117

La navegació de la travessia de tornada no va ser agradable, i la galera va haver d’arrecerar-se a l’illa d’Elba quan es va trobar amb una forta tempesta de tardor. En Niccolò no estava acostumat a la mar i va patir el vaivé de la nau amb mareigs i vòmits constants. No va ser així amb els fills de la Maria, els petits Martí i Andreu, que després del primer mareig ja semblaven vells llops de mar. En Joan els explicava que ell, a la seva edat, ja anava a pescar a la barca de l’avi, que es deia La Gavina tot evocant la llibertat. Els nois escoltaven extasiats els seus relats i es meravellaven en sentir parlar de les balenes, les illes Medes i el corall vermell.

Pocs dies abans, tan sols eren els fills d’una esclava, una bagassa de taverna, sense pare, ni família ni arrels, petits esclaus sotmesos als capricis dels amos i al maltractament d’altres nois. Ara, a més de la mare, de sobte tenien una àvia que els mimava i un oncle fort, amb aire de cavaller i espasa al cinyell, que els protegia i els parlava de família i tradicions. Els nens eren feliços i ni l’àvia ni la mare podien frenar les seves aventures per una cosa tan fascinant, i alhora tan terrible, com una galera. En Joan de vegades es deia que el gran era fill d’un violador de nenes, segurament de l’esclavista Simone o del seu fill. I pel que feia al petit, mai no preguntaria a la germana de qui era. Potser ni tan sols ella ho sabia, i tampoc no importava, perquè aquells dos nois ara formaven part de la família.

Després de tants anys d’inseguretat i de pregàries per elles, sense saber si eren vives o mortes, amb l’esperança i alhora la incertesa de trobar-les, ara gaudia de veure-les tenint cura dels petits amb tanta sol·licitud. S’emocionava amb l’expressió de felicitat de la mare en parlar dels nens i això li recordava les atencions amoroses de quan ell també havia estat petit.

Les dones no es cansaven de donar-li les gràcies i el jove se sentia aclaparat.

—Vaig prometre-li al pare que vetllaria per vosaltres —deia.

—Eres molt petit! —replicava la mare.

En Joan es considerava molt afortunat pel desenllaç del viatge. El desig i el deure de rescatar la família havien pesat com una llosa damunt seu durant molts anys. De petit es pensava que de gran seria capaç de tot i que les rescataria heroicament. Més endavant, en créixer, quan va adonar-se de les dificultats que això comportaria, sovint es va sentir enfonsat i creia que no se’n sortiria mai. Però aquell somni infantil s’havia fet realitat.

I va escriure al llibre: «He acomplert el teu encàrrec, pare». I en fer-ho, va notar llàgrimes als ulls alhora que sentia que s’alliberava d’aquella càrrega que, durant tants anys, li havia pesat a la consciència. En posar aquesta frase sobre el paper, en Joan semblava convence’s que a través de la màgia de les lletres les seves paraules arribarien a l’altre món. En Ramon sabria per fi que la família ja no corria perill i descansaria en pau.

Només quedava un compte pendent que en Joan mai no podria saldar: el càstig a en Vilamarí per l’assassinat del pare i el mal causat a la família. La mort del borni no cancel·lava aquell deute de sang. Perquè comprenia que el malparit que havia odiat durant tant de temps no era més que un pobre desgraciat, com ell també ho havia estat en cometre el mateix crim a Sicília.

En Vilamarí era l’origen de tot, el responsable. No obstant això, en Joan no havia estat capaç de venjar-se’n, no l’havia pogut matar quan va tenir ocasió de fer-ho impunement. Ben al contrari, l’havia ajudat en salvar-li la vida, i pensava que tornaria a fer el mateix si es repetís la situació. Potser no havia odiat mai ningú tant com a l’almirall, però sentia alguna cosa més per ell que no gosava precisar.

Durant molt de temps havia cregut que havia fallat al pare perquè no havia matat en Vilamarí, però ara considerava que havia fet el que era correcte. Si hagués consumat la venjança, tot seria diferent, continuaria encadenat a la galera, o potser l’haurien executat.

Va escriure al llibre adreçant-se novament al pare: «L’amor ha triomfat sobre la venjança». Perquè ara comprenia que, inconscientment, en perdonar la vida a l’almirall i protegir-lo en la batalla, hi havia tancat un pacte. «Gràcies al fet que vaig salvar la vida a en Vilamarí, ell em va donar la llibertat i vaig poder rescatar-les a elles», va afegir.

Malgrat la mar revoltada, en Joan escrivia a la proa de la nau, a recer dels freqüents cops de les onades escumoses d’una Mediterrània de tardor. S’acostava el capvespre i d’improvís, en un dia tapat per núvols plomissos i amenaçadors, es va obrir una clariana a l’horitzó i els raigs del sol, encara que breument, ho van il·luminar tot. En Joan es va omplir els pulmons, gaudint de l’olor de mar, i es va dir que era un senyal. El pare havia rebut les seves paraules, aprovava la seva conducta i se sentia feliç.

Fins i tot jugant amb els nebots o conversant amb la mare, la germana i en Niccolò, quan el malestar dels marejos permetia parlar al florentí, en Joan no aconseguia treure’s en Vilamarí del cap. L’almirall era un depredador, igual que l’esclavista Simone. Però en Joan sabia que no podria sentir mai el mateix per l’un que per l’altre.

A en Joan tant li feia si en Simone o el seu fill morien a causa de les ferides, per bé que s’havia contingut per no matar-los. Eren unes males bèsties. Què els diferenciava d’en Vilamarí? Potser el fet que forcessin nenes, que gaudissin fent patir les seves víctimes, que es taquessin les mans de sang.

L’almirall, en canvi, no feia personalment res d’això, però enviava els seus homes a robar i matar si calia, a esclavitzar innocents, i permetia, i potser fins i tot encoratjava, la violació sempre que es complissin les regles i l’ordre que ell imposava. La seva justícia arbitrària. No era això pitjor que el que feia en Simone?

En Vilamarí es quedava a la carrossa de la galera amb músics que l’entretenien, un escrivà que li llegia bells poemes i un perfumista que li alleujava el tuf que provenia de la xusma encadenada als bancs, mentre els seus homes mataven, raptaven i ultratjaven innocents. Era molt més elegant que en Simone, però pitjor, perquè obligava uns altres a executar els seus crims.

En Joan pensava que potser perquè era noble, vestia roba cara, parlava de llibres amb refinament i tenia molt de poder veia l’almirall amb diferents ulls.

Un criminal seductor amb classe.

Tanmateix, es repetia que no era això, que hi havia alguna cosa més. Potser era que, per bé que en Joan al principi ho havia rebutjat, l’havia seduït amb aquell discurs de lleons, gaseles i ovelles, aquella nit plàcida de lluna plena i núvols capriciosos mentre creuaven el golf de Tàrent.

En Vilamarí era un lleó i no gaudia matant, ho feia per la seva supervivència i la dels seus. Per la victòria. Creia que complia el seu deure, lamentava els crims, però dormia tranquil. Eren baixes en combat i la victòria les compensava. Eren pèrdues necessàries.

En Vilamarí era un pirata; tot i això, era fidel als seus homes i al seu rei. Recordava l’admiració amb què en Genís, quan encara era el pilot de la Santa Eulàlia, en parlava. De les gestes contra els turcs i que mai no abandonava els seus. L’almirall sobrevivia tal com ell entenia la supervivència. Al capdavant d’una flota i servint el rei.

I quin paper duia a terme el rei? Quan en Vilamarí rebia les pagues del sobirà o es guanyava les soldades lluitant per Nàpols o pel Vaticà, no assaltava poblets. Tampoc quan, apel·lant a la llei de guerra, capturava naus enemigues i en aquest cas repartia el botí escrupolosament amb el monarca.

El rei Ferran II d’Aragó coneixia prou bé en Vilamarí. Sabia que era un lleó, i quan hi havia pocs diners els hi escamotejava per donar-los a uns altres. Ben bé com actuaven els emperadors romans, segons contava l’Abdal·là. Feien passar gana als lleons del circ perquè devoressin els cristians, ja que si estaven tips no mataven. El rei sabia que en Vilamarí sobreviuria i estaria preparat per a la pròxima batalla, ho duia a la sang. I al sobirà tant li era el que fes l’almirall, sempre que no li vingués a demanar comptes ningú. I si algú important se’n queixava, aleshores castigava la fera.

El rei semblava trobar-se al darrere de tots els mals. Havia permès l’esclavitud dels remences, tot i que aquests últims l’havien ajudat contra els nobles. I així havia tolerat el seu patiment, obligat pel cost de la guerra contra els musulmans, fins que havia hagut de suprimir algunes injustícies que havia permès malgrat tenir-ne coneixement de primera mà. L’expressió d’en Joan de Canyamars quan li deia que pensava cobrar al rei el deute de seixanta sous li va venir nítidament a la memòria.

El rei també havia imposat la Inquisició als seus regnes com a recurs per carregar-se els furs i els drets en nom de Déu, alhora que engrossia les arques reials. En Joan recordava la imatge patètica de mossèn Corró i la seva esposa, desfilant cap a la mort vestits amb gramalleta i coroça grogues i vermelles, amb una soga al coll i una espelma apagada a la mà. Se li van negar els ulls de llàgrimes.

I el monarca jugava amb els seus generals com simples peons dels escacs. Va recordar el borni disparant l’arcabús, amb aquell soroll infernal, i es va encongir de terror com quan era petit i va veure caure el pare.

Era el rei.

¿Era el monarca realment l’enviat de Déu per conquerir Granada i Jerusalem per a la cristiandat? Això creien molts. Potser s’ho creia el rei en persona i pensava que, com a emissari de Nostre Senyor, els seus elevats fins justificaven els mitjans. Ja el perdonarien els confessors en nom de Déu.

En Joan va anotar al llibre una frase que ja recordava haver escrit abans: «El poder és la capacitat de fer mal als altres», i seguidament: «¿Justifica un alt designi l’ús de mitjans miserables? Déu no pot estar amb qui causa patiment a l’innocent».

Aleshores va voler compartir els seus pensaments amb en Niccolò. L’altre el va escoltar amb atenció, assentint amb el cap i afegint algun comentari, tot i el mal cos que tenia a causa del sostingut capcineig de la nau. Quan en Joan va haver exposat les seves raons, el florentí li va dir:

—El rei Ferran II d’Aragó, rei també de Castella amb la seva esposa Isabel, actua com el que és: un gran príncep del Renaixement. No tingueu cap dubte que, si viu prou, es cobrirà de llorers aconseguint grans victòries.

I va marxar a corre-cuita per treure el cap per la borda i vomitar.

Pocs dies més tard en Joan va escriure: «Ni tan sols els lleons són totalment lliures».