, nois, vigileu molt, aquest Felip és una mala persona, us odia, i ara és familiar de la Inquisició.

En Pau, l’oficial, es lamentava i deia que no seria fàcil trobar feina; la gent rebutjava tot allò que fes tuf d’Inquisició. Només els havien retingut com a testimonis i havien quedat exonerats de tota culpa, per bé que el fet de ser interrogat ja despertava suspicàcies.

—Però la gent necessita llibres, sobretot en blanc —va afirmar en Guillem—. Us heu fixat en la quantitat d’escrivans, notaris i altres que té la Inquisició? Tots gastaven paper alhora. —I somrient tristament va afegir—: De feina, no ens n’ha de faltar pas. Ni a nosaltres, ni als botxins.

En Joan va resar molt pels Corró aquells dies. Demanava que admetessin les seves culpes i que els inquisidors fossin benèvols. Potser se’n sortirien retornant a la fe, lluint la gramalleta i fuetejant-se a les processons. Què importava si perdien tots els seus béns? Almenys, que conservessin la vida!

No obstant això, després de reflexionar, va escriure al llibre: «Potser no val la pena pagar certs preus per viure».

Ajudava fra Melcior amb els llibres i es comunicaven en llatí. Aquest no era un monestir culte, d’aquells que atresoraven una gran biblioteca; la majoria dels llibres eren d’oracions i, llevat del frare bibliotecari i del sotsprior, pocs més llegien.

La presència del jove a les tavernes es va tornar més freqüent i es va assabentar que la flota d’en Vilamarí esperava la primavera als ports de Sicília per reprendre els combats contra els turcs. En Joan estava a punt de fer els disset anys, era alt i tenia el cos ben desenvolupat, però tenia els nervis a flor de pell per la constant angoixa que sentia davant del fat dels Corró i no suportava fanfarronades. I es va veure involucrat per primera vegada en baralles de mariners, alguna de les quals es va saldar amb unes quantes empentes i un parell de cops de puny per mitjà dels quals en Joan va estabornir un borratxo amb facilitat. Però en una altra va brillar l’acer de les navalles, tot i que els van calmar els parroquians i els crits que alertaven de l’arribada de l’algutzir i la tropa.

—Vés amb compte, Joan —li va dir un amic taverner—. N’he vist molts com tu dessagnar-se enmig d’un toll de vi. Si vols arribar a vell, controla’t.

Per fi va poder veure en Bartomeu, deia que tornava d’un viatge. Feia uns quants dies que era fora de la ciutat, i en Joan sospitava que havia esperat fins a assegurar-se que la Inquisició no el buscava abans de deixar-se veure. Si en Corró fabricava llibres prohibits, amb tota seguretat ell els venia a clients selectes. El mercader era cristià vell i, per tant, poc vulnerable davant els inquisidors, però ja ningú no semblava estar fora de perill.

En Joan li va voler amagar el que havia confessat a la Inquisició sobre els llibres prohibits; de cap manera volia que en Bartomeu sabés que havia mancat a la seva promesa. Però, a mesura que parlaven, la seva seguretat es va esquerdar alhora que una recança el turmentava. I si per mentir a en Bartomeu, l’home badava i acabava encausat pels llibres prohibits? Es va dir que no podria suportar tanta culpa. I esclafint a plorar, l’hi va explicar tot.

Li va dir que el mestre Guillem havia confessat abans, i també l’Abdal·là, al qual havien torturat arrencant-li un ull i desllorigant-li les articulacions. Havia preguntat sovint per l’ancià sense obtenir respostes. Devia ser mort.

El mercader el mirava com un ocell rapinyaire mira la presa. En Joan mai no li havia vist fins ara una expressió tan dura al rostre.

—Gràcies per amoïnar-te per mi i per advertir-me —li va dir en to sec—, però el que vas fer va estar molt malament i les conseqüències per als teus amos seran terribles. Jo els estimava com si fossin germans i em sento responsable per haver-te portat amb ells. Ells et van acollir del convent i tu els has traït. I no ho dic perquè vas cedir davant les amenaces de tortura; homes de cap a peus s’ensorren quan els mostren els estris i els instruments de suplici. Amenaçar amb aquestes coses és un dels passos del manual de l’inquisidor. Però vas mancar a la teva promesa. Vas dir que no aprendries a llegir; si haguessis respectat la teva paraula, res d’això no hauria passat.

—Ho sé, i em sap molt de greu —va contestar el noi amb els ulls plens de llàgrimes—. Però no ho vaig poder evitar. A més, encara que jo no hagués parlat, ho van fer igualment en Guillem i l’Abdal·là sota tortura.

—No, t’equivoques. En Guillem i l’Abdal·là no van dir res. Els inquisidors et van enganyar.

—Què?

—El mestre Guillem no va poder dir res perquè no sabia res del que passava a l’scriptorium.

—I l’Abdal·là? —va demanar en Joan, neguitós—. No va dir res quan el van torturar?

—No el van torturar, està molt trist però bé de salut a la presó de la Inquisició. Per als inquisidors és com un objecte més. Estic negociant per comprar-lo.

En Joan va sentir un descans infinit. Les imatges del seu mestre sotmès a suplici i mort el mortificaven sense treva.

—I com se’n va poder deslliurar?

—És molt fàcil. L’Abdal·là és un musulmà confés i no li poden fer res. El mateix passa amb els jueus que practiquen obertament la seva religió. La Inquisició només pot actuar contra els cristians. L’haurien torturat si estigués batejat i seguís l’Alcorà clandestinament. I tampoc no serveix de testimoni contra els Corró; mai no s’acceptaria el jurament d’un musulmà encara que ho fes sobre l’Alcorà.

En Joan va comprendre aleshores que havia estat el seu testimoni el que havia condemnat els amos.

—Ho sento —va mussitar—. Ho sento molt.

La disculpa no va satisfer el comerciant, que es va acomiadar amb brusquedat després de repetir-li els retrets. En Joan va restar tot sol amb la seva culpa i el sentiment esverador d’haver perdut un amic. Se l’estimava com a un pare i aquella nova pèrdua el va omplir d’una angúnia horrible.

I va escriure al llibre: «Com lamento haver trencat la meva promesa. Tant de bo pogués tornar enrere en el temps».

Pocs dies més tard els pregoners van recórrer la ciutat anunciant que l’acte de fe tindria lloc a la plaça del Rei després de l’hora tèrcia del dia 9 de febrer. A en Joan li va fer un salt el cor. Llavors sabria el destí dels Corró!