3

En Joan es va fixar que allà dalt, al cim, sota la protecció de la torre, faltaven bona part dels veïns, i més dones que no pas homes. Ells vigilaven, en tensió, el possible atac de sarraïns, amb les ballestes i els arcs a punt, i elles atenien els ferits i la canalla. Els més petits ploraven, n’hi havia que preguntaven pels pares, i en Gabriel es va afegir al desconsol. També els adults tenien llàgrimes als ulls.

Des del cim s’albirava part de la platja de Llafranc, i allà, la galera. Amb els múltiples rems, semblava un horrible centpeus que devorava les cases, emplaçades poc més enllà on la nau clavava la quilla a la sorra.

En Joan no podia estar-se amb els braços plegats, l’ansietat el superava: necessitava saber què passava, on eren els seus, i quan en Tomàs i en Daniel van dir que baixarien al poble per si podien ajudar algú, els va voler acompanyar.

—Però on vas? —va protestar la Clara, la dona d’en Daniel, agafant-lo pel braç—. Si ets un marrec! Aconseguiràs que et matin!

En Joan va forcejar demanant-li que el deixés anar, que volia trobar els seus.

—Si han de tornar, ho faran tots sols —va replicar ella—. Tu no hi pots fer res.

—Deixa’l, dona —va intervenir en Tomàs—. Que vingui amb nosaltres. Se li ha acabat la innocència. Avui haurà de ser un home.

En Joan va dir a en Gabriel que es quedés al costat de la Clara, que ell marxava per buscar la mare i els altres.

Malgrat les paraules d’en Tomàs, el noi va calcular que els adults el superaven en alçada com a mínim un parell de pams i es va dir que encara li faltava força per ser un home. Tot i això, va seguir els altres dos, que, armats amb les ballestes, avançaven amb cautela; tothom havia perdut algú i el neguit els apuntava al rostre.

Es van acostar fins on el camí baixava cap al poble i des d’aquell punt van provar de veure, a través dels arbres, què passava més avall.

—No s’entretindran gaire —va comentar en Tomàs.

—Des del mirador de sota els veurem! —va exclamar en Joan.

—No cridis —va remugar en Daniel—. D’acord, baixem, però a poc a poc.

En Joan va davallar pel camí mentre els homes ho feien vorejant-lo per evitar emboscades. Van arribar al mirador que dominava el llogarret, i des d’allà els van veure; eren molts. En Tomàs va dir que hi havia més de cent pirates. Semblaven formigues: irrompien a les cases, sortien, apilaven coses i pul·lulaven per la platja carregant a la galera tot allò que saquejaven. La mar estava tranquil·la, molt blava, i en Joan va veure a la sorra una colla de gent immobilitzada.

—Guaiteu! —va cridar—. Els tenen allà, a la platja, presoners!

—No cridis! —el va renyar en Daniel.

—No els puc distingir bé —va dir en Tomàs.

—Jo, sí! Són ells, són ells! —va insistir en Joan.

—Baixem una mica més, però amb compte —va proposar en Tomàs.

Era el mateix camí en què havien patit l’emboscada; només l’havien de seguir i arribarien al lloc on havia caigut el pare. En Joan va arrencar a córrer.

—On vas? —va xiuxiuejar pràcticament en un crit en Daniel.

—Vull veure el pare!

—Refotut mocós!

—Me’n vaig amb ell! —va replicar en Tomàs.

—Fareu que ens matin també a nosaltres! —es va lamentar en Daniel.

Aquelles paraules van fer estremir el noi, que es va posar a pregar mentre baixava a tota velocitat, panteixant. «Déu meu, que no l’hagin mort! Si us plau, Senyor, que es pugui guarir!».

En veure els cossos desplomats a terra, en Joan amb prou feines podia respirar, no tant per la corredissa, sinó per l’angoixa que li oprimia el pit. El va veure al mateix lloc en què aquell tro esgarrifós l’havia abatut. Estava de panxa enlaire, damunt d’un llit d’agulles de pi tacades de sang. Tenia els ulls tancats i es tapava amb les mans una enorme ferida entre la part baixa de les costelles i el ventre. De res li havia servit la cota de malla que en Joan creia màgica i a la qual en Ramon dedicava tota mena d’atencions.

—Pare! —va mussitar.

No hi va haver resposta, i el noi s’hi va atansar per acariciar-li la galta. Els ulls es van obrir amb esforç i el van mirar.

—Joan —va dir dèbilment—. Joan.

—Ets viu! —va exclamar el nen, per cridar tot seguit als altres, que ja arribaven—: El pare és viu!

Li va agafar la mà; la tenia molt freda.

En Tomàs va acudir corrent. Tenia els ulls envermellits i, en veure el seu amic, se li van omplir de llàgrimes. L’alleujament que en Joan va sentir en trobar el pare viu es va dissipar en qüestió d’instants. Devia estar molt malament.

—L’hem de guarir! —va dir. No va respondre ningú.

—Aigua —va demanar en Ramon—. Doneu-me aigua.

—Aigua! —va cridar el noi.

I amb un bot va prendre l’odre que duia en Daniel. Va fer rajar una mica d’aigua a la boca del pare, però això el va fer estossegar. Després en Ramon va sospirar i va tancar els ulls.

—Pare, pare. Et posaràs bo.

—On són la mama i els nens?

—A dalt, sans i estalvis a la torre —va mentir en Tomàs sense deixar respondre el noi.

En Joan recordava el pare fort i ple d’energia, l’havia considerat invulnerable. Ara la pena l’ofegava mentre maldava per comprendre el que resultava incomprensible.

Els sarraïns s’havien endut les ballestes, però havien deixat abandonada la llança del pare, aquella que el vailet creia tan poderosa.

—Joan —va mussitar l’home, tombant el cap per mirar el fill als ulls.

—Sí, pare.

—Ets un noi valent, estic orgullós de tu. —I va respirar fondo—. Digues a la mare i als teus germans que us estimo molt.

Va tossir i li va sortir sang per la boca.

—No et moris! Et durem a la torre.

Entre panteixos, en Ramon mirava al cel.

—Les gavines —va mussitar, buscant-les amb la mirada—. Elles són lliures des que neixen… però nosaltres hem de lluitar.

En Ramon respirava treballosament, i en Joan va sanglotar.

—Promet-me que seràs lliure.

—T’ho prometo. Però no et moris, pare. No et moris, si us plau.

—Tingues cura d’ells —va xiuxiuejar l’home.

—Sí, pare.

El pare va tancar els ulls amb un lleu somriure i es va quedar en silenci mentre en Joan li acaronava amb neguit la freda mà. Tot seguit el moribund va parlar fent un esforç suprem.

—Sé que ho faràs.

En Ramon va agafar aire novament i el va deixar escapar amb força. Va ser com si es tanqués una porta, com si deixés anar un pes que el superava. I ja no va tornar a mirar-lo. En Joan va trigar a comprendre que havia mort. Un dolor insuportable el punyia per dins.